L’ombra allargada del franquisme

23.05.2012

Des de fa uns dies pense molt en la generació prèvia a la meua i en la dictadura, en la manera tan subtil i contundent que tenen les dictadures de programar les víctimes perquè, alhora, sense adonar-se’n, esdevinguen botxins. Així, un dia, tants anys després de la mort dels dictadors, aquells que a penes els vam conèixer ens trobem davant el fet, davant la veritat contundent i subtil, que la societat en què vivim, la dels bons consumidors, està feta —a la mateixa mida d’aquella— per aqueixa mayoría silenciosa que deia l’altre dia la secretària general del partit en el poder, la dels que creuen que mai no es fiquen en política. Una gent —sovint, en el bon sentit de la paraula, bona, com deia un poeta— que callen i atorguen i que de vegades resulten ser els nostres veïns o els nostres familiars o nosaltres mateixos, sobretot si no practiquem el perniciós costum de llegir i de pensar més enllà de les idees rebudes.

Pense en això, des de fa uns dies, arran de les primeres exhumacions —tants anys després— de tombes de nadons que en realitat no van morir. Només la pervivència profunda d’una societat com la franquista en la nostra actual pot explicar que s’estiguessen robant nens, amb la col·laboració, quan no del lucre, de facultatius i hòmens i dones de Déu, més enllà de l’any 90 del segle passat. Una línia ben clara uneix aquells nens furtats del franquisme a les mares republicanes empresonades, i donats en adopció a famílies de orden, amb aqueix nauseabund negoci de convèncer mares solteres o d’aprofitar la bona fe i el dolor de la gent per a proporcionar fills adoptius a gent que s’ho podia permetre i els donaria una educació, literalment, com Déu mana…

I si això, mort el dictador, va continuar passant amb el més important que hi pot haver en una societat: la continuïtat generacional, la transmissió genètica i, ensems, dels valors, no ens ha d’estranyar gaire que a casa nostra hagen triomfat d’altres enganys relatius a la identitat, com ara la nostra desprogramació com a poble que comparteix una llengua i una cultura. Però anem al moll de l’os: la ideologia que no es viu com a tal és el triomf de la ideologia, com deia Althusser, un discurs que es basa en la idea que el llenguatge és un mitjà transparent per a descriure la realitat i dir la veritat; o siga, que el nostre coneixement de la realitat i l’establiment d’una certitud que anomenem veritat serien preexistents al llenguatge amb què es duen a terme. Un colp s’imposa aquesta visió simplista del món, el discurs del poder esdevé sinònim del discurs de la veritat, i ens pot fer creure qualsevol cosa; com ara que la millor manera de defensar els nostres interessos com a poble, com a col·lectiu de ciutadans, és treballar pels interessos dels grans poders econòmics i d’una identitat col·lectiva que nega la llengua i la cultura que ens va constituir com a poble. I d’això, ai las, els valencians en som potser l’exemple màxim!

Aqueix triomf de la ideologia de què parlava es pot resumir en una frase que deia el dictador: “faça com jo, no es fique en política”, com si això fos possible! Aquesta consigna va quedar tan interioritzada en la generació dels meus pares que hui dia encara la sentim, i en sentim les conseqüències. I pel que fa a la qüestió identitària, sembla que, per a la gran majoria de valencians que voten, ser valencià i espanyol alhora és una llei divina, el més normal del món; una identitat sense alternatives tot i ser una pura contradicció en els termes. Heus ací la gran tasca franquista (anava a dir postfranquista, però fóra inexacte) del blaverisme al País Valencià: haver aconseguit que la majoria dels seus habitants obliden que són de cultura i de “nación catalana” —com deien d’Ausiàs March els erudits castellans que el traduïen— i que no s’adonen que, amb aquest oblit, són la demostració d’aquella frase de Josep Palàcios segons la qual “darrere d’un senyor del Principat […] o de les Illes, no hi ha més que un espanyol; i darrere d’un valencià, específicament, el desencant de no haver estat andalús”.

Per a acabar, una endevinalla: per què tothom amb dos dits de front i una mica de decència té clar que nazi o feixista —el popular fatxa— són un insult mentre que no s’insulta algú dient-li falangista?

La creu de la vall dels Caiguts

La vall dels Caiguts

Solució: comprovar als llibres d’Història, si cal (els més mandrosos, a la Viquipèdia), quins dels dictadors relacionats amb aquells adjectius van morir de vells al llit o per causes naturals i en el càrrec i quins no. Només així s’explicaria també que estalinista tampoc no funcione ben bé com a insult, malgrat la bèstia sanguinària i sinuosa que fou el camarada Koba.

Us imagineu un contertulià televisiu alemany o italià o polonès declarant-se en antena nazi, feixista o estalinista i provocant només el somriure condescendent del moderador i dels seus companys de tertúlia? En canvi, segons alguns d’aquests, des del 1979 el furt de nadons ja no va tenir cap implicació ideològica, i les creus deixaren de fer ombra.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Voro:
    Quanta raó tens, la veritas és que la gent que visquèrem aquesta transició i llutàrem per una revolució que acabara amb els arrels del franquisme, estàvem en possessió de la veritat. Aquesta transició deixà intactes alguns dels pilar de la societat franquista: l’església, el poder judicial, i el poders econòmics que controlen els mitjans de comunicació. Tot açò mesclat amb el neoribelalisme ens porta a la dramàtica situació de tenir en el poder un govern franquista en les millors de les cojuntures per carregar-se tots els drets democràtics i tots el serveis públics. Ànim Voro, estàs fent un bon treball en aquesta columna.
    Una abraçada del teu amic Tomàs