Lo pus bell catanyolesc

Un dels problemes monumentals que pateix la llengua catalana deriva del fet que, com Quim Monzó va afirmar el 2 de novembre de 2014 en un col·loqui a l’Hospitalet de Llobregat, està adherida al castellà. Dit d’una altra manera: la pressió del castellà és tan forta, pel fet que totes les persones que parlen català com a primera llengua també són castellanòfons, que resulta molt difícil que la llengua hegemònica no vagi penetrant de forma imparable en la llengua minoritzada. “Anem cap a un catanyol claríssim”, va reblar l’autor de Mil cretins. I, com fa la sentència llatina, magister dixit i no caldria afegir-hi gaire més.

Partint d’aquest argument d’autoritat, ens podríem preguntar sobre la naturalesa del catanyol. Una naturalesa que no és tan clara com pot semblar a primer cop d’ull.

És un dialecte?

Els que vivim al Principat de Catalunya coneixem de prop les semblances entre el parlar xava, propi d’algunes zones del Barcelonès, i el catanyol. Els parlants de tots dos, per exemple, tenen un repertori de cinc vocals que, no per casualitat, coincideixen amb les del castellà. Això vol dir que fan unes vocals neutres molt obertes: la [ə] es realitza [ɐ] o fins i tot [a]. És a dir, que “pare” i “para” sonen igual [‘para]. En xava i catanyol les vocals semiobertes passen a ser semitancades [ɔ] > [o] i [ɛ] > [e], s’ensordeix la essa sonora, la ela no es pronuncia enfosquida, sinó que es fa com en castellà, etc.

Amb tot, al País Valencià i a Mallorca també existeixen denominacions per a aquesta barreja de català i castellà: respectivament castencià («castellà»+«valencià») i castellorquí («castellà»+«mallorquí»). Això vol dir, en poques paraules, que el catanyol es parla a tot el domini del català i que no n’és, per tant, un dialecte o varietat geogràfica.

Ara bé, que si el catalanoparlants en pes es passessin al catanyol, en un degoteig incessant, sí que podríem parlar de dialecte: el català hauria esdevingut un dialecte del castellà, com a pas previ a la substitució lingüística. (Si voleu més informació sobre si el català està en perill de dialectalització i mort podeu llegir l’article “Contra el catastrofisme”, de Carles de Rosselló.)

És una simplificació del català?

Els que freqüenteu la Viquipèdia potser us heu adonat que a la columna de les llengües tot sovint n’hi ha una de ben curiosa anomenada “Simple English”. Com la paraula diu, es tracta d’una variant simplificada de l’anglès. La portada de la Viquipèdia en anglès bàsic explica que es tracta d’una enciclopèdia “per a tothom. Això inclou la canalla i els adults que estan aprenent anglès”. Conté 117.675 articles i encoratja els col·laboradors que redactin en un anglès bàsic (d’unes 850 paraules, comunes a tots els dialectes anglesos) i amb frases curtes.

El catanyol també té punts de contacte amb un català bàsic anàleg a l’anglès bàsic. És a dir, que un catanyoloparlant no triarà mai un “cal” quan pugui dir “és necessari”, o un “xaró” quan pugui dir “xavacà”, pel que fa al vocabulari. Així mateix, evitarà l’ús de pronoms febles en i hi, atès que no tenen equivalent paraula per paraula en castellà. El català bàsic, amb algunes concessions lèxiques al catanyol, és el que utilitzen alguns mitjans de comunicació que volen ser llegits per persones que parlen habitualment en castellà. (Val a dir que aquests mitjans, com m’apunta en Carles de Rosselló, potser tampoc no estan especialment interessats en la qualitat del castellà.)

És una llengua criolla?

Una altra manera d’abordar la naturalesa del catanyol és la d’entendre’l com a llengua criolla. Una llengua criolla és una evolució d’un pidgin: quan grups humans sense contacte previ es troben, a vegades es fan entendre en una barreja de dues o més llengües. Aquest pidgin que tots els parlants tenen com a llengua apresa, pot acabar esdevenint la primera llengua de llurs fills. Un dels més coneguts és el cas del papiament (que té trets del portuguès, el castellà, neerlandès, anglès, llengües africanes i arawak), així com el de 92 llengües criolles que es fan servir actualment arreu del planeta, segons Ethnologue.

I el catanyol? S’ha emancipat prou del català i del castellà per considerar-se una llengua? De moment, ningú no n’ha escrit una gramàtica, però seria una bona línia de treball per a als secessionistes lingüístics, sempre amatents a falcar el català per reduir-lo a una varietat exclusivament principatina i minvant, atès que el catanyol deixaria de ser una varietat de català. Amb una gramàtica, el catanyol esdevindria tan llengua com ho són, de forma acientífica i per a persones poc formades, el valencià, el fragatí, el mallorquí, etc.

És una interllengua?

Una interllengua és “el sistema que utilitza i crea un individu a mesura que aprèn una L2 (segona llengua)”, diu la Viquipèdia. És a dir, que és la seva realització de la llengua que està aprenent i que, per força, “està molt influenciat per la L1 (llengua inicial)”. Aquesta influència “genera interferències, com falsos amics, possibles errors per proximitat, etc.”. A la Wikipedia en anglès ens amplien la informació sobre un aspecte molt interessant en el procés d’aprenentatge d’una L2: la fossilització. “La interllengua es pot fossilitzar, o deixar de desenvolupar-se, en qualsevol dels seus estadis de desenvolupament”. Es tracta d’una “congelació” en l’adquisició de la L2. Les raons de la “congelació” poden ser “des de la complaença fins a la incapacitat de superar els obstacles d’adquirir una capacitat nadiua en la L2”.

I si el catanyol fos una interllengua fossilitzada en procés d’expansió? Atès que la majoria de catanyolòfons tenen el castellà com a L1 o bé el castellà és la llengua dels seus progenitors, no ho podem descartar del tot. I no m’agradaria que això s’entengués com un atac frontal al 12,1% de la població catalana de més de 15 anys (750.000 persones) que han adoptat el català encara que tenen altres orígens lingüístics, segons l’EULP 2013. Que no s’entengui així perquè, entre altres coses, l’autor d’aquest article forma part d’aquest grup.

La rebel·lió catanyola

En realitat, molt més important que la naturalesa híbrida del catanyol (tant és si és llebrer o coniller), el que resulta interessant és constatar les aliances tàcites o explícites que estableixen els seus locutors. I és que molts parlants de catanyol són bel·ligerants amb el català correcte fins al punt que formen una pinça amb el castellà. El català, sobretot en els registres col·loquials i familiars, està sotmès a una pressió provinent de dues bandes: la competència del castellà i el foc amic, tan mortal com qualsevol altre, del catanyol.

Segur que és una situació que alguns heu viscut: molts catanyolistes se senten ofesos si els corregeixes una pronunciació o un mot o una frase: “No tinc cap”, diuen amb aplom (afirmació que es pot empitjorar amb un “No tinc ningun”). Quan et poses les mans al cap, perquè tu sí que en tens, estrafan la veu i pronuncien la ela velar que mai no fan, fan un conat de vocal neutra i potser sonoritzen una essa. Acabada la befa, però, tornen al seu catanyol habitual, farcit de castellanismes, modismes en castellà, refranys en castellà i frases senceres en castellà. Tornen a la interllengua fossilitzada o al seu crioll o català bàsic o el que sigui el catanyol.

Una catalanòfona de Martorell, per exemple, em va escriure això sobre una persona de la seva família: “Si em sent parlar en català correcte, el que sempre procuro utilitzar, em fa escarni i mofa”. Com que aquesta persona té consciència lingüística, no es passa al catanyol ni al castellà. Però no tothom té aquesta fortalesa i n’hi ha que voregen la bassa de lo pus bell catanyolesc i hi xipollegen alegrement, per por de ser titllats de rara avis.

Sense voler ser catastrofistes, no hem de menystenir l’amenaça que suposa per al català el baix contingut en català (Pau Vidal: “el català s’està morint per falta de català”). Així que potser valdria més que ens comencéssim a prendre tots plegats una mica més seriosament aquesta broma pesada de parlar-lo amb totes les interferències del món, per salpebrar-lo i convertir-lo suposadament en una llengua dúctil, com si la qualitat de la llengua no tingués res a veure amb la seva supervivència.