Ramon Pardina

Ramon Pardina

Escriptor. Retrat de Martin Tognola

“Lo” millor dels Gaudí

Diuen que “Lo imposible” va ser la triomfadora de la nit. I és que “Lo imposible” expressa el que passa a la realitat catalana.

“Lo imposible”, “Una pistola en cada mano”, “The Pelayos”, “Red Lights”, “Tadeo Jones”… No hi ha dubte que el cinema català està en plena forma. I és que veient els títols de les pel·lícules, podem entendre perquè els hi diem Premis Gaudí, però no Prudenci Bertrana. Potser amb el temps els acabarem dient Premis Enjoy o, en el cas d’agafar el nom d’un arquitecte, els Premis Norman Foster. Només faltava, tal com es va encarregar de recordar molta gent, que la millor pel·lícula catalana (Blancaneu) fos muda -tot i que tenia subtítols. I (afegeixo jo, encara que no tingui res a veure) protagonitzada per una actriu del Madrid, la Maribel Verdú (qui, per cert, potser va fer un homenatge encobert a l’entrenador del seu equip José Mourinho i no va acudir a la cerimònia, però això és un altre tema).

El que està clar és que, si és difícil classificar les pel·lícules per edats, també costa fer-ho cada cop més per nacionalitats, o fins i tot per idiomes. I és que en una pel·lícula hi participa molta gent, que solen ser de llocs diferents. Però a banda de com estigui o què sigui o deixi de ser realment el cinema català (hi haurà opinions per tot) la cerimònia va estar molt bé. Entretinguda, reivindicativa, irònica, digna, europea, sense farbalans, sense excessos, divertida. Normal, en el millor sentit de la paraula. Podríem dir que va ser més catalana que el propi cinema català. Jo sóc dels que penso que no cal tenir un Ricky Gervais sobre l’escenari criticant a la gent, quan per això es va inventar twitter.

Diuen que “Lo imposible” va ser la triomfadora de la nit. I és que “Lo imposible” expressa, al meu entendre, el que passa a la realitat catalana. No em refereixo a que sigui impossible fer pel·lícules (tot i que té molt de mèrit), ni trobar un polític no corrupte (té més mèrit encara) sinó que no hem trobat, fins el moment, cap manera òptima de traduïr el pronom “lo” al català. De dir tant amb tant poques lletres. ¿Com hauria de ser? ¿Allò impossible? ¿Allò que és impossible? ¿La cosa impossible? ¿El que és impossible? ¿La impossibilitat de la cosa? ¿Del fet? ¿De les circumstàncies? ¿És impossible que la Naomi Watts es compri la roba a El Corte Inglés, tot i que en protagonitzi els anuncis? El que és realment impossible és traduïr el l’article “lo” amb la mateixa contundència. Hi ha gent que es queixa de que el fem servir (pronunciant-ho “lu”, igual que hi ha gent que diu “namés” però això és un altre tema) però jo començo a pensar que està bé. O dit d’una altra manera, que és lu millor. Tal com va dir la Montserrat Carulla, no es tracta d’anar en contra de res, sinó de valorar i respectar el que ve de fora, i si com en aquest cas això és millor (i és millor que donar tombs amb el llenguatge) adoptem-ho. I el mateix amb el cinema. Igual que es normalitza un idioma, es pot normalitzar el cinema adoptant elements de diferents procedències. I quan estigui normalitzat del tot, segurament ja deixarem de preguntar-nos què és o no és el cinema català. O si una pel·lícula pot ser muda i en català a la vegada. Això potser és impossible, però seria “lo” millor dels Premis Gaudí.

I si, malgrat tot, algú no hi està d’acord sempre podem dir que “Lo impossible” en realitat és tortosí, tot i que un desbordament del Delta de l’Ebre, ben mirat, potser sigui una mica menys espectacular. Però això és un altre tema.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació