Lo més pesat de tot

19.03.2013

A mitjan dels anys 60 quan vaig començar a publicar, el corrector de proves (en aquella època tots ells integristes del Diccionari Fabra, la kaaba vermella que calia adorar) em retornava els originals esgarrinxats d’esmenes, la majoria acusades de ser dialectalismes pallaresos. Jo defensava els mots condemnats argüint que eren propis de la zona nord-occidental, que el seu significat no existia en el català de llevant i que, per tant, havien de figurar al diccionari normatiu. No només perquè hi tenien tot el dret sinó perquè enriquirien la llengua comuna.  Trenta anys després, bona part d’aquestes paraules apareixen al diccionari normatiu de l’IEC, per bé que amb una definició sovint inexacta o errònia. Per exemple, xinar, no és només estirar els cabells a algú,  sinó estirar-li els cabells “fins a causar-li dolor”. Esquerar (i també esquerar-se) s’aplica a una criatura, a un animal petit  o a una plana quan poden acampar pel seu compte. En fi, un pontarró no és “un pont petit” sinó un sistema d’arcs de pedra adossats al terreny per tal que el camí salvi un pendent o un penya-segat.

Actualment els correctors, (més permissius que els constitucionalistes del Fabra) em solen marcar només el lo neutre. Miro de defensar-lo argumentat que no es tracta d’un dialectalisme, ni d’un calc del castellà, que és ben viu en la llengua col·loquial i que és una expressió genuïna per referir-se conceptes abstractes. Necessària sobretot quan es troba davant d’adjectiu (no és el mateix “lo bo de la pel·lícula” que “el bo de la pel·lícula”)  i davant del que relatiu: “lo que dius”.  El corrector m’aporta un rosari de solucions per substituir-lo, les mateixes que fa quaranta anys recomanava l’abdulà Ruaix en les seues famoses fitxes que van catalanitzar els mestres. Replico que no el vull substituir, primer perquè no és cap error i segon perquè  es ben viu en la llengua col·loquial. “La cosa més curiosa del cas és que ….” Com vols que faci parlar un personatge d’aquesta manera? Afegeixo que el tabú del lo neutre, obliga els traductors catalans d’obres filosòfiques (penso sobretot en Wittgenstein) a fer marrades i expressions enfarfegoses que les fan il·legibles en la nostra llengua.

Algunes vegades he intentat indultar els neutres proscrits en els diàlegs directes. Però, què faig en el diàleg indirecte? I en els paràgrafs narratius en què domina l’anomenat estil indirecte lliure? Els recursos narratius  són plens de possibilitats i combinacions. Quina hauria d’adoptar per ser coherent? El més fàcil és claudicar, que és el que faig sovint.  Per fatiga més que no pas per convicció. Envejo els escriptors de llengües normals, (o sigui, lliures), que no se senten obligats contínuament a fer de filòlegs i encara menys de gramàtics.

Etiquetes:

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. “Envejo els escriptors de llengües normals, (o sigui, lliures), que no se senten obligats contínuament a fer de filòlegs i encara menys de gramàtics.”
    I envegem també les llengües vives que poden transgredir la norma constantment, que creen paraules o construccions noves o en fan servir d’antigues, residuals, locals, dites a casa seva o sentides al carrer sense que un exèrcit postfabrià li salti a sobre.