Lo de l’article neutre

22.03.2013

Ignasi Moreta ha publicat a Núvol un article sobre la conveniència de normativitzar l’article neutre, que ha estat llegit per milers de lectors i ha generat un intens debat a les xarxes socials, que ha inclòs una intervenció molt significativa de Quim Monzó. 

Ignasi Moreta

Hi ha problemes lingüístics creats per la interferència d’una llengua veïna. N’hi ha de creats per la ignorància o la desídia dels mitjans de comunicació, dels docents i de la població en general. I n’hi ha de creats per la normativa. El lo neutre és un exemple claríssim de problema creat per la normativa. Vegem-ho.

Abans de la normativa

L’article masculí i neutre tenien, en el català prenormatiu, la forma plena lo i la forma contracta l (aquesta última era usada en contacte amb vocal, abans o després de l’article). En plural, les formes respectives eren los i ls (en aquest últim cas, en contacte amb vocal únicament amb l’article posposat a la vocal). Més tard, les formes l i ls adoptaran les formes gràfiques el i els, respectivament.

L’any 1909, Joan Maragall publica Elogi de la poesia (Bartomeu Baixarias, Barcelona, 1909), un text en prosa en què l’article lo apareix sovint, però sempre com a article neutre (mai com a article masculí). L’ortografia catalana normativa encara no existeix (es publicarà l’any 1913). L’any 1909, doncs, molts escriptors han bandejat el lo com a article masculí però el conserven com a neutre. Transcric a continuació alguns exemples d’aquest ús procedents d’aquest text maragallià de 1909:

a. en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal

b. m’apodero destrament d’ella per lo que em cal

c. i jo mateix, i lo que hi represento

d. el cel per lo gran i blau i clar

e. Tot lo que he dit és del poeta i de la poesia ideals.

f. que és lo més oposat a la seva naturalesa intuïtiva

g. que és lo més perillós per lo que s’assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic

h. L’epopeia, el drama, l’oda, la sàtira i tantes altres menes d’obres de lo que se’n diu literatura

i. I és això, lo impensat, la llei de la poesia.

j. en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i el seu tema

k. Mes d’aital obra ¿què n’és lo immortal, què n’és lo sempre fort i veritable, què n’és lo viu i lo actiu avui i sempre més?

l. ¿Què us penseu que és lo que en la Divina Comèdia salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d’intencions extrapoètiques?

m. i això és lo nou llavores

n. lo únic que es logra amb això és enterbolir-la

o. animat per l’interès de l’acció, que és també lo rudimentari de la vida (l’esforç en si) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa

p. Comença l’interès viu de l’acció humana; no el pur interès per la forma, que és lo artístic, sinó per la forma animada d’una acció externa.

 

Hi insisteixo: Maragall publica aquest text abans de la fixació de la normativa, i espontàniament bandeja el lo masculí i adopta el lo neutre o abstractiu. Crec que no es pot continuar insistint en la interferència del castellà com allò que explicaria l’establiment de la distinció de dos usos del lo: un com a article masculí, en desús, i un altre com a article neutre o abstractiu. Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu. N’he donat un cas concret de l’any 1909, però els exemples podrien multiplicar-se.

La normativa soluciona un problema i en crea un altre

Fabra va decidir bandejar la forma plena de l’article, tant en singular com en plural (lo i los), i va donar plena carta de naturalesa als articles el i els, que en feien la funció. La proposta, no cal dir-ho, ha fet fortuna: avui, els que no som tortosins diem i escrivim el llapis i els amics, i ens hauríem de fer autèntica violència per dir lo llapis i los amics. El sistema ha funcionat perquè no feia sinó recollir una tendència espontània en l’evolució de la llengua. Però va quedar, ¡ai!, un àmbit en què l’invent no funcionava: l’ús neutre de l’article. Els parlants ja havien substituït de manera prou espontània els usos masculins de lo i los per el i els, però aquells mateixos parlants es van trobar normativament desemparats pel fet que hi havia un ús de lo i los que, en canvi, no havien pas abandonat: el neutre. Això només ens mostra un fet: quan la normativa dóna carta de naturalesa a la intuïció dels parlants, és acceptada; quan s’oposa a aquesta mateixa intuïció, fracassa. Tota gramàtica normativa s’ha de construir sobre una gramàtica descriptiva. Primer ve l’ús; després, la norma. En el cas de l’article neutre s’ha volgut actuar a l’inrevés: primer hi ha hagut la norma, però l’ús, cent anys després, encara no l’ha acompanyat. ¿No ho hauríem de repensar?

A més a més, cal constatar que la norma, en aquest punt, gairebé no ha estat discutida. S’han omplert pàgines i pàgines sobre l’ús dels signes interrogatius i exclamatius inicials, o sobre la normativa de per i per a, o sobre els pronoms febles, o sobre tantes altres controvèrsies lingüístiques. En canvi, el lo no ha estat gaire qüestionat pels lingüistes. I, amb tot, l’ús diari en qualsevol registre lingüístic demostra que la normativa no ha estat assimilada. ¿Potser perquè no pot ser assimilada, perquè no recull el geni de la llengua?

Existeix un minuciós estudi de Mar Batlle titulat «A propòsit de l’article neutre» on es tracta aquesta qüestió molt detalladament. Batlle qüestiona, amb sòlids arguments, que l’ús neutre de l’article lo sigui degut a una interferència castellana. I no s’està d’afirmar: «El divorci que actualment hi ha entre l’ús de l’article neutre en els registres orals i espontanis i la condemna que en fa la normativa és la prova més tangible de la insuficiència de la normativa que el condemna. Perquè a més de no proporcionar en molts casos una solució que convenci el parlant a deixar el lo, fomenta la sintaxi castellanitzant amb la recomanació de la simple substitució de l’article neutre per la forma el. D’aquesta manera es generen tot un conjunt de frases sintàcticament ben castellanes, però considerades correctes perquè presenten la commutació del lo per el/allò/això.» (Mar Batlle, «A propòsit de l’article neutre», Llengua & Literatura, núm. 11, 2000, p. 349; els subratllats són meus.)

La meva experiència com a corrector i editor

Durant els últims sis anys, la meva tasca com a editor d’una cinquantena de llibres en català dels àmbits filosòfic, antropològic, teològic o d’altres disciplines anàlogues, m’ha fet topar molt sovint amb una dificultat insalvable: la necessitat de fer ús de l’article neutre, sobretot davant d’adjectiu (però no exclusivament).

Hi ha dues obres clàssiques de la fenomenologia de les religions en què aquest problema apareix ja en el títol: Das Heilige, de Rudolf Otto, i Das Heilige und das Profane, de Mircea Eliade. Totes dues obres van ser publicades originàriament en alemany, tot i que l’obra d’Eliade va ser escrita en francès.

Evidentment, en alemany la forma das davant d’adjectiu no ofereix cap mena de problema. Das és la forma neutra d’un article que disposa de tres formes: der (masculí), die (femení) i das (neutre). En francès no existeix una forma neutra de l’article definit, però la forma masculina en fa la funció. D’aquesta manera, Le sacré i Le sacré et le profane són les versions franceses dels títols d’Otto i Eliade, i cap d’aquestes formes no causa estranyesa en el lector en llengua francesa. L’italià i el portuguès estan en la mateixa situació: Il sacro i Il sacro e il profano en italià, i O sagrado i O sagrado e o profano en portuguès, és com s’han traduït les obres d’Otto i Eliade: el lector italià, el portuguès i el francès no experimenten cap incomoditat amb l’ús de l’article determinat davant d’adjectiu. El castellà ha traduït aquestes dues obres d’aquesta manera: Lo santo i Lo sagrado y lo profano. La traducció de Heilige per santo i no pas per sagrado és discutible, però farà més transparent la dificultat que tenim en català. Però el que ara ens interessa és que el castellà disposa, com l’alemany (tot i que en fa un ús diferent), d’un article neutre: lo.

Que la proscripció normativa del lo s’ha imposat en tots els registres escrits és un fet incontestable. Els correctors rarament hem de corregir l’ús del lo en els textos dels autors, tot i que sí que ens toca corregir sovint les alternatives que els autors mateixos han donat a l’ús d’aquesta partícula. Perquè si és cert que rarament escrivim lo, també ho és que, oralment, no hem deixat mai de fer-lo servir. «Lo més bonic és l’alarma dels burgesos», escrivia Maragall al seu amic Anton Roura en comentar-li el primer Primer de Maig celebrat a Espanya, l’any 1890. Avui, espontàniament tots ho diríem igual però ho escriuríem de manera diferent: «El més bonic és l’alarma dels burgesos.» Amb aquesta esmena, ¿hi guanyem alguna cosa? ¿És realment més genuïna la forma «el més bonic» que «lo més bonic»?

Tornem, però, a les obres d’Otto i Eliade. Otto escriu Das Heilige. El terme Heilige el podem traduir per ‘sagrat’ o per ‘sant’. En el primer cas, molts optarien per El sagrat, El que és sagrat, Allò que és sagrat i *Allò sagrat. Aquesta última forma és clarament aberrant, motivada pel rebuig pel lo però infinitament pitjor (si és que l’article lo és realment rebutjable). Una cerca a Google de la forma «allò sagrat» dóna 29.400 resultats: és una xifra molt alta (tenint en compte que l’expressió només pot aparèixer en contextos especialitzats i en boca de persones cultes) que ens dóna la mesura de fins a quin punt la interdicció del lo genera una ultracorrecció aberrant i malauradament molt estesa. Cap catalanoparlant no diu, espontàniament, «allò sagrat»; no és una forma genuïna, sinó una lamentable ultracorrecció que revela, però, l’existència d’un problema: el que diem espontàniament (lo sagrat) «no ens ho deixen dir», i les alternatives «correctes» —el sagrat, el que és sagrat, allò que és sagrat— resulten problemàtiques. ¿Per què?

El que és sagrat i Allò que és sagrat són formes problemàtiques perquè resulten artificioses i atempten contra el principi d’economia del llenguatge. Ens calen tres paraules per dir el que les altres llengües (l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià i el castellà) poden dir, amb tota naturalitat, amb una de sola. La segona forma (Allò que és sagrat), a més, treu a la primera (El que és sagrat) la poca espontaneïtat que encara pogués tenir. Hi ha qui proposaria altres alternatives, encara més problemàtiques en aquest cas: La cosa sagrada, Les coses sagrades, La idea de sagrat o La sacralitat. En resum: si volem respectar l’actual marc normatiu sembla evident que l’opció menys dolenta és El sagrat.

¿Però què passa si optem per traduir Heilige per ‘sant’, com s’ha fet en castellà? Aleshores, el problema encara és més greu, perquè El sant no funciona de cap de les maneres, com sap qualsevol catalanoparlant que tingui un mínim de sensibilitat lingüística. ¿Per què El sagrat pot passar, i El sant no? Un filòsof amb una alta sensibilitat lingüística em deia que era una qüestió «d’oïda»: El sant «no sona gens bé, no funciona». Potser és una argumentació poc científica, però respon a una percepció real (i gosaria dir que l’oïda, quan és ben afinada, constitueix un indicador lingüístic de primer ordre). Però hi ha més: sant també l’utilitzem com a substantiu, i amb un article definit al davant el podem confondre amb el substantiu. El mateix que ens passaria si traduïssim Lo barroco d’Eugeni d’Ors per El barroc.

Més exemples: Jacques Lacan parla abundosament de «le symbolique, l’imaginaire et le réel». ¿Què pot fer l’esforçat traductor català del psicoanalista francès? ¿Traduirà per «el simbòlic, l’imaginari i el real»? Probablement, perquè parlar d’«el que és simbòlic, el que és imaginari i el que és real» suposa una pèrdua massa gran respecte a la força que té l’original francès. Si són termes que apareixen reiteradament en un text, l’artificiositat de la fórmula «el que és» pot acabar resultant insofrible, i no diguem si optéssim per la fórmula «allò que és». Ara bé: si som honestos haurem de reconèixer que «el simbòlic, l’imaginari i el real» no és una bona solució, sinó tan sols la solució menys dolenta en l’actual marc normatiu. És a dir: ens resignem a «el simbòlic, l’imaginari i el real», però de fet aquestes formes són fruit d’una substitució, atès que, espontàniament, el que hauríem dit és «lo simbòlic, lo imaginari i lo real».

Xavier Melloni és un assagista català que es mou entre l’antropologia, la filosofia de la religió i la teologia, uns camps que exigeixen sovint l’ús de l’article neutre. Molts dels seus llibres s’han publicat en castellà i en català, simultàniament o amb pocs mesos de diferència. Un dels seus llibres es titulava, en castellà, El Uno en lo Múltiple. En català van resoldre el problema substituint l’adjectiu per un substantiu que aparentment significa el mateix (multiplicitat), cosa que, a la pràctica, significava eludir el problema, no pas resoldre’l. Tots sabem que la multiplicitat no significa el mateix que lo múltiple, i sobretot que no té la mateixa força. Però amb la multiplicitat es respectava el marc normatiu. El Uno en lo Múltiple va esdevenir, doncs, L’U en la Multiplicitat. La normativa catalana va obligar a fixar en aquesta llengua un títol amb menys força que el castellà.

El mateix (¿lo mateix?) li va passar a Melloni amb Vislumbres de lo Real. En català l’autor va optar per Escletxes de Realitat. Deixem de banda el canvi de Vislumbres per Escletxes, que no és cap traducció sinó un canvi de sentit (la traducció seria Besllums). El problema rau a «lo Real», evidentment. L’autor hauria pogut optar per Escletxes del Real, Escletxes del que és Real, Escletxes d’allò que és Real. No cal insistir en l’artificiositat de les tres opcions. ¿Solució? Eludir el problema fent la mateixa operació d’abans: substituir l’adjectiu per un substantiu amb menys força. Resultat: Escletxes de Realitat. Novament el nostre marc normatiu ens va privar d’un títol que hagués tingut sens dubte molta més força: Escletxes de lo Real. Vaig ser l’editor d’Escletxes de Realitat: l’autor ja ens va donar el problema resolt (eludit) i en aquell moment (el llibre va aparèixer el maig del 2007) no ho vaig qüestionar. Avui, però, em pregunto si va ser un encert convertir «lo Real» en «Realitat».

I un últim exemple: cada cop que, corregint textos, topo amb l’expressió «l’important» («L’important és que vinguis», «L’important és que resolguem el problema»), m’adono que la normativa ha creat un problema. Els correctors acostumen a deixar passar aquesta expressió, sigui perquè s’hi han acostumat, sigui perquè no hi troben alternatives. Jo, però, bandejo la forma sistemàticament, al preu si cal de retocar la frase sencera, perquè crec que «l’important» no és (no pot ser) una forma genuïnament catalana. Això no ho hem dit mai. El que hem dit sempre és, indubtablement, «lo important».

Torno al punt de partida. Els que treballem amb textos filosòfics en llengua catalana tenim, en aquest punt, un autèntic problema. Però no és un problema lingüístic, sinó normatiu: el problema l’ha creat la normativa en tractar de proscriure un ús real i genuí de l’article neutre lo. Els deixebles d’Eusebi Colomer recorden que, a les seves classes d’història de la filosofia moderna i contemporània, es mostrava indignat pel fet que s’hagués suprimit l’article lo en català, ja que això dificultava enormement l’expressió en català de la reflexió filosòfica i posava molts problemes a la traducció de bons textos filosòfics estrangers. També el filòsof Raimon Panikkar havia expressat reiteradament, fins i tot per escrit, la seva contrarietat per aquest punt de la normativa. Em consten també les dificultats que han tingut filòsofs catalans d’alta consciència lingüística com Pere Lluís Font i Josep-Maria Terricabras davant aquest problema endimoniat. Estic convençut que una enquesta entre filòsofs catalans faria aflorar un amplíssim consens en l’enuig per la proscripció normativa de l’article neutre lo.

L’observació del fenomen a la premsa

Des del meu punt de vista, Manuel Cuyàs és un dels periodistes catalans en actiu que escriu un català millor. El llegeixo sovint, especialment per poder fruir —i aprendre— del seu català genuí, viu, segur. I, tanmateix, en un article de Manuel Cuyàs hi vaig poder llegir: «El fonamental és que ens paguin, el fonamental és que cobrem.» (El Punt Avui, 2-5-11) Voldria creure que Cuyàs no va escriure això (que l’esguerro és d’un anònim corrector i, potser millor, d’un becari fent pràctiques a la redacció del diari). Perquè en català no hem dit mai «el fonamental és que…». Aquesta forma és completament aliena al geni de la llengua, tant com «l’important» que assenyalava més amunt. El problema és que es fa difícil dir-ho bé respectant l’actual marc normatiu. Perquè dir-ho bé, desenganyem-nos, significa dir «Lo fonamental és que ens paguin», però aleshores quedem fora del paraigua normatiu, que deixarà passar aberracions com «el fonamental» o tractarà de convèncer-nos de la bondat de formes com «el que és fonalmental és que ens paguin, el que és fonamental és que cobrem», o com «allò que és fonamental…», o fins i tot ens dirà que hem de canviar completament la construcció i dir que «el que cal és que ens paguin».

Un altre escriptor català amb alta consciència lingüística, Joan-Francesc Mira, escrivia a El Temps (ell o el corrector d’El Temps aleshores, Jordi Badia): «El senyor Duran […] afirmà públicament que allò “lògic” seria configurar un estat espanyol amb autonomia per a “les tres comunitats històriques”.» (Joan Francesc Mira, «Cafè per a pocs», El Temps, 24-7-2012, p. 66.) Fixem-nos-hi bé: «allò lògic» signat per Mira, corregit per Badia (o equip) i publicat a El Temps. Això és el que hauria de combatre la normativa, i no pas «lo lògic», que és el que, amb bona lògica, hauria hagut d’escriure Joan-Francesc Mira en aquest context.

Una altra perla, també d’El Temps: «Quan es va signar el tracat dels Pirineus, […] els comerciants feien el de sempre —el comerç de la sal va continuar— però, de sobte, amb una frontera al mig.» (Àlex Milián, «Vells camins, nous contrabandistes», El Temps, 31-7-2012, p. 16.) És evident què volia escriure l’autor: «feien lo de sempre». Però el mateix autor per autocensura, o el corrector de torn per ignorància, va perpetrar aquest aberrant «feien el de sempre». Però ja ho sé: em diran que el corrector hagués hagut d’optar per «feien el que havien fet sempre» o «feien allò que havien fet sempre» (¡o «feien com de costum»!). Sí, sempre podem girar la frase, sempre podem dir les coses d’una manera diferent, i fins i tot sempre podem no dir-les, i així ens estalviem el problema. Però el que cal no és pas eludir els problemes, sinó resoldre’ls.

Un altre exemple, aquest cop d’El Punt Avui i sota la signatura d’un llicenciat en filologia catalana: «El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d’un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. […] He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”.» (Josep Lluís Carod-Rovira, «Dos models de nació», El Punt Avui, 30-9-2012.») A mi, perdonin, aquest ús d’«el de» m’esfereeix. Això no és català: com a mínim, no és el català que parlaven els meus avis ni el que parlo jo. Tampoc no hauria de ser el català d’un filòleg. Confio que l’esguerro sigui obra també d’un becari del departament d’edició de l’il·lustre diari.

Però dels mals exemples no se n’escapa ningú, ni tan sols el nostre diari oficial. Diu el DOGC: «La persona beneficiària ha de presentar […] el resguard de la garantia per un import determinat a la resolució en funció del previst a la base 8.» (DOGC, núm. 6073, 23-2-2012, p. 8610.) Alguns diran: fàcil, haurien d’haver posat «d’allò previst». Provem-ho: «El tipus d’interès aplicable per al període vinent li serà comunicat segons allò indicat a la clàusula de revisió.» (Comunicació bancària a l’autor, 7-9-2012.) L’amable lector farà bé de rellegir aquesta frase en veu alta: «allò indicat a la clàusula de revisió». ¿De debò que allò serveix per a aquests usos? ¿No seria més fàcil, més evident, més espontani, més genuí, més català, «lo indicat a la clàusula»? ¿No és el que (¿lo que?) tots diríem, si no tinguéssim una concepció policial del paper de la normativa?

Una proposta a la Secció Filològica de l’IEC

La Secció Filològica de l’IEC està fent conèixer els esborranys més avançats de la nova gramàtica normativa «per la voluntat de facilitar al màxim la interacció amb els professionals amb l’única finalitat de fer-los coneixedors dels treballs de la institució i afavorir aportacions de caràcter personal que contribueixin a millorar els textos». Responent a aquesta crida, el 17 de desembre del 2010 em vaig adreçar al Dr. Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per proposar-li formalment una esmena al punt 13.1 de l’apartat «Morfologia flexiva» de la futura gramàtica normativa, punt en què es parla precisament de la qüestió que ens ocupa: «La morfologia dels articles». Aquest esborrany ens diu que l’article determinat té flexió de gènere i de nombre, cosa que dóna les formes el, la, els i les, amb les variants aglutinades i les variants salades. I una breu referència al lo en un cos de lletra més petit (que sembla indicar un caràcter més descriptiu que pròpiament normatiu): «Les formes masculines antigues lo i los es mantenen en la llengua general en certs contextos fossilitzats (tot lo món, tot lo dia, per lo senyal), i en alguns parlars nord-occidentals, en registres informals (lo pare, lo cotxe, los carrers, los pobles).» El lo aplega, doncs, tres característiques que acostumen a ser l’aval més clar de genuïnitat: 1) és antic; 2) és propi de parlars nord-occidentals (no és, doncs, cap castellanisme barceloní), i 3) és usat en registres informals (no és, doncs, cap cultisme artificiosament introduït). Però aquests usos, reconeguts per la gramàtica normativa, no abasten ni de bon tros la totalitat d’usos del lo. Badia i Margarit ja va observar el següent a la seva gramàtica descriptiva i normativa: «S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú no s’hi sent estrany.» (Antoni M. Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana, Proa, Barcelona, 1995, p. 453.) Crec, doncs, que no és correcte afirmar que la forma lo només s’utilitza en contextos fossilitzats i en registres informals dels parlars nord-occidentals. I la Gramàtica del català contemporani deixa clar el contrast, en aquest punt, entre gramàtica descriptiva i gramàtica normativa: «Tot i la interdicció normativa, l’única realització viva de l’article lo en la llengua comuna és la que correspon a l’ús com a article neutre.» (Gramàtica del català contemporani, S.7.3.3b, p. 1473.)

Entenc que una bona gramàtica normativa ha d’estar abonada per una bona gramàtica descriptiva, i que el seu encert es mesura també en l’acceptació popular que té. Cap d’aquestes dues condicions no es compleix en el cas que ens ocupa: ni les gramàtiques descriptives abonen la proscripció del lo, ni s’ha aconseguit que la proscripció arreli en l’ús espontani, malgrat que la norma no ha estat contestada (la discrepància de Moll ha passat força desapercebuda, i la d’Albert Pla Nualart és recent i no ha generat el debat que mereixeria).

Tant Badia i Margarit com la Gramàtica del català contemporani tenen molt clar que l’ús de l’article neutre lo en català és molt estès i que no és pròpiament un castellanisme sinó un fruit natural de l’evolució de la llengua, probablement afavorit, això sí, per l’evolució paral·lela del castellà. Si això és el que ens dóna la gramàtica descriptiva, ¿què ha de fer la gramàtica normativa? ¿Dir que l’ús és erroni? ¿Establir que quan Maragall escrivia, l’any 1890, que «lo més bonic és l’alarma dels burgesos», ho escrivia malament? ¿Decidir que quan una persona culta diu espontàniament «lo del teu germà» (l’exemple és de Badia i Margarit), s’està equivocant?

Aquestes i altres consideracions les vaig incloure en una carta de cinc pàgines adreçada a la màxima autoritat normativa en la meva llengua. Acabava el meu raonament amb aquest paràgraf: «Entenc que en aquest punt el marc normatiu no està avalat per l’ús genuí, i constato que un cop consolidada la normativització fabriana la proscripció del lo neutre, tot i no haver estat gaire contestada, no ha aconseguit excloure aquest article de l’ús espontani dels parlants. Afegim-hi el fet que les alternatives tenen, sovint, molts problemes, i que condueixen de facto a ultracorreccions aberrants. I tinc ben present que l’expressió filosòfica i científica en llengua catalana, ja prou dèbil històricament, es veu seriosament perjudicada en aquest punt. En conseqüència, goso demanar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el reconeixement de la forma lo de l’article determinat neutre en la gramàtica normativa i en les properes revisions del diccionari normatiu.»

El Dr. Isidor Marí va contestar la meva carta el 2 de febrer del 2011. Confesso que esperava rebre una carta tipus i que, en canvi, vaig rebre una carta amb arguments. Marí em deia que havia comentat les meves consideracions amb altres membres de la Secció Filològica i que les tindrien en compte en els treballs de redacció de la gramàtica, però que no creia que «l’absència d’aquest element en el català culte i formal constitueixi una dificultat tan insalvable» com jo sostenia. Admetia (i crec que això ja és admetre molt, moltíssim) que «hi ha raons per a proposar-ne l’acceptació en el català col·loquial, però la seva incorporació al català culte formal —i sobretot en textos escrits— té poc suport. La proposta normativa que van fer Pompeu Fabra i l’IEC ha estat generalment adoptada i ha esdevingut avui una norma d’ús força consolidada. […] Avui aquest criteri no és únicament una norma gramatical de l’IEC, sinó una norma socialment assumida i implantada en els textos formals cultes.»

D’altra banda, a la seva resposta (de dues pàgines) Isidor Marí s’estenia amb generositat en el problema que li havia plantejat entorn de les traduccions de Das Heilige und das Profane i Das Hailige, proposant per al primer cas El sagrat i el profà i suggerint, en el cas del segon, inspirar-nos en l’opció anglesa: The idea of the holy.

Tot i no donar-me la raó, hi ha tres aspectes molt valuosos en la resposta de l’IEC. En primer lloc, el to i el fet mateix de la resposta: la carta d’Isidor Marí demostrava que l’IEC es prenia seriosament la meva proposta i, tot i no acceptar-la, hi entrava en diàleg en un to constructiu. Ho remarco, ho agraeixo i ho celebro, perquè és una actitud que honora l’Institut i el president de la seva Secció Filològica.

En segon lloc, vaig valorar molt el concepte de normativa que destil·lava la carta d’Isidor Marí. Perquè una possible resposta seria dir: la normativa ha estat fixada per l’IEC, que en té les competències i que compta amb professionals competents, i vostè el que ha de fer és creure (en el sentit català del terme). En canvi, Marí en cap moment no va fer servir aquest argument d’autoritat. Al contrari: remarcava que la normativa era una proposta, i que si se li donava autoritat era perquè se l’havia guanyada, perquè socialment aquella proposta havia estat assumida. Però acceptava amb naturalitat el dret a la discrepància, també en aquesta matèria: «En darrer extrem, però, l’existència d’una norma lingüística socialment assumida no impedeix que un escriptor, un traductor o un editor adoptin una solució diferent, fent ús de la seva llibertat i la responsabilitat consegüent. Si vostè creu que ha d’introduir el lo neutre i vol exposar les raons per què ho fa, està en el seu dret de fer-ho. La nostra impressió és que una decisió així serà molt més difícil d’acceptar socialment que la traducció El sagrat i el profà

I, en tercer lloc, vaig valorar que, implícitament, el Dr. Marí reconegués que la meva proposta probablement caldria prendre-la en consideració en l’àmbit del català oral no formal. Isidor Marí em deia que no considerava oportú canviar la normativa pel que fa a la llengua culta escrita, però sí que hi havia raons per prendre-la en consideració per a la llengua oral. Sense dir-m’ho explícitament, crec que se’n pot deduir fàcilment que en una propera revisió de la «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana» caldria introduir el «lo» neutre en contextos orals, com s’hi va introduir el sigut, amb gran escàndol dels puristes. Podria ser un primer pas.

Conclusions

Poc després d’aquesta correspondència amb Isidor Marí vaig publicar el llibre Das Heilige und das Profane, de Mircea Eliade, en català. Per a la traducció del títol vaig optar amb certa recança per El sagrat i el profà. No vaig optar per la dissidència lingüística per diversos motius. En primer lloc, perquè bons amics filòlegs coneixedors de les meves inquietuds em deien que de normativa n’hi ha d’haver una, no pas dues o tres, i que a l’hora de posar en circulació una forma gramaticalment «dissident» calia fer-ho amb la màxima responsabilitat i prudència. Tot i estar d’acord amb els meus arguments, m’aconsellaven «carregar-me de raons» abans d’emprendre un canvi d’aquesta magnitud.

D’altra banda, sóc ben conscient que un canvi d’aquestes característiques requereix un estudi aprofundit de la qüestió, un estudi que, de moment, ningú no ha fet. El lo neutre té usos molt diversos en el català espontani, i probablement no tots mereixen la condonació de l’actual condemna normativa. I això, per tant, vol dir que ens caldrà filar molt prim. El sagrat i el profà, per exemple, presenta l’article neutre sota dues formes: en contacte amb vocal i sense aquest contacte. És possible que, en contacte amb vocal, la forma el sigui més encertada que la forma lo. Si això és així, ¿vol dir que la forma òptima d’aquest títol seria Lo sagrat i el profà, amb lo en el primer cas pel fet que no hi ha contacte amb vocal i el en el segon perquè sí que n’hi ha? ¿O en casos com aquest seria millor mantenir una sola forma, sigui El sagrat i el profà, sigui Lo sagrat i lo profà? ¿O potser caldria optar per El sagrat i el profà perquè, fet i fet, aquesta expressió ja s’ha consolidat, i en canvi caldria fer Lo sant i Lo barroc en els títols d’Otto i Ors respectivament, per raons eufòniques i d’amfibologia? I continuem filant prim: ¿per què ens plantegem Lo sagrat i el profà i no, en canvi, l’important? ¿Potser perquè podem substituir lo per el quan l’article segueix una vocal, però no quan la precedeix?

És evident que aquesta mena de problemes requereix una bona fonamentació teòrica. D’aleshores ençà no m’ha estat possible emprendre un estudi a fons d’aquest tema (d’altra banda, jo no sóc lingüista), ni he vist que ningú l’hagi fet (tot i que l’estudi de Mar Batlle és remarcable i que per internet es poden trobar altres veus que reclamen fonamentadament la revisió de la qüestió). Jo puc ser agosarat, però no puc ni vull ser temerari. Sense un estudi científic clar de què cal acceptar i què no, la dissidència podria no passar de ser una frivolitat.

D’altra banda, una acció d’aquesta mena requereix un cert consens. No és un petit editor en solitari qui pot donar el pas de posar en circulació el lo que tants trobem a faltar. Caldria que fossin unes quantes empreses les que ho adoptessin. Goso pensar que, si ens poséssim d’acord algunes editorials en català juntament amb alguns diaris (penso concretament en l’Ara, en El Punt Avui, en La Vanguardia i en El Periódico), podríem fer el pas sense fer el ridícul (¡l’últim que hem de fer, deia Tarradellas!).

En definitiva: l’IEC ha d’acceptar explícitament el lo en contextos orals (demanar més, ara com ara, és demanar massa: tot arribarà); els lingüistes haurien d’emprendre estudis sòlids que ens permetessin destriar amb arguments científics de pes quins usos del lo neutre cal acceptar i quins no; i, fet això, uns quants editors, correctors, autors i traductors ens hauríem de posar d’acord per redimir els usos del lo que ho mereixen i emprar-los amb naturalitat; la benedicció de l’IEC serà el punt final de l’itinerari (les institucions sempre van darrere la societat, no pas davant). Som a les beceroles del procés, però si ens ho proposem, en dos o tres anys podríem fer passos de gegant. Depèn de nosaltres.

 

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

62 Comentaris
  1. Hola Ignasi,

    El teu article m’ha semblat molt suggestiu i interessant. Però no hi estic d’acord, llevat del que fa referència als casos de “sagrat”, “profà” i similars. Això sí que és un problema de difícil solució. Per a la resta de casos hi ha una solució senzilla i que fa anys que predico i practico sense èxit: no pensar en espanyol i escriure com si escrivíssim en francès.
    Hem de reconèixer que tots, filòlegs inclosos, hem acabat parasitant la sintaxi catalana de calcs espanyols. I això és terrible. Per recuperar la puresa del català, paradoxalment, cal recórrer al francès, que ens ofereix les solucions més naturals i genuïnes per al català. Tu que deus conèixer bé el francès pots fer l’exercici. Agafa qualsevol dels casos que descrius, en els quals s’acostuma a calcar la sintaxi espanyola, i digues-ho com si fos en francès: et sortirà la forma sintàctica més genuïna en català. L’elecció del francès no és una elecció banal: també implica una presa de posició en el debat gal·loromànic/iberoromànic/llengua pont. Encara que aquestes categories presentin una certa obsolescència –com bé ha demostrat Modest Prats–, m’he inclinat sempre per la tesi gal·loromànica. No és una creença, és una decisió fonamentada en la història de la llengua i el fet de compartir un origen sintàctic, al dellà, naturalment, de la nostra llengua mare.

    • Borja, la teva solució és imaginativa. Però desenganyem-nos: no hem de pensar ni en castellà ni en francès, hem de pensar en català. I si penses en català, et surten frases amb “lo” neutre com qualsevol de les que escrivia Maragall l’any 1909. A Maragall no li calia pensar en una altra llengua. Nosaltres hauríem d’intentar el mateix.

        • Borja, una pregunta: ¿què et sembla més català, “l’important és que vinguis” o “lo important és que vinguis”? ¿O com ho hem de dir, en català?

          • Cap de les dues. No em semblen gens catalans. I sonen malament, vés. Jo diria “és important que vinguis”. També podria recórrer a una versió més llarga, però amb reminiscència del calc: “el que importa és que vinguis”. Però hi ha massa mots i actualment faig campanya per l’estalvi.

            Aprofito per dir que la gent que defensa que cal pensar en català, moltes vegades s’aboca sense saber-ho a calcar la sintaxi espanyola, que assumeix com a pròpia, catalana. I, per tant, la gent acaba pensant en espanyol. No ens feu passar bou per bèstia grossa. Aquest debat ja s’assembla massa al del català light d’anys enrere.

          • Borja, celebro que estiguem d’acord a censurar “l’important és que vinguis”, que apareix tan sovint a tot arreu.

            En canvi, a FB, el col·lega i amic Jordi Ferrando (Meteora) em diu: “Hola, Ignasi, jo també sóc dels que crec que, en aquests casos, hem de fer més cas al francès que a l’espanyol…” i hi afegeix un enllaç del gran Gilbert Becaud, “l’important c’est la rose”. Per mi és precisament la prova que això de pensar en francès per parlar en català no funciona en absolut, perquè els francesos fan “l’important” on tu i jo diem que no es pot dir “l’important”.

            Pel que fa a “lo important”, que tu també censures… no ho tinc tan clar, tot i que tampoc no m’hi faria fort. M’agradaria que altres filòlegs hi diguessin la seva. Potser sí, potser és cert que “lo important” és un calc. O no. Temo que la normativa ens ha alterat la percepció de la llengua (aquest és un fenomen bastant estudiat).

            En qualsevol cas, és un exemple molt diferent del lo + adjectiu en contextos filosòfics (el cas de “lo sagrat”, per entendre’ns), que és el que més em preocupa.

          • Jordi Ferrando afegeix també: “L’autèntica legitimitat històrica del “lo” és en l’article personal de la parla occidental o del català antic: Perot lo Lladre encara té un carrer a Barcelona. Que Maragall i abans tota la Renaixença el fes servir com a neutre no vol dir que no sigui un castellanisme, còmode, útil, però castellanisme al capdavall. Francament, en qüestions de llengua em refio més de Fabra que dels modernistes en general, que fruïen més de la bellesa literària que del rigor lingüístic, cosa d’altra banda força comprensible i no necessàriament criticable.”

            Coromines, en canvi, es fiava més del català de Verdaguer, Maragall i Sagarra, que del català dels noucentistes. Espontaneïtat contra arbitrarisme. Per algun motiu hem hagut d’oblidar la traducció carneriana del Pickwick.

          • Dir que “cal pensar en català i no pas en francès o espanyol” per justificar la genuïnitat (o “lo genuí que és”) del “lo” és molt fàcil. Però en realitat, atesa la interferència lingüística que patim (i dic patim, perquè és un patiment) és impossible. La interferència existeix i és present a tot arreu. Que la meva iaia monolíngüe catalana digués “lo” tot i parlar un català l’allò més genuí, no fa que el “lo” sigui més o menys genuí. També deia “bocadillo” i “busson” (després va arribar a dir “bútsia” per bústia), per exemple.
            A la pràctica (com a col.laborador extern del TERMCAT que sóc) sempre recorrem a altres llengües (veïnes) per saber com ho fan. I en italià, per exemple, fan servir molt paraules com “quello che” o “cosa” a on els castellans fan servir el “lo”. Potser això va en contra del principi d’economia lingüística, però és així. En totes les llengües hi ha coses poc “econòmiques”, però que persisteixen malgrat tot. Crec que caldria demanar-nos:

            1. és realment genuí utilitzar el “lo” neutre?
            2. què fan en occità, francès o italià?

            i no tenir por de fer servir formes que, potser ara poden resultar “artificials” però que, amb el temps, poden esdevenir d’allò més naturals. La llengua canvia i evoluciona de moltes maneres, i fer-ho per mantenir-ne la dignitat i eliminar-ne les interferències més profundes no és il.legítim, al contrari.

      • I com traduiríem la frase castellana: “lo extranyo es…”? Perquè la traducció “l’estrany és…” no la veig gens clara. Si opto per “el cas estrany és… o la cosa estranya és…, em sembla una forma molt artificiosa. Amb aquest problema al davant he vist que tens raó, sobretot davant dels adjectius com deies en el teu article.

        • Aquest és el problema, que hi ha massa “catalans” que, si no poden traduir literalment de la llengua imposada mercès al decret de nova planta ja s’esgarrifen. I a la Catalunya Nord passa quelcom de semblant amb el francès, motiu pel qual l’ús del possessiu ‘llur’ és ben viu perquè el francès també el té.

          • L’ús rossellonès de Llur ve de ben antic i primer és paral·lel amb l’occità, llengua veïna i fronterera amb qui havem conviscut molt més temps que el francès. Compte amb els els prejudicis. També conservem quelcom i no diem pas Qualque cosa (fr. Quelque-chose) mes (=però) sí Qualque(s) i Qualcú

  2. Molt encertat l´article, es important per tots.
    …lo neutre es imprescindible per la transmisio amb rigor del coneixement humà…a més, es una forma bellíssima!
    …no hi hauria d´haver possibilitat d´equivoc…cal posar-se
    d´acord, ja, ara…:-)

  3. Totalment d’acord amb l’Ignasi Moreta sobre l’ús del lo en català. Massa sovint, la normativa no respecta l’ús espontani del català parlat i en el cas del “lo” pot arribar a convertir una frase concisa, concreta i natural
    amb una de barroca i artificial.
    Referent al que diu en Borja hi estic en total desacord. Quan parlem en català hem de pensar en català i no en francès o en castellà!

  4. Transcric alguns comentaris que he rebut a Facebook:

    “”Lo de l’article neutre”, el meu últim article a Núvol. Disposat a rebre estoicament les pedregades que em corresponguin.”

    Eva Piquer Vinent Si en lloc de pedregades són aplaudiments, els acceptes?
    Fa 13 hores · No m’agrada · 2

    Ignasi Moreta Eva, a tu t’ho accepto tot.
    Fa 11 hores · M’agrada · 1

    Ignacio Terrado Gràcies! Jo, que sóc de Lleida (no sé si hi influeix) em sento tan violentat en escriure “el” com a neutre que acabo escrivint “allò” (“allò bonic” enlloc de “el bonic”), però em sento fals, fins i tot pedant. El meu iaio (una altra paraula disputada per aquí: iaio) encara usa el “lo” com a article masculí, i fins i tot jo ho faig de vegades, però és veritat que, entre la gent de la meva edat, està pràcticament mort.
    Fa 8 hores · M’agrada

    Eva Piquer Vinent Suposo que has llegit què en pensa l’Albert Pla Nualart. Això: “Tot fa pensar que arribem al lo neutre per una evolució potser influïda –no pas interferida– pel castellà. Però la norma es va fixar en un clima cultural que recelava d’aquesta evolució, i ens va privar d’un lo sense el qual caminem coixos. I de tant que ens fa falta caiem en aberracions molt pitjors, com fer servir d’article allò o ho. Tants anys prohibint-lo fan que ara es percebi com un castellanisme més, però els nostres besavis, amb un català molt més genuí que el nostre, el deien amb tota la naturalitat. Amnistiar-lo no és fàcil, però no acceptant-lo també fem mal al català. Si la pressió del castellà no fos tan forta, potser l’hauríem d’acceptar.”
    Fa 7 hores · No m’agrada · 1

    Sofia Gallego Matas No m’havia imaginat mai que l’article lo generes tanta lletre.
    Fa 7 hores · No m’agrada · 1

    Raül Garrigasait Crec que ara mateix el problema és que “Lo sagrat i lo profà”, per genuí que sigui, no és percebut pels parlants com una expressió del registre formal. Per això, encara que fos normatiu, seria inadequat en el context d’una traducció d’Eliade (almenys per a mi: entenc que hi ha parlants amb altres sensibilitats). En el registre col·loquial, en canvi, el ‘lo’ ja es fa servir: pots trobar-lo en els diàlegs de contes de Quim Monzó, de Joan Todó i de molta altra gent. I ningú no se n’escandalitza.
    Fa 7 hores · No m’agrada · 1

    Ignasi Moreta Ignacio: és allò de sortir del foc i caure a les brases. Per evitar el “lo” + adjectiu, caiem en l’aberrant “allò” + adjectiu. Jo he arribat a sentir catedràtics d’universitat dissertant àmpliament sobre “allò sagrat en l’art”, pensant-se que ho deien “d’allò més bé”. Hem de posar més energies a desterrar “allò” + adjectiu que no pas “lo” + adjectiu.
    Fa 7 hores · M’agrada

    Ignasi Moreta Eva: conec el que diu l’Albert Pla Nualart. De fet, va ser la lectura del seu llibre “Això del català” el que em va fer adonar que aquí hi havia tema. Amb l’Albert ens hem escrit en alguna ocasió sobre aquesta qüestió. Em sembla que els fabrians oficials no el poden veure…
    Fa 7 hores · M’agrada · 1

    Ignasi Moreta Sofia: el gremi filològic és una mica llunàtic, realment! Ens deixaríem matar per un article…
    Fa 7 hores · M’agrada · 1

    Eva Piquer Vinent Jo estic del tot d’acord amb l’Abert.
    Fa 7 hores · No m’agrada · 1

    Ignasi Moreta Raül: efectivament, els cent anys de normalització fabriana no passen en va. El que havíem dit sempre passem a considerar-ho suspecte, per culpa d’una gramàtica normativa que no s’ha construït sobre una bona gramàtica descriptiva. El problema no és fàcil, perquè passa el que assenyala l’Albert Pla Nualart: canviar la norma té problemes, però mantenir-la, també. Evidentment, el més fàcil és no tocar res. Però potser val la pena reajustar el que no acaba de funcionar.
    Fa 7 hores · M’agrada

    Ignacio Terrado Ignasi: ara mateix comentava amb un amic meu d’Alacant que hi ha una llei no escrita en l’ensenyament del català que és que, entre dues paraules o expressions equivalents, la millor serà la més allunyada del castellà. I això provoca disfuncions, com les provoca el valencianisme, que fa el mateix amb el català de Barcelona i no s’adona que, en bona mesura, acaben escrivint com es parla a Lleida o a Tortosa. Jo en sóc bastant sensible, perquè tinc els origens a Lleida i a la Franja, però pel meu nom castellà els mestres em corregien paraules i expressions, pensant que eren castellanismes, que són catalanes de fa molts segles.
    Fa 7 hores · M’agrada

    Ignacio Terrado però en el cas de l'”allò” estic d’acord amb tu: no és equivalent del “lo”, i molt menys pel que fa a la filosofia i la teologia, quan aquest neutre s’amara d’una significació especial. I no és equivalent perquè, si ho fos, no em sentiria violentat en escriure’l.
    Fa 7 hores · Editat · M’agrada

    Ignasi Moreta Ignacio: sí, tens raó, existeix aquesta norma no escrita, de conseqüències absolutament nefastes per al model de llengua. L’Albert Pla ha assenyalat molt bé que, per culpa d’aquesta norma idiota, ara no hi ha res que sigui “últim”, tot és “darrer”!
    Fa 7 hores · M’agrada

    Ignacio Terrado o cercar enlloc de buscar
    Fa 7 hores · M’agrada

    Joan Safont Plumed Enhorabona per aquest important article, Ignasi. Cada vegada que he d’escriure aquest tipus de construcció tal com la diria, em torno ximple amb “el que és”, “El”, “allò”… De fet, podria haver escrit “Cada vegada que he d’escriure lo – o allò – que diria en el registre oral,…”

    • Ignasi, em sap greu per Becaud, però mai de la vida hauria emprat tal expressió. He estat navegant per ‘Le bon usage’ de Grevisse i no hi he trobat res sobre aquest ús. Quan tingui més temps m’ho miro encara amb més profunditat.

  5. Hi ha també el referent dels clàssics medievals i veig que l’articulista (no és una crítica sinó una descripciò) no els ha tingut en compte. No és que pretenga que la normativa partisca estrictament dels clàssics medievals però, certament, quant a castellanismes i usos genuïns, són, òbviament, els referents més clarividents. Si més no, ens poden donar pistes per a actuar. Per exemple, en el Tirant lo Blanc hi ha una casuística ben interessant. Jo mateix vaig fer un petit articulet per a un congrés sobre casos de ‘lo’ abstractiu davant ‘que’ (sé que ací s’ha focalitzat més davant d’adjectiu però hi està relacionat i, per al cas, també són usos no normatius però plenament catalans) en el Tirant o altres expressions equivalents. Hi vaig veure, per exemple (cite per pàgina i línia de l’edició crítica de Hauf del 2005):

    – Usos de lo + que:
    a) Introdueix oracions de relatiu d’antecedent implícit no humà: E tots los altres barons e cavallers loaren lo que aquest baró havia dit (114, 13). Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit (709, 6).

    b) Introdueix oracions d’antecedent global oracional o neutre: E lo germà tot ho atorgà, lo que lo rey volia (870, 20). car vols usar de cruel senyoria, lo que no deuries fer, puix tens desig del món a conquista (1243, 10).

    I es podria haver estirat més i veure, per exemple, contraccions al + que o del + que però mai pel + que (sempre per + lo + que).

    En fi, i més coses: ço + que en procés de substitució per lo + que, etc.

    Un professor de la Universitat d’Alacant, Josep Martines, té un llibre al meu parer excel·lent sobre el ‘lo’ abstracte al llarg de la història de la llengua. Potser és una obra amb ressò limitat fora dels cercles universitaris però el cas és que crec que respon a part dels estudis que es demanen en l’article:
    http://books.google.es/books?id=5j78IS676jsC&pg=PA2&lpg=PA2&dq=lo+neutre+josep+martines&source=bl&ots=6-G70ssG6N&sig=DsHelI7N_FFYCMwInFcDkvocxBY&hl=ca&sa=X&ei=XARLUez1JJKO7Abzs4DgCQ&ved=0CCwQ6AEwAA#v=onepage&q=lo%20neutre%20josep%20martines&f=false

    • Completament d’acord: al meu article hi falten moltes coses, moltíssimes. Entre elles, veure què es feia en el català medieval. Gràcies, doncs, per l’aportació.

      Sobre el llibre de Josep Martines, confesso que el desconeixia. Demano disculpes a Martines per la meva ignorància. Encara que ell arriba a conclusions contràries a les meves, el llegiré amb atenció.

  6. Retroenllaç: Can Pla » RT @agusticlara: Molt interessant. “Lo de l’articl…

  7. Vaig escriure el que em retreus –no és cosa de corrector ni becari– però ben content que n’estic, si a canvi he rebut de tu un comentari tan amable i generós. Moltes gràcies, i encara que jo he mantingut fins ara que qui troba a faltar el “lo” és que ha construït malament la frase, el teu brillant article em fa rumiar i pensar que en alguns casos potser sí. De totes maneres, per mi “lo sagrat i lo profà” es redueix a dir “Sagrat i profà”. La falta d’articles ja indetermina i fa la funció de “neutre”. Hi anirem reflexionant.

  8. Diuen que Francesc Matheu, escriptor i, sobretot, editor de prestigi s’oposà fins últim moment a acceptar les normes gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva tossuderia per mantenir l’article “lo” va provocar que els fabrians, amb el sorneguer Josep Carner al capdavant, l’anomenessin jocosament «Matheu-lo». Tot sigui dit amb total simpatia.

  9. Gràcies pel teu article: per treure a debat un tema que, m’has convençut, cal revisar.
    Potser sí que el que cal és un estudi complet però, tal com fas evident, l’ampli ús del “lo” i la seva perpetuació ja serien, per a mi, motius suficients per replantejar-se la normativa.

  10. Retroenllaç: Ignasi Moreta, editor de Fragmenta, reclama la incorporació del ‘lo’ neutre al català normatiu | CatalunyaViva.cat

  11. Bona proposta i molt bona exposició. La meua enhorabona per haver diagnosticat un problema evident -almenys a les aules, on el contacte entre normativa i registre col·loquial és més quotidià- i oferir una solució sensata.

    Ja posats a proposar, què passa amb els diacrítics? La norma és caòtica (hi ha parelles i grups d’homògrafs en què cap paraula en porta -crema/crema, fera/fera etc), en alguns casos obsoleta (té sentit accentuar cóc i cós o pórca?), i sovint si el grup d’homògrafs és “considerable”, sols en distingeix el significat d’un d’aquests (sòl, el terra, en contrast amb la resta de “sol”).

    El tema de la ele geminada, millor ni mencionar-lo.

    • Andreu,

      Dius que “val més no parlar de la el geminada”.

      No sé si saps que els mallorquins pronunciam “col·legi”, “col·locar”, amb un etcètera molt llarg.

      I ara, per complaure’t què hem de fer? Acostar-nos a l’espanyol pronunciant “colegi”, “colocar”…

      Ja m’ho diràs. perquè em fa l’efecte que, de cada vegada més, cadascú es contempla el propi llombrígo i rodalia i se’n fot dels catalanoparlants que no pronuncien com ell. I que s’estima més obrir la porta a les espanyolades (especialment pel que fa al vocabulari del sexe, tan ric en català-català) que no obrir el portelló a formes d’altres zones catalanes.

      Anam ben calçats per a aigua!

  12. Per fi algú que parla clar (i català!). Les coses s’han de dir pel seu nom: els lingüistes no poden acceptar o no volen acceptar el lo neutre a la normativa perquè és un castellanisme: la prova és que no es troba al català antic (abans del 1.600) i no l’utilitzen la resta de llengües romàniques llevat del castellà. Però una altra realitat és que aquest pronom té la seva funció en català, una funció que els normatius que s’han encarregat d’enterrar-lo no han sabut reemplaçar adequadament. Diguem-ho ben clar: sense el lo neutre, la llengua queda coixa: hi ha expressions que no es poden dir, conceptes que no es poden expressar adequadament, sol·lucions llargues i complicades, fins i tot irrealistes i grotesques. Per tant, què hem de fer? Donar suport a una llengua “coixa” o fer cas del que diu la gent al carrer, encara que sigui un castellanisme, al cap i a la fi? La sol·lució és complicada, però com sempre, els parlants manen.

    • Arnau,

      Si és que vols “parlar com la gent del carrer, com la majoria (almenys de les grans ciutats), posa’t al castellà, passa-hi

      Ja hi tornam esser, amb la murga del “català que ara es parla”. No en sortirem mai.

  13. molt interessant!

    Penso que hi ha dos casos a diferenciar:

    1. lo cotxe, lo senyal… on el castellà fa el coche, la señal. Per tant, queda clar que aquest ús és impossible que sigui un calc del castellà.

    2. lo mateix, lo important, que en castellà són lo mismo i lo importante, on en aquests casos sí que podria ser un calc del castellà.

  14. Et recomano que et miris amb detall la primera gramàtica catalana, escrita el 1803. L’explicació és més senzilla del que sembla. Originalment (comprovable en els textos d’en Llull, etc.): lo dolent, lo món, etc. Evolució fins el 1803 del català oriental: apostrofar-ho tot per indicar la voluntat de fer elisions fluides en comptes de simptocar la parla. Fins i tot hi havia qui escrivia dobles apòstrofs en una sola paraula. Per tant, el lo neutre, evolucional igual que el lo masculí: passa a apostrofar-se, a fer-se el o aglutinar-se. En Fabra recull aquesta idea per no fer nadar contra-corrent el parlar natural dels cat-orientals. Exemple: és més senzill del que sembla (fluïd) / és més senzill de lo que sembla (simptocat, anatural). Això és absolutament independent del veïnatge castellà. Les formes no catalanes estil: lo suyo es de traca sí que són contaminació, evidentment.

  15. Magnífic article! Fantàstiques intervencions! Gran notícia: es mou!
    De fet, per sota, s’ha anat movent sempre, sí. Perquè el “problema” ha estat sempre viu, sobretot quan cal corregir i ensenyar a escriure amb correcció a un cert nivell. I encara més a l’hora de crear textos amb una certa agilitat.
    Jo seria partidari, després d’escoltar els arguments savis que s’han fet funcionar aquí, de deixar oberta la possibilitat d’usar el LO neutre, oral i escrit, naturalment, sense posar-hi traves.
    Fer sentir còmode el parlant o l’escrivent és una manera de facilitar l’ús de l’idioma. I saber que la norma no està lluny de la vida real, a part que ens separa del concepte espanyol del món, facilita l’hagilitat de la llengua.
    Ei, dic, jo, pobre de mi, simple professoret d’institut…

  16. Els exemples de Maragall no són vàlids perquè llavors la llengua es trobava en un estat de depauperació lingüística que aborronava. L’article “lo” masculí esdevingué “el” i el neutre també, en són una bona prova aquests exemples valencians medievals:
    “dant-li del dolç i de l’agre”. Epistolari dels Borja.
    ” I practicant del bo y millor”. Somni de Joan Joan.
    “…si avia res del seu en la caxa de la dita Nicolaua”. Llibre de cort de Justícia de València.
    Supose que aquest procés no degué arribar a bon port a causa de la influència aclaparadora del castellà. Això és tot.

    • Disculpeu!!! El Dalmases -que sóc jo- volia escriure AGILITAT (però li ha quedat a mig camí d’HABILITAT, amb aquesta hac estrambòtica, que em desautoritza per parlar d’escriptura correcta). No sóc tan ase, malgrat haver-me-les cada dia amb àgrafs baixets, que tot s’encomana…

  17. Retroenllaç: Brigada Mixta » Arxiu del blog » Albert Pla Nualart: Algunes consideracions sobre el “lo” neutre

  18. Ignasi, em trec el barret davant d’aquest article. Tens més raó que un sant. Lo trist és que ja hem fet tard: nosaltres aquí anar elucubrant que si gira que si tomba, que si un article o una preposició de més o de menys… i som tan infeliços com aquells dos conills que s’encantaven discuint si els que bordaven eren llebrers o conillers, fins que al final, naturalment, se’ls van menjar de viu en viu. És lo que hi ha.

  19. Benvolgut Ignasi,

    El teu article és molt suggestiu i interessant; però hi he trobat a faltar estudis més recents sobre la qüestió, com el de Josep Martines “L’anomenat «LO neutre». L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica” (2010).

    • Benvolgut Sebastià,

      en el meu comentari del 21 de març a les 17.13 ja em vaig disculpar pel meu lamentable desconeixement del llibre de Josep Martines, que tracta àmpliament la temàtica. El tinc des d’ahir sobre la meva taula, i confio poder-lo llegir aquest cap de setmana.

  20. Et felicito, Ignasi, algú ho havia de dir.
    Me’n recordo discutint d’això, ja fa molts anys, amb el teu admirat Eugenio Trías, sobre la traducció al català del seu llibre “Lo bello y lo siniestro”. “Allò bell i allò sinistre”? Sisplau! No ens en sortim!

  21. Puc aportar el testimoni oral de parlants tarragonins, pràcticament unilingües, que encara tenien ‘lo’ [lu] com a únic article per a usos masculí i neutre, i naturalment no hi feien distincions en contraure’l.
    Aquesta frase, d’una dona illetrada, ja molt vella, que se’n queixava, és textual: “Ai, xiquet, ja veus com tornem! Cadascú es queixa del seu.”
    També deus conèixer les construccions “ço del meu, del seu”, etc.
    Per això, Maragall, en escriure “de lo que se’n diu” o “de lo que fóra”, fa construccions postisses que desconeixen l’ús viu i genuí del “lo” (neutre o masculí, que tant és, pel que fa al cas de les contraccions).
    I si es defensa “lo” neutre i se l’exclou de la contracció (“Què se’n sap, de lo meu?”), s’està fent trampa.

  22. Com és possible que l’evolució fonosintàctica extermini el “lo” masculí i en canvi conservi el “lo” neutre, i, a més, invariable? “Lo bo és que…”, “Lo interessant és que…” Em sembla inexplicable. I sembla molt més lògic que aquest “lo” neutre no hagi esdevingut “el” per la senzila raó que és un calc de l’espanyol, usat exactament en els mateixos casos i sempre amb el mateix valor que té en espanyol; que ja és casual. Altrament, la cosa no té sentit.
    No crec que el problema sigui a la normativa, sinó en la sociolingüística. Tampoc no hi ha manera que el gruix dels parlants evitin castellanades sintàctiques com “això de que parles”. Etc., etc.

    • Més encara: fixeu-vos que en mallorquí “lo rei” és substituït per “el rei” més o menys alhora que a Barcelona (i, segurament, una mica més tard que a València); però, en canvi, el presumpte “lo” neutre ni esdevé “el” ni “es”, sinó que ofunciona com a la resta de la llengua, és a dir, a l’espanyola.
      Ah! I matiso: en parlar de l'”extermini” del “lo/los” masculí em referia, és clar, a les zones on això succeí efectivament; em consta que l’article es conserva en nord-occidental i en tortosí, és clar.

      • Disculpeu-me la insistència: el que defenso és que probablement no ha existit mai en català cap “article neutre”, i que “lo” ha estat, i és, article masculí, equiparable a “el”. Ho demostren altres participants en citar usos medievals valencians, usos de monolingües supervivents, etc., etc.
        Això em sona a tant de lingüista barceloní d’ara que troba inviables substantius de diccionari per a substituir castellanismes que avui campen col·loquialment; només per a descobrir que multitud de parlants de punts ben diversos del territori surten a dir-li que, des de petits, ells, i la gent de la comarca, sempre han usat aquella forma que ell troba tan “artificiosa” i tan “forçada”… perquè no s’assembla gens a la forma pròpia de l’espanyol i, doncs, del català col·loquail del lingüista barceloní.

  23. Gràcies, Ignasi, per aquest article! Jo també sento nostàlgia per aquell “lo” que resolia i encara resol tants girs artificiosos que hem hagut de fer després de la normalització. Recordo discursos entranyables de mestres-àvis, on el “lo” a mi em semblava, fins i tot, una mena de cultisme. En català occidental, pronunciar un “lo” amb “o tancada”, no pas “u”- de “lu”, a mi em semblava preciós.
    Però ara et voldria fer una pregunta: he sentit darrerament algunes persones que, a l’hora de parlar, en comtes de “lo”, diuen “ho”, fent servir aquesta forma neutra. O sigui, ells dirien: “Ho sagrat, ho profà”.
    Què és això? És quelcom arcaic? o és una mena d’aberració? Què és o d’on ve aquesta manera de parlar? Ho he sentit per la banda de Barcelona i Maresme, en alguna gent gran i de mitjana edat.
    Gràcies!

    • Gràcies, Cristina, per la teva aportació al debat.

      Sobre la forma “ho” en els contextos que indiques, temo que es tracta d’una mera ultracorrecció; és a dir: un cop més, el parlant voldria dir “lo”, li diuen que no ho pot dir i ho substitueix per un “invent” que li sembla que li soluciona el problema. Un motiu més per reflexionar sobre l’oportunitat de la interdicció normativa del “lo”. Aconseguim que la gent no digui “lo”… ¡al preu que diguin “ho”!

      • Benvolgut Ignasi,
        Per respecte a la feina dels lingüistes de debò, i seguint les paraules d’en Pau Vila: “en aquest país tothom es pensa que, per parlar-la, té el dret d’opinar sobre la llengua”, no he volgut fer cap comentari, i admiro i llegeixo cada línia de les que hi ha…

        Tot i això, finalment m’he decidit a apuntar dues coses sobre el lo/ho, tal com ha fet algú més amunt, des de la perspectiva d’un parlant de Tarragona:
        1) la utilització del “ho” com a “lo” (sempre pronunciat /u/ i /lu/ jo l’he sentida moltes vegades aquí a les nostres terres, de boca de gent que és impossible que coneguin la gramàtica ni que, encara menys, practiquin la ultracorrecció. Podria, per tant, ser un fenòmen normal.
        2) no he vist per enlloc cap esment al “lo” com a article masculí encara avui vàlid: més enllà de les expressions fossilitzades, en algunes zones del Camp de Tarragona, és més freqüent sentir “lo/ho cotxe” (lu cotxe, u cotxe) que “el cotxe”. En molts casos depèn de la síl·laba anterior, tant de la seva a/tonicitat com de si acaba en vocal o consonant: ” ‘gàfuucótxe” “veuselcotxe?”. El cas que clama al cel és el de les Terres de l’Ebre, on avui és plenament i clarament l’article masculí per excel·lència i sense vergonya.

        i un bonus track: s’ha plantejat mai, ara que es parla dels articles, l’apostrofament (?) darrere de paraula?: “agafo’l cotxe”

        Gràcies!

  24. Si s’ha incorporat la forma “sigut” que, jo, valencià de l’Horta, nascut en 1971 i de família quasi tota valencianoparlant des de fa tres generacions o més, l’empre de manera tan espontània bé ací, bé quan he viatjat a Catalunya (sobretot a Barcelona)…, també es pot fer amb el “lo”. El cas del “sigut” podria servir per a obrir un precedent, de la mateixa manera que ara podem registrar-nos com a Paco o Pep (en lloc de les formes “Francesc” o “Josep” o, fins i tot, i molt en el País Valencià, la forma “Francisco”). I tot començà farà uns deu anys i en un camp no precisament fàcil: el jurídic.

    No passa res per donar entrada a formes així. A més, considere compatible fer un llistat o explicació de formes que són històriques i diferenciar-les de les que no ho són. Seria un camí molt intel·ligent d’acostar-nos a molts estudiants i, de rebot, d’afavorir la convivència entre les formes orals i les escrites.

    Es pot fer una llengua culta amb formes que ara s’empren a nivell popular i que també empraren escriptors i escriptores anteriors al segle XX.

    Personalment em sent més a gust escrivint la forma “lo”, ja que, si vols que et siga franc, quan he ensenyat valencià a persones valencianes m’he trobat molt incòmode en este tema. Donar pas a la simpatia és un camí molt interessant per a guanyar-se l’interés per l’escriptura en la llengua entre persones de qualsevol edat i nivell d’estudis, sobretot entre aquelles que mostren un gran interés per aprendre-la, malgrat ser ja adultes.

  25. Benvolgut Ignasi,

    Compartisc totalment les teues reflexions al voltant de l’ús de l’article neutre lo. Jo també patisc els mateixos problemes a l’hora d’editar textos de caràcter filosòfic o religiós. En la col·lecció Rent, de literatura religiosa contemporània en valencià, m’he trobat molt incòmode en més d’una ocasió. I és una llàstima perquè textos molt bells de Simone Weil, Olivier Clément… queden, en eixes ocasions, postissos. Jo opte, com tu, per respectar la normativa. Però estaria bé que s’avançarà en esta qüestió en la línia que tu apuntes.

    Com veig que és un tema que t’interessa, et faig arribar un parell de referències sobre la qüestió. Estan extretes de dos obres normatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’AVL, com bé saps, és la institució lingüística oficial de la Generalitat Valenciana i reconeix explícitament la unitat de la llengua. Pot ser et resulten profitoses:

    Gramàtica normativa valenciana, pp. 127-130
    http://www.avl.gva.es/dms/GNV

    Diccionari normatiu valencià. Article lo
    http://www.avl.gva.es/dnv

    Cordialment,

    Agustí

    • Benvolgut Agustí,

      gràcies per la teva aportació al debat. Certament, l’AVL obre la porta al “lo” neutre, tant al diccionari com a la gramàtica. L’obre per als usos no formals. A mi, com a tu com a editor de Rent, em preocupa l’ús del “lo” davant adjectius quan volem expressar conceptes abstractes. Em preocupa, doncs, l’ús culte del “lo” (“lo polític i lo religiós”, que és diferent de “la política i la religió” i de “el polític i el religiós”) en contextos filosòfics i teològics. Però, com apuntava al final del meu article, el més probable és que la normativa obri la porta al “lo” restringint-lo inicialment als registres informals. L’acceptació en registres formals trigarà més.

      Sembla que el primer pas ja s’ha donat, doncs, gràcies a l’audàcia de l’AVL. ¡Felicitem-nos-en!

  26. M’ha sobtat coneixer-li al professor Ignasi Moreta una preocupació tan materialista com la que tracta en aquest article, si bé la llengua i la normativa tenen poc de materialista, per comparació en les àrees en què ell n’és realment expert, certament ho és. Fins aquí una broma que espero no ofengui :).

    Com a persona d’origen ponentí sóc bastant sensible a les acceptacions de termes lingüístics propis del català occidental en la normativa. Sens dubte els processos de normativització d’una llengua tenen molt de simbòlics i d’intencionals i aquest article n’és un pou d’exemples. Es donen un segui de raonaments que a mi no em fan si no fer certa la tesi que hi ha un català de primera i un de segona, si bé, per sort, això és una rèmora del passat i avui en dia ja no passa tant.

    L’article comença amb una omissió que és desapercebuda en tot el desenvolupament, a saber: que la funció masculina del lo desapareix per evolució espontànea de la llengua. En canvi, el lo neutre és perseguit. Passa a argumentar que el lo neutre tenia una funció i una utilitat molt necessària, però la desaparició del lo masculí no s’explica.

    L’afirmació “Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu” em fa saltar totes les alarmes. Espontàniament? ¿Realment és creible, sr. Moreta, que en un context de refinament cultural, distinció de classes i aparició del fet urbà una manera de parlar i escriure és abandonada per evolució espontànea? M’estic referint a un català de ciutat i un català de poble, un català de pagès. En la tria d’un o altre article masculí (bé, tria no, sinó tret diferencial) hom es definia com a èsser culte, burgès i urbanita o inculte, obrer/pagès i rural amb totes les seues lectures (mal)intencionades per qui gaudien d’influència sociocultural. Hi ha articles que critiquen aquest pensament hegemònic en la filologia catalana que existeix com el dia i la nit. I si no, segueixi llegint.

    Per què hauriem de recuprar el lo neutre? Perquè Joan Maragall l’emprava. Aquest argument, i per la llargada que se li dóna, només pot venir d’algú que creu que Joan Maragall és el súmmum de la cultura catalana. Pot ser que ho sigui, no ho sé, però una figura lingüística no és més vàlida per l’ús qualitatiu (tal savi l’utilitzava i no podia estar equivocat), si no quantitatiu (és una forma arrelada en el parlar de la gent). Si, ja sé que se’m dirà que el que vol dir l’autor és que Maragall reflectia el parlar del seu temps, però és que només surt ell i no cap altre.

    Segon argument: perquè hem de traduir textos filosòfics. Hem suportat 100 anys de normativa sapastre en l’escriptura quotidiana (el més important…), però en l’escriptura metafísica no és suportable. En aquí té tota la raó, però què passa amb els que utilitzen el lo masculí de manera quotidiana?

    En el seu diàleg amb l’IEC (amb la normativa i amb les missives) aquesta idea pren el seu màxim desenvolupament? Què vol dir que el lo masculí és antic, fossilitzant i informal? Si, ja sé que ho diu la normativa, no vostè. Però, per què no ho combat? Què impedeix l’ús masculí del lo? És castellanitzant? Ja ha quedat clar que no, simplement és antic, fossilitzant i informal. Totalment d’acord amb l’ús neutre (tesi central de l’article, cert), però em sembla discriminant defensar el neutre perquè hem de traduir ‘das’, però el que dóna varietat i riquesa a la llengua, no.

    Tot això guarda relació amb la distinció de classes lingüístiques com queda ben clar en la resposta d’Isidor Marí: l’ús neutre del lo podria ser acceptat en usos quotidians però no en àmbits cultes. Si això no és doctrina ja em dirà vostè què és. Vostè s’afanya a justificar-los: és meritori que l’IEC es digni a respondre amb arguments encara que siguin de la índole que siguin. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

    Només volia assenyalar la bravada classista que transmet salvar un ús i no un altre, essent els dos genuïns. El procés de normativització del català és ben peculiar històricament tan per l’originalitat com pels condicionants socioculturals que l’han marcat. Però aquí vull fer la distinció entre els condicionants externs i els interns, aquests últims sovint menystinguts. Em sembla necessari deconstruir el que entenem per llengua catalana i normativa, per la salut de tots i de la pròpia llengua.

  27. Molt interessant l’article, Ignasi. Per desgràcia, em quedo sense saber com solucionar les frases amb article neutre…

    Però volia advertir-te d’un altre tema: vols dir que a la frase següent no hauries de canviar l'”hagués” per “hauria”?

    Novament el nostre marc normatiu ens va privar d’un títol que hagués tingut sens dubte molta més força: Escletxes de lo Real.

  28. Quin exercici més interessant, Ignasi, llegir el teu article i els comentaris que s’hi han fet a continuació… L’article neutre em sembla del tot necessari, no només a l’hora de parlar de forma col.loquial, si no també a l’hora de designar conceptes ‘neutres’ com l’exemple que poses: el (lo) sagrat. Ens trobem amb veritables dificultats en aquest sentit, ja que, en efecte, en textos assagístics s’han de fer servir molt els conceptes ‘neutres’.

  29. Molt interessant, també els comentaris, en què es toquen molts punts diversos que tenen pes. Des de “Canvi d’agulles” hem fet propostes paral·leles. M’ho llegeixo demà amb calma i ho comento.

  30. Us agradi o no, als Països Catalans o Catalunya la normativa no té un estatus ontlògic “normal”. És un fet rellevant que sempre que es fan aquesta mena de propostes -em refereixo a coses com ara “Canvi d’agulles”-, es negligeix completament la qüestió social i política. La llengua no és sense estar articulada en, per dir-ho ràpid, la carn. La llengua no és una abstracció. Té un sentit, cada llengua té un sentit, canviant és clar, que per raó de la llengua l’ésser humà té història. Doncs bé, aquestes propostes prenen el fenomen lingüístic unilateralment, l’abstreuen de tots els condicionanats històrics que ha patit i pateix la llengua catalana, la cultura catalana. No és en absolut contingent que ara, en aquest moment de la història de la cultura catalana, apareguin propostes com les de “Canvi d’agulles”, la situació pel que fa al discurs, és determinant. Atès que no hi ha discurs propiament català, no hi ha possibilitat d’endegar cap canvi social, doncs el canvi ha de ser a la inversa: en lloc d’ensenyar a la població la seva pròpia llengua, en lloc de tenir la voluntat posada en la restitució de la llengua catalana en la seva genuïnitat, en lloc de contrarestar la colintzació lingüística per mà dels mitjans de cominicació, el que cal és adaptar la llengua als usos lingüísitcs. I així es creu que la llengua, no sé sap per quin rocambolesc motiu, serà més parlada, més escrita. En comptes d’ensenyar la malèvola norma actual, en comptes de forçar els mitjans de comunicació a adoptar de debo aquesta normativa, cal “fer fàcil” el català.
    Aquest és la tendència imperant. En fi… no cal dir que això du al fracàs si no és que en parteix.

  31. Com a article, «lo» deriva del llatí «illu»; el castellà va optar per «el» (precisament, lo mateix article que és normatiu en català). No hi ha res més autèntic que ser tortosí i manifestar-te entre banderes blaves en què s’hi estampa un convençut «LO RIU ÉS VIDA». Lo simple fet de pensar en un possible «EL RIU ÉS VIDA» ens semblaria una aberració, una vomitada grumollosa que desfaria, en part, ens llaços de germanor entre la gent d’esta terra i la virulència d’un moviment com la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Però ja n’hi ha prou de fer-me palles en l’exaltació d’un poble que, com tota la resta, de vegades també es mereix una mesura justa d’odi.
    No cal dir que, a partir de la lectura d’esta resposta, està ben clar que intento predicar amb l’exemple: jo sí que faig servir lo neutre i «lo» com a article. Potser ara mateix pixaré fora de test, però em sembla recordar que l’estàndard té la pretensió de ser un registre amb què els parlants ens puguem comunicar sense interferències. Quina interferència representarien los «los»? És que de veritat hi ha algú que a hores d’ara no m’haja entès? Heu patit una crisi de morfologia neuronal i us heu arrencat els ulls emulant un Èdip que no passarà a la història? (Com aquell dissortat Salvador Oliva, que era incapaç de concebre un Proust que rallés en sa llengo de Mallorca, que tenia la valentia d’afirmar que en lo teatre les varietats s’havien de destinar als personatges més humils, més -potser- ignorants?) O, per contra, heu fruït de la llengua d’un germà vostre, que potser presenta algunes solucions diferents, però que ens recorda que el català no és (solament) una abstracció masoquista de despatx, sinó un ecosistema que és bell precisament perquè aspira a l’infinit de la diversitat? Suposo que l’IEC comença a ser dels que fruïxen, perquè ja ha canviat aquella definició de l’article «lo» que em van gravar a foc al lòbul frontal: «Antigament, i en algunes contrades, forma de l’article masculí singular».
    Per què persistix l’obsessió amb la contaminació del castellà? Entenc i constato que la influència d’El Imperio ens encongix tant lo forat del cul que no hi passaria un gra d’arròs, i que part de la genuïnitat del català s’ha perdut. Tanmateix, trobo que algú no ha entès que el castellà és una llengua germana i veïna: poc o molta, tindrà (i ha de seguir tenint) influència sobre el català, com lo català té influència sobre el castellà. Algú proposava que el català s’havia d’emmirallar en lo francès, perquè no sé per què (perquè sóc un psicòtic i he parat de cop de llegir-me la resposta); suposo que perquè tots dos pertanyen a la branca gal·loromànica, i no a la iberoromànica. Bé. Però, entre murmuris, un boig com jo se seguix preguntant: «Per què persistix l’obsessió amb la contaminació del castellà?». Obsessió, sí, així, en cursiva. Redéu, diuen que és una d’aquelles paraules que Freud el Cocaïnòman escopinyava unes 100 vegades cada dia.
    Que què vull dir? Si de veritat no se m’ha entès, perquè m’expresso constret per la severa hemorràgia hemorroïdal interna que a hores d’ara ens afecta a tots per demanar-los massa als esfínters sota la pressió castellana, seré clar: visca la normativa (la catalana). Visca la normativa, sí, perquè era, és i serà un projecte digne de lloança, sense necessitat d’explicar-ne els perquès. Però hem d’entendre que els temps han canviat. Hem d’entendre que a l’escola s’hi han après algunes coses: com ara, que lo Liberté, Égalité, Fraternité no era tan bonic com semblava; com ara, que els dialectes són la realitat més perceptible i autèntica del català. Ser diferent és lo que ens fa iguals, lo que impedix que tot un poble s’expresse en les mateixes paraules, en la mateixa sintaxi, en lo mateix pensament.
    No ho sé, tu. D’a on no n’hi ha, no n’hi raja. Enhorabona per l’article, perquè sempre és agradable que la gent es prenga seriosament esta qüestió, i perquè m’ha permès aprofitar-me de la situació i traduir els deliris mentals en lo joc enganyós de la paraula.

  32. per pensar-hi. Usar una particula com el, que és la mateixa que per l’article determinat, alhora de parlar del que no és determinat, en segons quins textos, sobretot quan són filosòfics o d’assaig, penso que tot i que la substitució per allò pot ser o és una aberració (no ho dubto, el meu coneixement de la llengua no és prou bo per criticar-ho), potser, ja dic, l’ús d’allò ens allunya de qualsevol intenció de determinació. Ho dic en el cas precisament que vostè esmenta sobre la traducció al català de lo real lo imaginari i lo simbòlic; que si ho fem amb el real, l’imaginari i el simbòlic ens pot portar a un sentit totalment inadequat atès que es podria pensar en un article determinat amb problemàtica real sobre els universals, qüestió aquesta determinant en l’obra de j. lacan.
    per tant, jo, abans de parlar d’aberració, potser meditaria si en alguns casos d’obres no literàries, les propostes de traducció no estarien més en funció de l’ànim mateix de l’obra que no pas en la voluntat de ser més o menys normatius.
    el tema és complex, com vostè diu i bé hi expressa.
    la proposta de M. Cuyas ens duria a dir simbòlic, imaginari i real, com si quan J. lacan en parla abastés tot el que se n’ha dit sobre cada una d’aquestes qüestions, quan es tracta per part de j lacan de veure’n les interrelacions amb una qüestió en concret l’objecte a. una cosa.
    és a adir, la problemàtica, en el cas del català alhora de fer-ne la traducció és que l’ús de el no semba, per raons històriques d’ús, en substitució de lo, que sigui prou clar que s’estigui usant precisament en substic’ó de lo.
    és a dir, jo pensaria l’article en relació a la cosa. La normativa és la que és però la normativa l’hem de pensar com a eina per facilitar com millor expressar el sentit de la cosa a la qual ens volem referir.
    amb tot, comentaré aquesta qüstió amb altres companys que tradueixen lacan al català i que també han optat per allò, que potser només ha estat per vici i no per raons filologiquessòfiques.
    gràcies

  33. La partícula ‘ce’ de l’alt Pallars, equivalent a ‘què, el que’, usada en interrogatives indirectes
    precedint un pronom, adjectiu o adverbi interrogatiu (“no li diuen se quant han de pagar”). També en aranès, procedent de ‘ço’, dissimilat en el decurs (ço com) en ‘ce’.