LLums dins la foscor

20.08.2012

La carta. Vaig sortir a fora, necessitava airejar-me. Vaig començar a caminar  seguint carrers i places fins que vaig notar que m’envoltava una olor de fusta, de serradures, que em transportava a la infància quan jugava davant la fusteria de costat de casa. Vaig entrar.  La vaig veure recolzada a la paret. Una porta de fusta de pi d’un color ocre lluminós i càlid. Vaig somriure  i vaig pensar en l’Esther i amb la il·lusió que li faria trobar feta la porta de l’estudi.

Dissabte al matí la vaig agafar amb molt de compte i la vaig estendre al jardí. La vaig polir i envernissar. Mentre esperava que s’assequés, vaig descansar al jardí acompanyat pel soroll dels xiquets que jugaven al parc. Em vaig beure la darrera cervesa que quedava a la nevera i vaig fullejar el darrer llibre que ella m´havia regalat. El sobre seguia damunt de la lleixa.

Quan es va assecar la vaig portar a l’estudi.  Vaig fer una ullada encuriosida sobre tota aquella terrissa que havia nascut de les mans de l’Esther.  No vaig gosar tocar res. Vaig agafar la porta  i amb un gest vaig aconseguir encaixar-la a les guies. Funcionava i a més era bonica il·luminada pel sol de la tarda. Content de la feina feta em vaig arraulir al sofà.  Em va despertar la trucada del mòbil. Era ella. Em va explicar com li havia anat el viatge i jo li vaig parlar del nou llibre que havia començat a llegir i  de la meva anada a la fusteria per fer la nova porta corredissa de l’estudi. No li vaig esmentar res de la carta.

Van trucar. Tornava a ser ella.  Em deia que si tot anava bé arribaria a dos quarts d’onze de la nit a l’aeroport de Girona. Li vaig dir que tenia un desig molt gran d’abraçar-la. Quan vaig penjar em vaig mirar el sobre. L’obriríem junts.

Vaig entrar a la cuina per menjar alguna cosa i vaig sortir a la terrassa. En passar davant l’estudi, no vaig poder evitar una engruna d’orgull en mirar la porta. Ella m’havia ajudat a distreure’m  i allunyar-me una mica de la por d’afrontar-me a les paraules escrites de la carta.

A la porta d’embarcament va buscar un lloc per descansar. Al seu costat hi havia asseguda una noia amb un nen a la falda ben adormit. En Rafel treia sovint el tema de ser pares, li feia molta il·lusió. No era que ella hi estigués en contra però simplement  mai no s’havia vist fent de mare.

Em corprenia el fet que unes paraules escrites poguessin marcar el límit entre la vida i la mort. Em vaig estirar al sofà recolzat sobre un coixí. Vaig posar música.   Volia delectar-me en tots els sentits. Percebre la vida.

Per fi l’avió es va enlairar. Aviat es va adormir. Quan es va despertar, un somni l’havia trasbalsat. Va desviar la mirada cap a una finestra. Es veien els llums que brotaven dins la foscor. És Girona, va pensar. Van aterrar sense cap problema. Va recollir l’equipatge i va anar a buscar el cotxe. Abans de sortit del garatge, li va escriure un missatge: “Ja sóc a Girona. Tot bé. T’estimo”.

Les hores queien una sobre l’altra. Cap missatge. Cap resposta  La policia se’m va avançar. Una trucada: accident de cotxe.  Es va fer de dia. Seguia abatut sobre el sofà. Ulls plorosos. Cor ferit. Tenia la carta a la mà. Pocs dies després, l’informe de l’autòpsia va constatar que l’Esther  estava embarassada. Van passar uns dies abans no vaig ser capaç d’obrir la carta. Les mans em tremolaven. Ho vaig llegir. Tot sol. El seu contingut em va allunyar de l’infern. Vaig entrar a l’estudi. Vaig destapar l’escultura. La vaig resseguir suaument amb els meus dits.  La vaig tapar. Vaig tancar la porta del estudi i me’n vaig anar.