Lliçons d’estil de Mercè Rodoreda

Xavier Lloveras acaba de publicar El mirall dels llibres, editat per la Diputació de Girona, un aplec d’estudis literaris en què s’exploren les obres essencials de la literatura contemporània al costat d’altres de més secundàries. Recuperem aquest article del llibreter, en el qual compara dues versions d’Aloma i la intervenció que Rodoreda va fer per fixar-ne el text definitiu. El mirall dels llibres es presentarà el proper 2 de març a les 20h a l’Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona.

Encara que és una evidència, de vegades es fa difícil d’adonar-se’n: els grans escriptors ho són tant pel que escriuen com pel que deixen d’escriure. La principal diferència entre Flaubert i Balzac és que Flaubert ens estalvia tota la palla que – a tant el quilo – Balzac havia d’anar apilonant per anar pagant els deutes que l’ofegaven. El problema és que aquest fonament invisible del text, sobretot en els autors que prefereixen la sordina als refilets, el sap veure molt poca gent: gairebé sempre es confon la senzillesa treballada amb la facilitat inerme, i fins hi ha lectors que es veurien amb cor de fer-ho tan bé com l’autor. Al final, si s’hi atreveixen, la invisibilitat es converteix en una zona catastròfica.

Amb Mercè Rodoreda, que va fer de la senzillesa treballadíssima la base de la seva obra, tenim la sort de poder comparar dues redaccions de la mateixa novel·la – Aloma, publicada el 1938 i reeditada, després d’una profunda revisió, el 1968, trenta anys i molt d’ofici més tard – i veure’n, així, com es crea aquest fonament invisible. Els canvis que hi ha fet, les supressions, els petits retocs són tota una lliçó d’estil, en tots els sentits, del millor prosista de la literatura catalana.

A la primera versió, Mercè Rodoreda, enlluernada per la novel.lística més recent – Joyce, Virginia Woolf, Aldous Huxley -, intenta, de tant en tant, barrejar el monòleg interior amb la tercera persona i l’estil indirecte lliure. A la segona, aquesta tècnica – molt difícil, personal i envellida prematurant a causa de l’abús que se’n va fer – en desapareix totalment. Per exemple, la impressió de l’Aloma, al metro, davant d’uns anuncis: “”Cacau? Qui cau? Que dolent!… Xocolata. L’anunci d’un vermut llampant. El d’una crema per a guarir la pell dels torrats a la platja…” El joc de paraules ridícul i l’estil tallat, expressionista, desapareixen, en la nova versió, per adaptar-se al to més discursiu de tota l’obra: “Els anuncis tornaven a passar l’un darrera l’altre: Cacao Boldor, Perfums Magenta, Lady X… Els sabia de memòria: primer el més petit, amb una tassa blanca fumejant, el de les gardènies, el de la sirena…” La tècnica més clàssica ha resultat que era, trenta anys més tard, la més moderna: els canvis de la novel·la no es fan, com es pensaven els imitadors de Joyce, amb trets exteriors, sinó en profunditat.

Al costat d’aquesta rectificació estilística, una bona part dels canvis afecten la veu dels personatges i volen evitar el parany de la solemnitat i la inflor. Dos exemples. A la primera versió: “-I bé, he deixat fer el gust del padrí i la criatura es diu Angela, Rosa, Maria; jo, sempre, l’anomenaré Maria. Una noia amb aquest nom es troba preparada a grans destins. I em plaurà que la crideu així i no de cap altra manera.” Segona versió: “He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es diu Angela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom.” L’altre és la carta que deixa, quan se suïcida, el germà de l’Aloma. Primera versió: “Deixo tot el que em volta en l’època que hauria d’ésser la millor de la meva vida, perquè en conec de sobres l’amargor. A la meva germana petita, a la dolça Aloma, que estima els meus versos, un bes.” Segona versió: “Tot és trist i no tinc ganes de viure més, Aloma. Una abraçada ben forta.” En tots dos casos, el canvi ens fa creïbles i ens acosta els dos personatges. I, de rebot, el llibre, que guanya un cent per cent.

Una altra part important de les rectificacions que Mercè Rodoreda, l’any 1968, va fer a la segona edició d’Aloma afecten la sintaxi. De vegades canvia una forma massa encarcarada per una altra de més fluïda, com és el cas de les passives: “El nen va ésser avisat” es converteix en “van avisar el nen”. D’altres, simplifica frases feixugues o boiroses, i en aquest cas hi ha, molt sovint, canvis lèxics. Una frase com: “Llàstima que el carrer era un cul de sac i pocs foren els qui hagueren esment de la important millora” es converteix en un senzill: “Era una pena que per aquell carrer no hi passés mai ningú”. Un altre exemple. Primera versió: “Aloma, en tancar el reixat, s’esglaià del terrabastall i recordà que fugia d’amagat del nen que maldava per acompanyar-la”. Segona versió: “El soroll del reixat la va sobresaltar: havia sortit d’amagat del nen i va tenir por que l’hagués sentida.” A la segona evita els girs complicats i fa servir formes que no volen enlluernar el lector.

Al exemples anteriors s’hi poden veure, també, altres retocs importants. Hi ha, per exemple, el canvi del perfet simple pel perfet perifràstic, que és la forma usual del català a la majoria del domini lingüístic (encara que les gramàtiques i molts escriptors, amb una tossuderia exemplar, el considerin una forma secundària i fins i tot inferior). I, sobretot, arreu del llibre, hi ha molts canvis de paraules i expressions. A la primera versió l’Aloma tenia “nàusees”; a la segona li ve “mareig”. Un cos “exsangüe” es torna “blanc com la cera”. I si primer l’Aloma “havia esment” d’una cosa, després “se n’adona”. Canvia també “erta” per “encarcarada” i desapareixen “puix”, “romandre”, “apropar-s’hi”, “tanmateix”, “restar”, “besar” a favor de “ja que”, “estar-se”, “acostar-se”, “però”, “quedar-se”, “fer un petó”. Les escales, que primer baixava “rabent”, ara les baixa “corrent”. “Les primeres passes” canvien de sexe i es tornen “els primers passos”. Un jove que “esguardava” es decideix finalment a “mirar”. I si a la primera versió “es llevava capell i abric” a la segona “es va treure el barret i l’abric”. El reflex “roig” d’un diamant es torna “vermell”. I podríem continuar així tota l’estona que volguéssim.

De diferents àmbits com són, tots els canvis s’encaminen, però, cap al mateix objectiu: la versemblança literària. La supressió del monòleg interior vol evitar un avatar perillós i abusiu de l’estil indirecte lliure: és molt difícil de formalitzar un material que només té la seva raó de ser en l’estat brut en què es troba. L’intent de rebaixar les veus massa impostades cap a un to gairebé banal serveix per fer creïbles els personatges. Els canvis sintàctics i la reorganització dels períodes serveixen per fer anar el lector per camins nets i fressats: sempre es tria una estructura simple, ben construïda, eficaç. Els canvis lèxics tenen el mateix objectiu: llimar el text amb un paper de vidre que aconsegueixi una matèria verbal uniforme i exacta, una llengua bastida sobre la tradició literària i el català viu que el lector pugui reconèixer i acceptar sense gaires escrúpols. És l’intent – amb un èxit enlluernador – de trobar una llengua literària àgil i rica, centrada de manera robusta sobre els verbs i amb una gamma variada de ritmes a la frase. Aquest última descripció és un plagi de l’italià que Italo Calvino demanava, l’any 1965, per oposar-lo a l’antillengua dels pixatinters i els semicultes. És, exactament, la lliçó que Mercè Rodoreda ens va deixar als seus llibres.

Aquest article es va publicar originàriament al Diari de Barcelona. Forma part d’un recull d’articles de pròxima aparició que es titularà El mirall dels llibres. Es publicarà dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona)