Llibreries d’esquerres

Després de l’entrevista a Marta Ramoneda publicada a la revista Jot Down, a l’apartat dels comentaris ha esclatat una polèmica sobre les condicions laborals i psíquiques en què treballen els 121 empleats d’aquesta petita cadena de llibreries.

Després de l’entrevista a Marta Ramoneda publicada a la revista Jot Down, a l’apartat dels comentaris ha esclatat una polèmica sobre les condicions laborals i psíquiques en què treballen els 121 empleats d’aquesta petita cadena de llibreries. Treballadors i extreballadors i amistats, parents, coneguts i saludats d’aquests hi aboquen experiències més o menys amargues. D’altres només es dediquen a escriure unes quantes grolleries i maldats (i tonteries, també) contra els propietaris de La Central. N’hi ha 264, de comentaris, a les deu i deu del vespre del diumenge dia 4 de gener del 2015. En concreto l’any perquè tot apunta que, tal com va la cosa, el 4 de gener del 2016 encara hi serem.

Llibreria La Central, a Madrid

No puc entrar en les raons de les seves queixes perquè no ho conec prou. Segons expliquen, les condicions laborals no són bones. Però un munt de comentaris anònims a una entrevista d’una revista digital no crec que sigui la millor manera de millorar-les. Amb aquest grau de valentia, és obvi que mai no aconseguiran gaire res. Fins i tot hi ha extreballadors que hi escriuen comentaris encoberts sota un anonimat sorprenent i, per a mi, repugnant. Fins ara els autors anònims havien aportat a la història de la literatura universal obres mestres com ara “La teva dona t’enganya”, “Aviat et dispararé una bala com aquesta” (i l’anònim ha d’anar acompanyat d’un projectil, si no no és creïble) i “Me la pelo pensant en tu”. Són tres anònims que s’han d’enviar per separat, junts només creen confusió. Als comentaris de la xarxa, els anònims han millorat una mica la seva qualitat conceptual i estilística. Però no gaire, no es pensin. L’únic autor anònim que admiro és el del Lazarillo de Tormes.

Després també hi ha greuges sobre el tracte personal dels propietaris als empleats. Si se’n queixen, deuen tenir part de raó. Ara bé, sobre aquest punt tots i cadascun de nosaltres podríem desplegar un catàleg de vexacions, menyspreus, sarcasmes i humiliacions menors o befes de baixa intensitat que hem patit en les diferents feines on hem estat i estem en l’actualitat. Els empleats de La Central no en tindrien l’exclusiva. De cap manera. També en el sector del metall hi ha desdenys i reprimendes gratuïtes o silencis feridors i mirades reprovatòries. El sector del vidre i el del plexiglàs tampoc no es quedarien enrere. I els del ram de l’aigua, ja tenen la mala fama feta. Fins i tot m’han parlat d’una drogueria en què l’amo dóna ordres als dependents des darrere una pila de timbals de Colón. En un to sec i apagat.

Ara, el que m’ha deixat parat és la consideració que a molts comentaristes els mereixen les llibreries de La Central (i un d’ells és un articulista cultural que segueixo amb interès, Bernat Ruiz-Domènech al blog Verba volant, scripta manent, que per fortuna no s’amaga darrere de cap pseudònim, algun com ara el Pájaro loco antiglobalizador o semblant). Tots ells consideren La Central ‘una llibreria progressista, d’esquerres’. Hi compro sovint i diria que la conec bé, encara que no segueixo gaire els actes que hi celebren. El cas és que no tenia ni idea que fos una llibreria d’esquerres. No me l’havia mirat mai des d’aquesta òptica. Em limitava a entrar-hi, resseguir els taulells, demanar algun títol, comprar o no, segons el dia. Ara, amb aquesta informació, no sé si hauré d’aixecar el puny quan hi torni a entrar. Fins ara, m’havia semblat una simple llibreria, ben portada i prou. Un negoci com qualsevol altre. Que dóna diners (i això sempre és una bona notícia). Vendre llibres no els situa en un pla diferent que el de qualsevol altra botiga. Tanta simpatia i respecte tinc per un lloc on venen Canigó de Verdaguer com per un altre on venen arròs Canigó, de Pals. A cap dels dos establiments els demano una ideologia concreta

Una llibreria d’esquerres, esquerranosa, progressista (o progre), repeteixen els comentaristes. Si ells m’ho diuen, m’ho he de creure (encara que hi ha la possibilitat que hagin confós La Central amb l’Ateneu anarquista del Poble-sec). Però, llavors, em pregunto: són d’esquerres les altres llibreries que freqüento? És d’esquerres la Documenta, Jaimes, La Impossible, la Laie, La Formiga d’or, la Fabre, la de la Diputació? Menys la Llibreria Balmesiana, que ja es veu de seguida que no tiren gaire cap a la revolució obrera, totes les altres, on les haig de situar? A la Jaimes, totes aquelles dependentes franceses, són hereves del Maig del 68 i en porten la torxa amb orgull? O bé voten el Front Nacional i són admiradores arravatades de Marine Le Pen? Aquella mestressa baixeta tan simpàtica de La Impossible, és una militant encoberta d’Unió Democràtica? Concretament, l’assessora personal de Duran i Lleida pel que fa a l’àrea de llibreries? A la Documenta, l’amo és un skinhead secret que surt a rebentar cabines de telèfon cada nit? Són preguntes que deixo aquí.

Si entro en l’apartat de llibreries de vell, els dubtes es multipliquen en un grau exponencial. El senyor Costa de Vic, ¿estaria a favor de la revolució permanent o es conformaria amb una de discontínua? El senyor Rodés dels Banys Nous, a part de fumar en pipa, què pensa sobre les quotes de la paritat de gènere? L’amo de La Bizantina de Tremp, ¿li va posar aquest nom per una admiració retrògrada i feudal (opressiva, per tant) cap a l’Imperi d’Orient?

I les llibreries que he freqüentat en èpoques anteriors de la vida? La Signe, on l’àvia em comprava els Tintins amb aquella enganxina grisa a la coberta, a sota a la dreta, que deia “Llibre en català” per advertir els incauts, de quin peu calçava? L’Estai del carrer Balmes ja es veia molt abocada als autors francesos del moment, catòlics i progressistes, que a la mínima t’explicaven el Concili Vaticà Segon. Encara que hi ha la possibilitat que fos només una tapadora. A la Proa de la Rambla Catalunya, tan ben portada pels senyors Bou i Salvadó (o Salvador), on se l’havia de situar ideològicament? Venien el calendari Serra d’or perquè els sortia de dins o ho feien només per dissimular? Can Casulleres, la llibreria que hi havia on després s’hi emplaçaria la Laie, estava adscrita a la IV Internacional?

I la meva llibreria preferida, la Llibreria Religiosa Sofia Pi del carrer de Montjuïc del Bisbe, on anava a comprar les novel·les immortals de Josep Maria Folch i Torres? La llibretera, una velleta menuda, frenètica, de nas llarg i de galtes rubicundes, estava en contra del general Franco i en malparlava tant com podia, encara que sospito que ella l’hauria substituït pel cardenal Jubany. Pensant-hi bé, potser no l’hauríem de considerar d’esquerres.

Com veuen, tot són incerteses. Ara, entre totes les que conec, existeix una sola llibreria a Barcelona que no enganya ningú ideològicament, on tots els client saben a què atenir-se: la llibreria Europa. No sé si el seu grau de compromís ideològic és el mateix que alguns exigeixen a les llibreries on van, en el seu cas d’esquerres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació