Lletra forana

21.12.2015

Partim i també som aquell extern que sempre ens ronda en la disparitat i ens provocam la desbandada. Allà on ens esmolam amb l’altre. Blanca Llum Vidal escriu en aquest fregadís. Som enmig de l’Amazònia. És la crònica d’un viatge a la Guaiana Francesa: Maripasoula, que ha publicat Tushita edicions. Ja deia aquell, un altre, que cultivam l’art de l’absència. Però aquí la cronista és  sobretot la seva curiositat i és el viatge que la perfila: una inquietud que treu de solc perquè no s’acull al paper que li pertoca. Ni que sigui des del pensament postcolonial.

La poeta Blanca Llum Vidal.

La poeta Blanca Llum Vidal.

Perquè no escriu des d’una posició centrada, com aquells que escriuen davant l’altre i saben què miren i saben segur què cerquen abans de partir. Perquè qui escriu també és aquesta forania pelada d’esser només passatge i assaltar permanentment la frontera. Un ull que et tragina i t’esclovella. Perquè la prosa crea escletxes que s’obren en allò que ja creus saber. No passeja l’embadalit davant allò que mai no vist, sinó aquell que s’obre i deixa que l’onatge de gent que té nom i són persones el portin amunt i avall. Hi ha una confiança, un cor a la boca, en aquest tragí de gent que trunyella l’itinerari del seu text, que s’allunya de qualsevol créolité, que vol escriure per als il·luminats de la diferència i dels exotismes.

Crec que és l’aire incidental i exposat el que genera aquesta claror indeliberada que sua el text. L’eventualitat, el gest que teixeix les passes fetes, mou l’ull que mira i l’imprevist és la clau que mostra i no s’engruna en voler saber si aquí aquell que parla és el turista o el viatger o no sé qui. Només topar bé. Sense intentar dir res definitiu. Només moure la conversa. Viatjar és aquesta conversa: girar, fer voltes (versare) en companyia. I un antic sentit de conversar és conviure, i és quan dubtes si deu esser veritat que fer lletra s’ancora en aquella solitud essencial de què parlava Blanchot. Des d’aquesta posició discreta, que no s’estira, no cal fer cap elogi d’aquella poètica del divers a la qual al·ludia Glissant, i la lletra ja deixa prou traces del fet d’escriure en un país dominat i deixa a la vista una poètica de la resistència. No prendre la paraula en nom de ningú, no prendre els mots ja és el lloc per a un rencontre divers. Tampoc no cal fer teresetes amb la llengua i les seves argiles.

S’ha fet prou circ amb la parole i aquell barroc oral i selvàtic de l’oraliture de les Antilles que han acabat a les acadèmies de su-aquí. I el text, així i tot, és inconfortable i un lloc on no hi fa estada. Perquè destranscendentalitza i no embatuma amb hibridacions que no gosen dir el seu nom veritable. I si mostra la subalternitat no és amb l’afany de prendre lloc en el debat entre civilització i barbàrie que ha enfangat algunes veus al llarg dels darrers dos segles a Amèrica, o en els discursos sobre el continent, (no debades el text acaba deixant parlar La voràgine), ni amb l’ánsia d’adherir-se a l’imaginari que mitifica i fa fetilleria amb el realisme i el carnaval. No prova de dir la fascinació de la selva, aquella opulència de la devoració. Fins i tot Lezama només compareix per tal de dir allò que té d’alliberador la casualitat. Perquè el viatge ens exposa a l’imprevisible arxipelàgic.

Blanca Llum Vidal  |  Foto Pep Herrero

Blanca Llum Vidal | Foto Pep Herrero

El text és, en certa manera, tot allò que esquiva, sobretot l’ull fascinat de l’explorador, perquè més aviat es presenta com un contrarelat d’aquell afany que mou els descobridors que recorren un país mal conegut i dels quals només ells n’han de fer el mapa. Blanca Llum Vidal tampoc no s’acompanya de la biblioteca, no la deixa actuar com a flitre entre el món i la seva escriptura, ni modelitza la seva mirada, ni delega en aquells que l’han precedida la funció de pal·liar la confrontació amb allò que té davant. I en aquest cas, fins i tot no hi obre la boca Blaise Cendrars ni els fantasmes de Raymond Maufrais. Només hi sé veure una certa exigència de fer servir aquell fibló de la crònica, aquella plume dans la plaie d’Albert Londres. I la seva manera de fer amb la galeria de retrats: un lloc amb gent, que no prova de dir ni des dels discursos postcolonials, sinó que compareix com a espai d’experimentació, on allò que importa és la xarxa de relacions que s’hi estableixen.

Deia ell que una maleta és la llibertat que tenim en les mans, però Maripasoula, on d’altra banda no posaràs els peus, és aquella manera d’anar deixant motxilla al llarg del camí. I que per tal de retrobar-se cal començar a perdre’s. I cal no oblidar que aquesta terra d’aigües a balquena, que França va fer servir de terra de deportació i d’establiment penitenciari des del XIX fins l’any 1945, lloc de treballs forçats i espai de privació, i que en l’actualitat s’ha convertit en el port espacial d’Europa pot ser el lloc des d’on parlar d’ultramar i de colònies encobertes.

I ens ve a la memòria una de les etimologies que li han adjudicat a aquesta costa anegada, segons una denominació antiga espanyola. A l’origen del mot Guaiana (se non è vero, è ben trovato) hi hauria la terra sense nom, la terra que no s’ha d’anomenar. Perquè Blanca Llum Vidal sap que aquestes terres també són la imatge de comptes que no hem passat, on hem anegat allò que no té nom, coses de no dir que ens omplen la boca amarga i que ens haurien de treure de solc. En una mena d’escriptura de la dislocació. Comment dire? que deia el mestre. Perquè el viatge també és aquesta hesitació que cerca com dir-ho. Que prova de deixar a la vista les preguntes que no s’han fet.

Perquè, en l’entranya del viatge que fa la crònica de Maripasoula, s’hi desbaraten qüestions sobre la identitat, sobre les geografies simbòliques, sobre les falses oposicions entre centres i perifèries que no ens deixen alenar, sobre les esllevissades d’allò que arribam a creure que fa sentit. Com si la cronista hagués escrit al marge, al voltant d’una pàgina que no s’ha s’escrit, un espai que ha quedat en blanc i que cal dir més que mai. Només calia deixar-lo en evidència, sense fer sermons. Només aquesta lletra que ens desplaça i ens treu del nostre lloc. De polleguera. Una escriptura que obre de porta en ample. Perquè no fa de la literatura casa santa, ni es vol ensenyorir de tot quant ha vist, no es tracta d’apoderar-se’n ni de fer un ca seva, sinó de mirar molt prim, com quan som a casa externa. O com un que ha volat damunt l’oceà i s’adona que no s’ha mogut.