Llengua masclista

22.06.2015

Suposem que l’ús del masculí que presenten algunes llengües per referir-se a conceptes genèrics és la conseqüència de l’hegemonia dels homes en les relacions socioculturals. Suposem, també, que, si en altres llengües no s’utilitza aquest recurs (perquè conserven el neutre, per exemple), no vol dir que aquesta hegemonia masclista no existeixi en les respectives cultures, sinó que el desplegament d’aquestes llengües ha seguit camins diferents (l’evolució dels parlars sempre està sotmesa a fenòmens aleatoris de difícil predicció). Sense perdre de vista el caràcter encara hipotètic d’aquestes dues premisses, hem de considerar, a més a més, que l’empremta de les relacions socials en els aspectes morfològics de la llengua és el resultat d’un procés molt llarg, d’una durada de l’ordre de mil·lennis. Aquests senyals, per tant, aquests usos lingüístics que ens delaten com a membres i hereus d’una societat masclista, arrelen a molta profunditat històrica, i una simple pràctica artificial no pot penetrar tanta fondària per intentar transformar allò que, en realitat, no és lingüístic, sinó social.

Ada-Colau-investida-alcaldesa-_54432816315_53699622600_601_341

En el camp de la semàntica, les marques de la dinàmica social també són evidents, i el masclisme hi ha deixat expressions flagrants que no semblen provocar, però, tanta controvèrsia pública com el fenomen del gènere, tot i que en gran part són d’un marcat caràcter discriminatori. De fet, molt abans que les creences i els desitjos que afecten les relacions humanes arribin a modificar l’estructura morfològica de la llengua, ja han deixat un patrimoni d’expressions i frases fetes que posen en evidència els paràmetres d’aquestes relacions i que és més fàcil de canviar amb una intervenció pedagògica conseqüent.

Podem, evidentment, fer els desdoblaments de gènere que creguem convenients (en textos medievals, per raons estilístiques o semàntiques, ja se’n feien), però sense oblidar que aquests procediments formals no tenen la capacitat suficient per enfrontar-se amb la veritable causa del masclisme. En aquest sentit, és, pel cap baix, excessiu vanagloriar-se d’aquests usos exagerats de desdoblaments que omplen els discursos i els pamflets polítics, institucionals i, fins i tot, universitaris (resultat d’un intent clarament totalitari de modificar artificialment la gramàtica) mentre el masclisme persisteix en les seves múltiples i perverses formes, per més que vulguem persuadir-nos, amb paràgrafs d’una llengua estrafeta, que les coses canvien a poc a poc.

També hauríem de considerar l’impacte d’aquest ús lingüístic exagerat (i de vegades incorrecte) en el català. Els textos i discursos d’aquesta mena que proliferen en llengües més poderoses (el francès, l’anglès o el castellà) ja comencen a provocar un cert deteriorament estilístic, i, per tant, expressiu, que pot perjudicar l’hàbit, per si mateix delicat, de la lectura. No és cap bestiesa imaginar que aquest efecte, en la magra situació que travessa la nostra llengua, pot ser més devastador.

L’ús d’una normativa, sobretot en el cas de les llengües minoritàries, no respon a un caprici intel·lectual, sinó a la necessitat de preservar el llegat de la parla pròpia. Es pot objectar, ben legítimament, que una part d’aquest llegat reflectit en les normes és vexatori per a les dones (i seria ben nècia la persona que ho negués), però no és substituint la norma amb l’ús exageradament gratuït (en el sentit que no obeeix a cap canvi real de la societat més enllà de l’autoconvenciment formal de què parlava abans) de desdoblaments de gènere que capgirarem aquest llegat, sinó enfrontant-nos amb les normes profundes amb què ens relacionem els éssers humans més enllà de la parla. Ara bé, si mentre inculquem pràctiques lingüístiques de dubtosa consistència entre la canalla mantenim els models de relació, de possessió, de competitivitat, d’èxit individual a qualsevol preu, etc. que encara impregnen les nostres relacions socials, el masclisme persistirà. Això sí, sota una capa de vernís lingüístic “políticament correcte”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Hm… no estic gaire d’acord amb l’article. Certament, en actes oficials coincideixo que s’ha de respectar la normativa, però en actes marcadament reivindicatius em sembla una eina molt potent; els esmentants pamflets universitaris, per exemple, no em semblen una crida a la rebel·lió contra la gramàtica sinó una estratègia, una mena d’efectisme que simbolitza la lluita per la visibilització de les dones en les institucions públiques. La llengua té usos, pertany al poble i a les seves causes (però com dieu les causes estan en un altre lloc i canviar la normativa no serviria de res. I per cert que no soc fan de desdoblaments aberrants de l’estil “jovenes y jovenas” que no sé quin polític es va marcar fa uns anys).

  2. Coincideixo plenament amb la reflexió que exposes. Però quan des d’instàncies reivindicatives es fan coses com emprar el femení del plural de forma genèrica en lloc del masculí (ara me’n recordo dels compants de La Directa) el que s’està fent precisament és contribuir a canviar la llengua des de baix. Els desdoblaments els avorreixo perquè no només son poc pràctics, sinó també perquè en l’imaginari col·lectiu ja estan massa lligats a aquest vernís del que és “políticament correcte” mentre portes endins tot segueix igual.

  3. L’article està ben plantejat però, deixant clar que la dèria pel desdobalment de gènera està desvirtuant l’idioma, he trobat a faltar exemples més contundents sobre les expressions flagrants que el masclisme ha deixat sobre la llengua.