Llengua de tribu i llengua de polis

28.06.2012

Llengua de tribu i llengua de polis. Aquest és el títol d’un llibre que m’agrada molt. Un llibre que llegeixo i rellegeixo, de Joaquim Mallafrè, traductor i lingüista català. És un text publicat l’any 1991, per Quaderns Crema, amb el subtítol ‘Bases d’una traducció literària’. I em sembla que poua del que fou la seva tesi doctoral.

Per situar-vos-el de pressa i corrents, l’autor ha traduït, entre d’altres, Sterne, Beckett, Kipling i, per descomptat, Joyce, essent l’Ulisses la seva tasca més coneguda i lloada. Jo no sóc traductor, però entenc que enfrontar-se a l’Ulisses demana un punt d’heroïcitat temerària. I és llegint-ne la seva versió revisada (Proa, 1996), que jo em llevo el barret. Joyce també parla català! No en va, un dia que truitejàvem, l’escriptora Teresa Amat anomenà Mallafrè el nostre heroi. Bo.

A la primera part de Llengua de tribu i llengua de polis, Mallafrè fa besllum pel panorama històric de la traducció, a més de teoritzar sobre la traducció en general i sobre les seves especialitzacions. És interessant, el que diu, perquè ho exposa com qui es fa un ou ferrat. És suggeridor, si més no per als profans com jo. Però a mi m’interessa molt més la segona part, quan l’autor s’aventura entre les arrels antropològiques de la llengua. I us asseguro que ho fa com un Virgili estiregassant el Dant, amb mestria i bonhomia a parts iguals. Mallafrè desembolica la troca de la parla, amb un cistell d’exemples tan ben trobats, que sovint recorda un genetista laboriós, enderiat entre partícules de vida. I jo en sóc, d’antropòleg, i sé, de bracet amb l’estructuralisme francès, que la paraula viva és un galimaties de mal espigolar.

A grans trets, la llengua de tribu és la que es cou al carrer. El seu canemàs és fet de parèmies, d’idiotismes i de blasmes, de cançons i d’embarbussaments, d’expressions fixades per l’ús i per l’economia a la qual tendeix tota parla. La llengua de tribu, a més, nodrí el mite, l’oralitat que esclatava quan queia el sol i ens arrapinyàvem al voltant del foc. I propicià el fetitxisme devers els objectes, per com és una llengua màgica, prenyada de dobles i de triples sentits –42 nivells, segons la càbala gironina. Finalment, la llengua de tribu alimenta el somni –diu Mallafrè–, i el somni és el mite individual de la mateixa manera que el mite és el somni col·lectiu. La paraula dita i repetida, en efecte, apuntala el Relat tribal, que sempre serà inventat, però d’una eficàcia que cap historiador –llevat del tocatimbals Francis Fukuyama– no pot negar. Ara bé, la llengua de tribu també permet impugnar-lo, el Relat, ja que la paraula viva és bellugadissa, tothora juga en directe, i de propina se l’emporta el vent. La tertúlia n’és un exemple. Les impenitents piulades al truiter, o les humorades de moda en són dos més.

Per contra, la llengua de polis és asèptica, burocràtica, legalista, imperial. Si bé es regeix pels mateixos ressorts que la llengua de tribu –llocs comuns, fórmules fixades, automatismes–, és la patent d’un idioma volgudament encarcarat, i els seus objectius són diferents. La llengua de polis és la de les institucions, té el regust constitucional del Codi d’Hammurabi, segons els casos ens indica fins i tot com hem d’evacuar, fa la llei. Per oposició, la llengua de tribu és la dels individus anònims, retira al pa del dia, i fa la trampa. Per entendre’ns, una missa, encara que tingui el vernís de la salmòdia canònica, forneix al poble d’una infinitud de girs i de menjucs per a la sàtira. Un himne, també: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco, porqué su mujer, lo lava con Ariel, etc.”

En resum, la llengua de polis, l’idioma del poder fixa cànons, fa de far, o de guia del poble, que se sol titllar d’hedonista, d’errabund en les seves petites comunitats imaginades. Per raons econòmiques, polítiques i religioses, la llengua de polis és una eina de control –i de cultura, i de culte. I això vol dir que, en el fons, tem la llengua de tribu, molt més donada a la juguesca, a la iconoclàstia, al frau de baixa envergadura, a l’autoengany del cavernari analfabet.

Perquè cadascú parla la seva llengua, cadascú té un paper a l’auca, i els parlars rarament són intercanviables. Dir gromenáuer a un polític, a un agent del poder, és llençar-li un conjur popular. Però si un polític, per fer-se el proper, entona una cançó dels Catarres, aleshores fa el ridícul, i el poble esclafeix en una rialla de bramul, pantagruèlica, rabelaisiana. A tot això, si un subaltern enllaça un discurs pretesament de polis, també esdevé la riota, i aquí pensem en els personatges canallescos de la picaresca altiplanària, quan imiten sacerdots, alcaldes i amos.

Un altre botó de mostra: pensem en les diferències entre el català de TV3 i el català de qualsevol dels que suara llegíeu. El primer, per molt que de vegades vulgui acostar-se al segon, no ho aconsegueix mai, perquè ha estat prèviament fixat en un guió, ha passat pel sedàs dels codis correctius, s’ha momificat, pasteuritzat. El segon, en canvi, s’alzina a mida que s’enraona i, repetim-ho, se l’endu el vent, o sigui que no és colonitzable. Un i altre conviuen, és cert, però el primer necessita treballadors i guardians, i el segon passa amb dos parladors, àdhuc amb un de sol.

I ara arribem al moll de l’os del que volia dir. No es tracta d’una pel·lícula de bons i de dolents. Llengua de tribu i llengua de polis s’imbriquen, es retroalimenten, creixen en un matrimoni obert, però ferm i fidel. Als Països Catalans, de vegades s’han necessitat l’una a l’altra, de manera ineluctable. El que passa, tanmateix d’això ens n’encarreguem els antropòlegs, és que la llengua de tribu és més eficaç a l’hora d’entendre i delimitar el món. A l’hora de posar nom a les emocions, a la joia o a la injústícia, i a tot l’etcètera que tingueu a bé afegir-hi. La llengua de tribu, vet-ho aquí, és el vehicle de la dissensió permanent, perquè és d’aquesta pasta, que viu. És imbatible quan es tracta d’esbandir la norma, com quan el criaturam fa elis-elis a l’adult, o com quan un poderós esdevé el protagonista dels acudits de la més baixa estofa.

En què s’assemblen la mare del rei i una vespa? Doncs que totes dues s’aparquen de costat…

És a dir: ultra els esforços de la llengua de polis, per gravar amb foc la catequesi del quequicom, la llengua de tribu flueix, s’escola a les converses, esquitxa les xarxes socials. Per això el twitter muta en truiter. I el Facebook en Facebrut. I a pesar que el Tribunal S’ho Prem –això és invectiva del poeta Pedrals–, a pesar, deia, que el Tribunal Suprem pontifiqui contra la immersió lingüística, i a desgrat que sengles representants de la nostra llengua de polis no hi diguin ni piu, la majoria tenim la llengua de tribu pel mànec.

Nosaltres som qui la posem en solfa cada dia, amb l’ajuda dels mestres i dels col·lectius sensibles a la causa. I posar-la en solfa no vol dir, només, fixar-la en una partitura. Més aviat vol dir entonar-la, assaborir-la, projectar-la cap a tot allò que ens plagui o que ens desplagui. Des de la tribu, esclar, és clar.

Blog D’Adrià Pujol: Escafarlata     Twitter: @AdriPujol

Etiquetes: