Llençols

7.09.2012

La mar blanca dels llençols m’abraça. Em constreny, m’immobilitza. No veig més que llençols, per totes bandes: llençols i només llençols…

Com en sortiré, d’aquí? Què li ha passat, aquesta nit, al meu llit? Per més que avanço, sembla que no em moc…! Com més em moc, menys avanço…

Poc a poc, els llençols van aferrant-se’m amb major força. M’estrenyen, com una teranyina enganxifosa. Repto damunt del matalàs, impulsant-me amb els capcirons dels dits i dels peus. Com un serpent empresonat, em desplaço fadigosament pel llot apegalós dels llençols.

La suor, generosa i freda, que amara tot el meu cos comprimit, converteix el parany de la traïdora teranyina en una espessa sopa de cola i ciment. Em resulta del tot impracticable el més ínfim moviment…

No entenc res… On sóc i com hi he entrat, aquí? Si sóc al meu llit, com en pensava, perquè no en puc pas sortir? Si no hi sóc, com hi he arribat? Què hi faig, jo, aquí? Em barallo amb els llençols o amb mi mateix?

Com més voltes hi dono, més m’angoixo. Com més m’angoixo, més em costa de respirar. Com més em costa de respirar, més m’angoixo… Trobo a faltar l’aire i m’esvero més i més a cada instant… Com superar aquest foll espiral d’ansietat?

Primer de tot, m’haig de calmar.. Sí, m’haig de calmar. Només amb calma me’n podré sortir? Me’n podré sortir? Què vull dir, amb “me’n podré sortir”? Tan malament estic, que em plantejo de no sortir-me’n? Doncs sí que anem bé…

Tranquil·litzat, noi, tranquil·litza’t… No perdem el senderi, no perdem el senderi… Recorda-ho: primer de tot, molta calma. Sens calma, no farem res. Molta calma. Molta calma..

És clar, a tu si que t’és fàcil demanar calma, oi, consciència meva? Et costa ben poc dur-me la contrària i de dar-me consells. Com si jo te’ls demanés…! Què potser he volgut que me la donis, la teva opinió? Que te l’he demanada?

No, oi? Doncs per què et poses allí on no et criden? Els teus consells ja te’ls pots ben confitar…! Al cap i a la fi, no ets pas tu qui es troba en un mal tràngol… Si fossis al meu lloc, ja veuríem si aniries oferint consellets… Ja ho veuríem, ja…

És clar que…, què hi faig, jo, discutint amb la meva consciència? Com si no en tingués prou amb tractar de sortir del llit… Així sí que en sortiré… En sortiré ben boig!

Tornem-hi. Tornem a l’inici: m’haig de calmar. Calma i anàlisi, és el que em cal.  Això no té cap ni peus… Només pot tractar-se d’un malson, d’un horrible malson…

Només cal que em pessigui per a comprovar-ho. Tot i que…, també podria somniar que em pessigo, no? O és que les pessigades hi són prohibides, als somnis i malsons? Què en pensaria, l’amic Sigmund?

És un somni i prou. Un malson… Només haig de procurar adormir-me. Adormir-me i defugir el malson. Adormir-me. Adormir-me… Adormir-me…

Ho he fet: m’he desvetllat, sóc de nou al meu llit, amb el cap fora dels llençols… Ja puc respirar altra vegada! O potser no…,  potser encara somnio que somnio que no somnio?

 

Blog de Xavier Serrahima: Racó de la paraula.  Web: www.xavierserrahima.com