Llegir ‘Imitació de l’home’ (cinc anys després)

26.05.2017

Relacionant-lo amb l’obra de Shakespeare, Ferran Wesselo fa la seva interpretació crítica sobre Imitació de l’home, l’assaig de Ferran Toutain sobre les limitacions i els condicionants de la personalitat humana.

Ferran Toutain

Fa poc vaig llegir la introducció de la versió catalana dels Sonets de Shakespeare, de Salvador Oliva. En aquest text se’ns proposa llegir els poemes sense buscar el suposat «jo» íntim de l’autor, evitant voler trobar aquella «sinceritat» que l’anglès amaga rere les màscares dels seus personatges. No l’hem de buscar perquè no la trobarem pas. Pel dramaturg no hi ha, ens diu Oliva, una realitat més profunda i última diferenciada del nostre «jo» en societat; nosaltres no som res més que les màscares amb què ens enfrontem a la nostra societat. El teatre és per Shakespeare, de fet, una metàfora de la pròpia vida. Oliva reforça la seva tesi citant-nos Northrop Frye: «(L)a qüestió de la identitat està connectada amb la funció social i la conducta externa, […] amb el jo dramàtic, no amb una essència interior amagada». Perquè, en definitiva, «tots plegats no som sinó màscares», conclou el traductor català.

Aquesta introducció em va fer pensar en un assaig de Ferran Toutain, Imitació de l’home, un dels llibres que ha sabut reprendre més convincentment el tema barroc del Theatrum mundi als nostres dies. Cinc anys després de la seva publicació, el llibre sembla encara més vigent que abans, com si l’autor s’hagués pogut avançar al renéixer dels populismes que avui trobem arreu. Les seves anàlisis, però, no tenen cap pretensió de falsa sofisticació. Com Oliva, Toutain no creu que sigui possible trobar causes profundes en els canvis humans. Per entendre el món, pensa l’autor, hem de mirar l’home i la seva societat d’una manera tan superficial com si miréssim un espectacle teatral: «Com les cerimònies i els balls, les situacions s’inauguren en el moment en què els participants s’hi reconeixen plenament i es posen a actuar segons el ritual previst: l’adolescent que arrossega els peus (…); el president vocacional d’una comunitat de veïns (…) amb la veu engolada i un lèxic vagament inspirat en disposicions judicials, etc.».

«Si biològicament el ser humà no és res més que un sac de gens, socialment no és res més que un sac d’atributs», es reafirmava Toutain fa poc en un article a El País. Els humans som fonamentalment «actors naturals» i hauríem d’acceptar que la nostra identitat se’ns ha anat forjant, ja sigui per vies deliberades o inconscients, com una combinació de fragments d’altres homes, com una còpia imitativa de postures que hem vist, de carències a l’hora de parlar i d’actuar que hem anat prenent com a pròpies. Toutain anirà descrivint-nos el món des de la naturalesa risible dels costums identitaris, des del caràcter teatral de les situacions quotidianes, des de la certesa que «la majoria de la gent entra i surt de les situacions en què es troba sense arribar a intuir gairebé mai l’artificiositat de la persona que encarna».

Des d’aquesta perspectiva, l’autor llegirà la societat de masses. Les democràcies contemporànies, ens diu, no es basen pas en la raó, sinó que exploten sense parar l’aspecte imitatiu de l’home. Les idees que acostumem a trobar-nos als debats mediàtics no busquen ser productes intel·lectuals, sinó marques identitàries i sentimentals no gaire diferents de les que ens trobem als estadis de futbol, a les tribus urbanes o a les modes de pentinat. El goig i la seguretat que ens donen posicions identitàries han acabat fent de la política un lloc on hi predominen els colors per sobre de la racionabilitat de les propostes concretes, un espai en el qual el desenvolupament de la política tendeix cada cop més a substituir les formes de pensaments per formes de sentiments.

En la comunicació de masses la raó no està exigida –repeteix Toutain diverses vegades–, fent de la recerca d’identitat contemporània una qüestió empobrida. L’opinió pública, lluny de ser una esfera de debat entre posicions racionals, es converteix en un lloc de presa de prejudicis, d’imitació d’una forma de pensament o d’una altra, de mer consum narcisista de posicions preestablertes. Et declares feminista? Tenim tot un nou llenguatge per tu, noves formes de conducta i unes idees inqüestionables que hauràs de repetir com qui diu missa. D’aquest empobriment general de l’experiència individual, ens diu Toutain, no ens ha d’estranyar que n’hagi brollat un desig en sentit contrari, de reacció: els mites de l’home autèntic i de la «creativitat» permanent (posicions que l’autor creu completament inassolibles).

Només en els últims capítols Toutian ens mostra la seva posició més positiva, les possibilitats que tenim un cop descoberta l’existència necessàriament artificial del nostre «jo». En primer lloc parlarà de la moral de perfecció, vinculant-la a les idees «elitistes» d’Ortega y Gasset. Si bé tota forma d’existir és sempre imitativa, «tampoc és impossible aspirar a cert grau d’independència, a menys que un es proposi ser un esperit lliure en un sentit pràcticament metafísic. Res més que a un cert grau: la independència de pensament no pot ser sinó un ideal, i per consegüent no es pot complir més que de manera impura, però el compromís amb aquest ideal és exigible a tota persona que vulgui sortir del joc brut i encara més a tots aquells que viuen de formular públicament les seves opinions». Així doncs, contraposarà la moral de perfecció, la «voluntat permanent d’anar sempre més enllà d’un mateix», a «la moral d’identitat, [del] propòsit de mantenir-se fidel al que ve donat». Un esforç gairebé estoic.

Aquest esforç per sortir del cercle imitatiu, diu Toutain, troba resposta en l’art. En el primer paràgraf es parlava de l’obra de Shakespeare com una gran «metàfora de la vida»: l’obra  de Shakespeare, dèiem, no es limita a reproduir el món, sinó que en creava un de nou amb la mateixa complexitat que el real, amb personatges igual d’intel·ligents i grollers, amb vivències tan clares i tan irracionals, tan imperfectes com les de la vida mateixa. El llenguatge de l’art no ens dona informació del món –com ho podria fer una mare que diu al fill: «passa’m la sal», referint-se a un objecte concret de la taula–, sinó que el vol substituir –com la mateixa mare que, tenint el fill al llit, narra un conte perquè el nen creï en la seva imaginació un món propi, un món que no «diu» res del món, sinó que l’«és». Les bones obres d’art no esperen ser un reflex del món, sinó existir en lloc seu. Quan una peça és art de debò, l’art «deixa d’imitar i passa a ser».

 

Apunt per una crítica futura

Per tal de no allargar-me i no tacar massa la crítica de les meves dèries, he decidit triar el matís que em sembla més estructural d’assenyalar. Vull mostrar que el llibre és, digui el que digui l’autor, una obra postromàntica (a causa de la vinculació confessa amb les idees de Heidegger). De fet, podríem resseguir la teoria de l’art de Toutain fent un paral·lelisme amb el camí pres pel romanticisme alemany: com els romàntics, l’autor comença per seguir el tòpic kantià de separar l’àmbit de l’art de l’àmbit del coneixement fenomènic («l’art no és el que es diu») i posar l’artista com a creador de quasi-naturaleses («l’art, igual que els objectes, no transporta missatges»). A partir de llavors, Toutain segueix per tot els tòpics postkantians: l’art com una mena de veritat no fenomènica («[les percepcions de l’art son] millors testimonis de la veritat que (…) les postures, les ganyotes i els parlaments de la vida real»), la dissolució de la palaia diaphora («l’autèntica literatura és de fet una forma de filosofia no sistemàtica»), la relació entre educació en els clàssics i educació moral i els vincles entre el fet artístic i el fet religiós («L’art només pot tenir, en aquesta visió, una naturalesa reveladora, i el que revela és allò que l’intel·lecte roba a l’experiència sensible, la identitat espiritual dels objectes, el déu de cada cosa» [Ai!]). Fins i tot si rellegim un dels textos fundacionals del romanticisme, les Cartes sobre l’educació estètica de l’home, veiem que Schiller exposa moltes d’aquestes preocupacions. En l’última carta, però, el filòsof reconeix que un vida basada en l’art, i no en la imitació, només és possible d’efectuar d’una manera elitista. Ho expressa així:

¿Existeix, però, un tal Estat de l’aparença bella? ¿On es troba? Com a necessitat es troba en tota ànima exquisida; com a realitat, el trobarem tal vegada, com la pura església i la pura república, en uns quants, no gaires, cercles selectes, en els quals el capteniment dels homes no és guiat per la imitació desmenjada dels costums estranys sinó per la pròpia natura bella, en els qual l’home travessa les embrolles més grans amb gosada senzillesa i tranquil·la innocència, i no li cal ferir la llibertat dels altres per afirmar la seva ni li cal bandejar la seva dignitat per mostrar la seva gràcia.

L’obra de Toutain l’encerta quan aconsegueix expulsar una visió massa idealitzada de la identitat i de la societat –quan es desfà del «jo» metafísic i de l’exaltació de la massa per la massa d’herència romàntica. Toutain, però, tot i que aconsegueix expulsar el romanticisme per la porta gran, hi acaba tornant a entrar per la finestra: per via de la teoria de l’art i el cultiu de l’esperit. L’escriptor català se suma així a una manera de procedir habitual en el pensament europeu, un procediment segons el qual, després de fer una descripció pessimista de la societat i de l’home (gairebé determinista), es busca refugi en el consol espiritual i en les ètiques de salvació personal. En una crítica futura caldria pensar si el seu discurs de l’art no està ocupant, de fet, el lloc de la vella teologia, de la transcendència perduda, com una religió secular.