Llegir en veu alta

15.06.2012

L’amic Ramon Sangles, director de la revista Llengua Nacional, de Barcelona, de la que tinc l’honor de formar part del Consell Assessor, ens recorda a Infomigjorn:  La responsabilitat de llegir en veu alta en públic. Això m’ha fet recordar una pràctica que emprem novel·listes de tot el món, de talent desigual, a l’hora d’escriure.
Una vegada un ha assumit tot el cabal lèxic i les expressions de la seua llengua (i això es fa al llarg de molts i molts anys de converses, d’escoltar, i de moltes lectures) un decideix llegir la novel·la acabada en veu alta per veure com flueix. Aleshores, apareixen les repeticions de construcció, les redundàncies, els infinitius seguits, l’abús del perifràstic o del perfet simple, l’excés de localismes que entrebanquen la comprensió, l’excés de genitius i de circumstancials, els xenismes necessaris i els manlleus que no sempre ho són, l’amfibologia, la tautologia i uns quants tecnicismes més que et permeten depurar, en la mesura del possible, el resultat final.

Aleshores, la llengua s’eixampla pels vuit vents catalans del món: es reforça la parla apresa al Camp d’Elx perquè sura quan veus que t’has deixat endur pel mot repetitiu que s’imposa; la sinonímia s’eixampla, la fraseologia de l’àvia t’acut, i els recursos interioritzats que t’arriben de lectures que dormen dins teu que van de Llull a Rodoreda i Cucarella, de Costa i Llobera, a Salvador Jàfer i Martí i Pol, de Fuster a Pla i Bibiloni… I aquells reculls d’històries comarcanes que et regalaren a la Franja de Ponent o aquelles altres llegendes mallorquines, rosselloneses o les darreres de Beneixama, a l’Alt Vinalopó, de Francesc Gascó. I la parla de tots el dies esdevé noble i esplendorosa.

Una llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer i que va del segle XII al segle XXI. Això és la meua herència i és una pena que la poca traça que tinc no em faça saber fer-ho millor.

Sóc de vacances i acabe de revisar la novel·la de tres-centes pàgines escrita al llarg dels darrers nou mesos. El llibre es diu Devers la Creu del Sud. I com que, en algun moment, l’hauré de traduir, jo mateix, a l’anglès, amb la lectura i revisió promesa per un bon parell d’amics britànics, despareixeran aquestes petites batusses casolanes, sobre la naturalesa del català que un valencià ha d’emprar. Alguns ens volen reduir als recursos de l’antic regne i del darrer segle. Poc, tot plegat, molt poc.  La tasca d’un escriptor de llengua d’àmbit geogràfic mitjanament modest és fer que siga reconeguda com una llengua d’abast universal. És el desig de qualsevol escriptor culte que coneix la seua llengua i la seua història.

Llegiu el blog de Joan Carles Martí, aquí.

Twitter: @martidelx