Llançà

19.01.2013

Llançà fou, sobretot, la solitud.
La batzegada cega del desig
entre pinassa i ferum d’algues
pels carrerons deserts de la Farella
—com s’hi posava el sol d’octubre
damunt les nostres pells adolescents,
aquell sol insegur, enyoradís,
que pareixia sempre un convidat perplex
en una festa equivocada.
Llançà foren els bars, els llibres i la son,
els consells utòpics de Rimbaud,
la por de Kafka, el seny d’en Pla
i la velocitat audaç dels horitzons.
Quan no importava menjar poc
ni tenir tracte amb editors
perquè un sol vers malaguanyat
—un vers ridícul i esquifit sobre el tragí
dels pescadors o la fortor de l’all als porxos—
bastava per salvar-nos del futur
i esgarrapar, xacrats, el flanc més lleu de l’infinit.

 

Etiquetes: