Litus a La sala indiscreta

13.09.2012

Cartell de 'Litus', de Marta Buchaca.

Feia temps que volia anar a la SALAFlyHard, me n’havien parlat molt bé, però encara no havia trobat el moment per acostar-m’hi a veure algun dels espectacles que allí s’hi gesten. Litus de Marta Buchaca va ser l’excusa perfecta per anar-hi i, amb un rampell romàntic, m’atreveixo a afirmar que no podria haver escollit una obra millor per a estrenar-me com a espectadora d’aquesta sala a la que ja tinc ferma devoció.

Per a qui no hi ha anat, la FlyHard és una sala petita situada al barri de Sants amb capacitat per a uns quaranta espectadors que gràcies a les dimensions reduïdes d’aquesta es veuen gairebé obligats a formar part de l’escenografia. I si els hi toca seure a primera fila – com em va passar a mi–  és probable que hagin d’anar movent les cames en funció dels canvis de posició que fan els actors. Lluny de ser un inconvenient, aquesta proximitat és un encant més d’un espai que no permet impostures, ni trucs interpretatius que allunyin de la veritat. I Litus n’és una gran mostra de veritat.

Marta Buchaca ens proposa assistir a una trobada entre els amics de Litus tres mesos després que aquest s’estimbés – voluntàriament–  amb la furgoneta per la carretera de l’Arrabassada. En aquesta reunió que ha convocat el germà del mort hi assisteixen la ex de Litus, qui era el seu company de pis, l’amic que el feia riure i el col·lega amb qui tenia un grup de música. Entre els cinc personatges de seguida afloren els recels, les emocions incontrolables, els records – els íntims, els canalles, els bonics i els no tan bonics–, però, sobretot, els retrets.

El to de comèdia que s’instal·la al començament a poc a poc es va diluint absorbit pel dramatisme inherent al fet d’evocar algú a qui estimes i que ha marxat per sempre més abans que li hagués arribat l’hora. Ara bé, Marta, no només parla del suïcidi, ni del dol, ni dels records de joventut. Des del meu punt de vista va molt més enllà, Litus és una peça que tracta la incapacitat per a gestionar els sentiments i de com en podem arribar a ser de maldestres intentant-ho.

Buchaca mesura amb precisió la intensitat dramàtica encaixant-hi una bona dosi d’humor amb la subtilesa necessària perquè l’espectador no se senti manipulat per la ploma de l’autora. I és així com, amb les gotes justes d’emoció, es va omplint el got fins que els humors que anem contenint vessen, s’alliberen i, per tant, s’expulsen. Sí, la catarsi arriba de la mà del bon treball dels actors. Tanta veritat escènica afegida a la indiscreció de la sala aconsegueixen ruboritzar l’espectador més impassible, que a mesura que avança l’obra cada cop se sent més James Stewart espiant sense necessitat de binocles.

Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Jacob Torres i David Verdaguer estan esplèndids, justos, integrats i treballant en un espai que no els hi ho posa fàcil. La proximitat és un factor que el públic agraeix, però per a qui trepitja l’escenari és una dificultat afegida. Ara bé, per la bona direcció – també a càrrec de l’autora– i per la naturalitat que els cinc encarregats de servir-nos l’espectacle ens regalen,  sembla que aquesta propinqüitat no faci més que exaltar la destresa que tot l’equip de Litus sosté sense embuts al llarg d’aquests vuitanta minuts de bon teatre.

Els aplaudiments són càlids, agraïts, suposo que això corrobora el bon funcionament de la vacuna catàrtica que tota ficció ben feta brinda. Un consell: correu a reservar entrades, paga la pena!