L’institut del teatre: marcant el rumb!

12.04.2015

Una ombra d’indefinició plana sobre l’Institut del Teatre. Des que la Direcció General va quedar vacant, ara ja fa més d’un any, la incertesa sobre el futur del centre ha anat derivant en una certa inquietud. Aquests dies l’han fet palesa articles de l’exdirector del centre Jordi Coca, l’alumne Sadurní Vergés, l’editor de Núvol Bernat Puigtobella, el professor de la UAB Francesc Foguet i Esteve León, gestor cultural que ha col·laborat amb l’Institut des de la Diputació de Barcelona. Avui són nou professors de l’Institut del Teatre que parlen sense embuts en aquest article que publiquem a Núvol. I ho fan la mateixa setmana que la Diputació, segons ha anunciat lacònicament per Twitter, finalment farà pública la llista de candidats que opten al concurs públic per accedir a la Direcció General de l’IT.

Instants, a l'Institut del Teatre. Foto Raquel Soler

Instants, a l’Institut del Teatre. Foto Raquel Soler

Aquesta darrera setmana Núvol ha acollit diversos articles preocupats per l’Institut del Teatre. Potser la grandiloqüència d’algun títol (“a la deriva”) pot haver induït alguns lectors a pensar que la nostra comunitat educativa té seriosos problemes pel que fa a la seva capacitat en l’àmbit de la pedagogia, la recerca o la creació. Res més allunyat de la realitat. El problema, que tot seguit exposarem, és en una altra banda. Fins i tot ens atrevim a dir que som en un dels moments amb més potencial humà, amb més inquietud i amb més coneixement artístic de tota la història del centre. Per tant, val la pena no confondre les coses i anar a pams.

L’article de Jordi Coca l’encerta a l’hora d’explicar la rica trajectòria que ha dut de bracet l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona des dels seus orígens. Pensem que el viatge ha de ser llarg i fructífer, i que l’hem de continuar fent plegats: junts podrem mantenir l’Institut com a pal de paller del sector teatral del país. També l’encerta l’articulista quan diu que la manca actual de “capità” –de “director general”- provoca des de fa temps una indefinició de prioritats i objectius, un cert relaxament i improvisació pel que fa a l’activació de projectes i, de retruc, una possible “pèrdua de pes institucional”.

Coca té tota la raó quan explica que “incomprensiblement l’Institut del Teatre porta més d’un any sense director general.” I la té Bernat Puigtobella quan apunta que “seria important que el candidat escollit fos algú realment respectat i admirat pels professors i alumnes de l’institut, algú que no es percebés com una imposició […], algú capaç de generar consens des de la complicitat, mai des del paternalisme”. Tal com remarquen tots els articles implicats, els procés hauria de ser clar, ràpid i no hauria de respondre ni a calendaris ni a interessos polítics.

Això no treu, però, que els professionals que treballem a l’Institut del Teatre, capejant la manca de lideratge i assumint la complexitat dels contextos legals, acadèmics i artístics que ens ha tocat de viure, ens escarrassem a lluitar des de fa anys, i ara més que mai, per redreçar el rumb de la nau (permeteu-nos de seguir jugant amb la metàfora marinera) i arribar a bon port. En aquest sentit, hem impulsat una renovació profunda del pla d’estudis, hem creat comissions de qualitat que no existien abans (hem “verificat” –validat- externament el nostre projecte), hem creat estructures d’adequació pedagògica permanent i hem debatut i treballat sobre pedagogia, creació, pensament i recerca, i hem encetat un camí que –per què no?- ens pot conduir en un futur proper a alguna mena de vincle amb la universitat. En definitiva, l’Institut no viu cap etapa d’indefinició acadèmica, i és inadmissible pensar que la tripulació no contribueix al govern del vaixell.

Pensem que la necessitat del nomenament urgent d’un director o directora general (avalat per una trajectòria solvent en el sector teatral o de la dansa, en qualsevol dels seus àmbits), respon a la necessitat de mantenir aquell vell impuls que, com han dit alguns, no va fer defallir la institució durant els anys foscos de la Guerra Civil, o que va convertir-la, als anys setanta, en un “dinamitzador importantíssim de l’escena catalana del moment”, després de “la llarga nit del franquisme”. Avui el repte continua. Vivim un present prenyat de canvis i desafiaments de tota mena (que afecten al debat polític, acadèmic, artístic però també la discussió sobre idees i valors). Aquest impuls, aquest rigor i aquesta tossuderia que sempre ha inspirat l’Institut del Teatre, hauria de situar-nos avui al capdavant d’un projecte comú -un projecte ambiciós- per al teatre i la dansa del nostre país.

Institut del Teatre de Barcelona

Institut del Teatre de Barcelona

D’altra banda, contra el que alguns puguin pensar, no hi ha cap prejudici contra la universitat. S’hi ha treballat fins ara amb resultats òptims i s’hi seguirà treballant. Precisament, aquests darrers anys l’Institut ha endegat diverses plataformes d’intercanvi i trobades internacionals de reflexió per arribar a copsar què suposa la recerca en l’àmbit dels estudis artístics. No hi ha cap por. O sí, només una: que des de la universitat catalana se segueixi predicant que l’única via per a la recerca en el camp de les arts sigui un treball exclusivament teòric, quan arreu d’Europa i d’Amèrica es parla ja fa molt de temps de recerca/creació, d’especulació teòrica i crítica sobre la pràctica, de transversalitat (o interdisciplinarietat), d’incidència social… En aquest sentit, l’Institut està fent els deures; a poc a poc i amb bona lletra. I si s’acaba adscrivint a la universitat, ho farà sabent bé quina és la seva especificitat, quins són els seus atots, a què no pot renunciar, sabent què pot obtenir de l’acadèmia, però també com l’acadèmia es pot beneficiar de la seva experiència i el seu tarannà. No és la gent del teatre i la dansa qui té por de la universitat.

Tornem al nus de la qüestió: resulta incomprensible que l’Institut del Teatre porti més d’un any sense direcció general. Els que recordem la història de la casa sabem que, de fet, ara fa uns anys no es va produir cap debat intern per crear uns estatuts que garantissin un sistema d’elecció consensuat. Recordem més aviat els fets com una tàctica política que va culminar en una situació inèdita: per primer cop en la història, l’Institut del Teatre tenia un director sense cap mena de vincle amb l’activitat artística (teatre o dansa) ni amb la pedagogia de les arts escèniques. Tenint en compte això, ens hauria agradat que les bases del concurs (que es desprenen d’aquests famosos estatuts) haguessin estat més flexibles, tal com diuen els alumnes, amb la idea de ponderar adequadament els perfils dels candidats. I potser de permetre en un futur proper la revisió dels estatuts per tornar la institució allí on el sentit comú sembla aconsellar.

Aquest nostre “gran transatlàntic” –aquesta “estructura d’estat”- “amb cent anys d’història” al darrere, no pot limitar-se a sobreviure. De cap de les maneres. Ha de marcar el rumb… I de moment, la tripulació s’hi escarrassa.

Muntsa Alcañiz
Carles Batlle
Txiki Berraondo
Joan Casas
Guillem-Jordi Graells
Enric Nolla
Carme Portaceli
Antonio Simon Rodríguez
Ramon Vila