L’impuls irresistible

Dret, centra l’atenció en el clatell de la noia que seu d’esquena i que es mou de manera gairebé imperceptible, com si practiqués una gimnàstica feta de suaus rotacions del coll, uns moviments tan subtils que el mouen a portar-hi les mans sense calcular el risc d’un gest tan inaudit. Passada la sorpresa inicial que porta la noia a fer una lleu contracció, més de desconcert que de rebuig, ell s’obliga a moure les mans encara amb més discreció fins al punt que ella es relaxa i el deixa fer, sense ni tan sol girar-se per saber qui i com és aquell que no para de fer-li bé. Si algú s’hi fixa, creu per força que entre l’un i l’altra hi ha una forta complicitat. Quan la noia sent per l’altaveu el nom de la propera parada, que és la seva, s’aixeca, però ho fa a poc a poc per no trencar bruscament aquella estranya relació. Llavors es tomba, se’l mira, somriu, es posa de puntetes i li fa un petó a la galta: “Gràcies, xato!”, diu, i se’n va cap a la porta. Ara el noi, amb les mans tan buides, lamenta no haver-la seguit, ni preguntat com es diu, on viu, i… Més tard, quan treu les claus del pis de la butxaca, troba la tarja d’algú que es diu Esperança i que ha escrit: “Truca’m!”