L’impost plural

Hi ha una sèrie de plurals que provoquen certa confusió als parlants de la nostra llengua, sobretot en la pronúncia. I això passa perquè els veiem escrits de formes diferents o perquè no associem la versió escrita del mot en qüestió a la nostra parla. En el cas que descriurem s’han ajuntat les dos coses.

Estem parlant concretament dels plurals de les paraules que acaben en –ig, -st, -sc i –sp. Hem d’escriure ( i dir) imposts o impostos? refrescs o refrescos? desigs o desitjos?

Davant d’este tipus de dualitats, el més raonable hauria de ser aconsellar el parlant que fóra fidel a la seua pronúncia natural i espontània, i és ací on guanya força la realització dels plurals en -os. Així, impostos, refrescos i desitjos serien els plurals més convenients. I explicarem per què:

Si afegim només una ‘s’ a eixe tipus de substantius o adjectius masculins, qualsevol parlant s’adonarà que la dificultat per a pronunciar les formes resultants és notable: l’aglutinació consonàntica que generen paraules com boscs, discs, composts, o mixts dificulten tant l’expressió com la percepció auditiva. Al llarg de la mateixa evolució del llenguatge, els parlants hem adoptat una vocal de suport (la ‘o’) per analogia a altres plurals i hem solucionat de manera ben pràctica el problema.

Sí, les formes  sense vocal de suport són més tradicionals i fins i tot més genuïnes, però no podem anar contra la mateixa evolució de la llengua, que marca ben a les clares el camí que han pres la majoria de catalanoparlants per un tema de fluïdesa comunicativa. Faríem bé de no considerar cap sacrilegi el fet d’articular una vocal de suport per a facilitar la pronúncia en les variants morfològiques d’uns grups determinats de paraules.

Hem de tindre en compte, a més, que  l’ús de formes aglutinades com imposts o passeigs ha generat l’aparició de falsos plurals com “impots”, que es pot sentir en la parla col·loquial de Mallorca, el final apitxat a què recorren els parlants del valencià central (“impostx”) o el cas de “passeits”, que ja arreplegava Fabra en els seus treballs.  Veiem, doncs,que els plurals amb ‘s’ no només són de difícil articulació sinó que a més afavorixen l’ús de formes anòmales a la pròpia morfologia de les paraules, precisament per tal d’evitar l’aglutinació consonàntica i fer dos fonemes en lloc de tres.

Les gramàtiques i els manuals de llengua han acceptat històricament gairebé per igual les dos variants (amb vocal de suport i sense; boscos i boscs). A poc a poc, però, es va reconeixent l’ús en augment de les formes amb vocal i fins i tot la gramàtica de l’IEC, almenys en el seu esborrany, ha ampliat les terminacions citades a les paraules (poques) acabades amb -sp,com ara gesp o cresp (els plurals dels quals serien preferiblement gespos i crespos).

Dit açò, què guanya qui escriu formes com “anàlisi de texts literaris? (Texts, fins a 4 consonants en un sol punt d’articulació!) o “materials mixts i composts”? (!). Estes complicacions innecessàries en la fonètica afecten la funció primitiva del llenguatge, com és la comunicació, i només es pot entendre el seu ús en l’estàndard com una forma de conservar un model de plurals en retrocés i ben poc assimilable. Amb l’afegit de la vocal de suport, guanyem en fluïdesa i perceptibilitat sense ometre ni manipular cap fonema.

Per tant, sense perjuí d’acceptar els plurals més primitius que encara es mantenen vigents en certes zones de la llengua, hauríem de potenciar en tots els àmbits les formes majoritàries i regulars amb vocal de suport: impostos, refrescos, gespos i desitjos. Guanyem molt més que hi perdem.