Nobles contra progres

20.10.2014

Torna al Teatre Nacional Liceistes i cruzados, de Serafí Pitarra, l’espectacle que va enlluernar el públic la temporada passada i que ara el Teatre Nacional ha reposat a la Sala Petita, on es podrà veure fins al 9 de novembre. Andeu Sotorra en fa la seva crítica al blog Clip de teatreAvui podeu guanyar invitacions a aquesta funció a través de twitter. Només heu de fer un comentari amb còpia a @nuvol_com o amb el hashtag #liceistes sobre algun dels tres articles de l’speaker’s d’avui.

Jordi Bonacolocha (Senyor Lluneta) i Pep Sais (Don Ambròs) a Licesites i Cruzados de Serafí Pitarra, que es pot veure fins al 9 de novembre a la Sala Petita de TNC | Foto May/Zirkus/TNC

 

Si els defensors de l’antic Teatre de la Santa Creu, actualment Teatre Principal, aixequessin el cap, segurament que se’l tallarien en rodó a la guillotina si veiessin en què s’ha convertit el seu preuat escenari del final de la Rambla i i si sabessin que fins i tot ha estat objecte, en els últims temps, d’una batuda dels Mossos d’Esquadra per un pressumpte cas de prostitució il·legal, entre altres afers de dubtosa reputació.

A finals del segle XIX, la competència entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (els anomenats cruzados) i els del Liceu (els anomenats liceistes) va ser aferrissada i farcida d’anècdotes. En realitat, tot va començar quan, en un afany inversor de classe, es va construir el Gran Teatre del Liceu i això va remoure la tropa conservadora, noble i de la petita burgesia barcelonina que havia fet un feu del seu teatre de la Santa Creu i que va veure, a més, com les seves tendències musicals eren qüestionades i ridiculitzades pels nous partidaris del Liceu (una mena de classe progressista i snob de l’època, en llenguatge actual, lligada als nous negocis dels teixits).

Mentre a la Santa Creu es respectaven les formes, al Liceu el personal femení s’hi exhibia amb joiells i escots a dojo i les males llengües sempre han dit que era un cau d’alcavotes consentides i admeses per tothom. Eren també temps de matrimonis, si bé no es pot dir concertats obligatòriament, sí que impulsats o manipulats mirant als interessos de les dues famílies que es fusionaven. Però això, no sempre era acceptat submissament per les noies casadores, algunes de les quals es començaven a rebel·lar davant els capritxos egoistes dels seus pares.

Aquesta versió de ‘Liceistes i cruzados’ va per aquí. Sota l’excusa de l’enfrontament dels dos bàndols teatrals, s’hi cou un afer de parella triangular: noia ja té noi escollit però el seu pare no l’admet i vol que es casi amb el que ell considera el millor partit (cases, propietats, cotxe i tartana i uns solars enllà a l’Eixample per anar-hi a prendre la fresca). Una trama, com es veu, tan senzilla com eficaç per jugar al gat i la rata, cosa que Serafí Pitarra ja fa com si fos un Goldoni a la catalana i que Jordi Prat i Coll adapta i dirigeix amb els aires de Commedia dell’Arte —amb màscares incloses en una escena—, sense posar traves a la caracterització exagerada dels personatges i reforçant algunes de les escenes amb el més pur estil de la paròdia.

L’espectacle, salvat de la temporada passada quan només es va representar en un parell o tres de funcions, ha recordat que Serafí Pitarra va ser el mestre de cerimònies del curs que hem deixat enrere del TNC i també ha demostrat tot el suc que es pot esprémer d’un pressumpte text “passat de moda” i amb regust de “naftalina” si el repartiment escollit l’eleva de categoria i la direcció no es deixa enganyar pel passat i se’l mira amb ulls contemporanis.

És així com “el català que ara es parla” —i no precisament el de l’època de Serafí Pitarra— sinó també el d’ara, en molts casos, forma part de la paròdia i del vers pitarresc. És així com una peça de qui potser ningú no n’hauria donat quatre rals fa uns anys, recobra tot el seu valor en mans d’una companyia que té algunes escenes hilarants i una línia d’humor i sàtira permanent, sobretot a càrrec de personatges com la Dolores, la filla objectiu del tracte del casori interpretada per una extraordinària i polifacètica Anna Moliner que excel·leix en les seves intervencions cantades —les àries d’òpera manen en aquest cas— però també en la declamació i el gest dramàtic de cinema en blanc i negre, en aquelles escenes que piquen l’ullet a les antigues escoles dramàtiques, afortunadament superades.

Al seu voltant, s’ha de dir així, hi ha Pep Sais (Don Ambròs), el pare “cruzado”, molt adequat al seu personatge, i també hi ha Jordi Banacolocha (Senyor Lluneta), col·lega seu d’il·lusions musicals i fatigues, antic torner, sord com una campana, aparentment al marge de tot, però clau en el moment de la caiguda en desgràcia i de l’estafa amb pèrdua d’estalvis que li fa perdre la xaveta, molt abans que s’haguessin inventat les participacions Prefents del segle XXI. Un Banacolocha, si no desconegut, sí que del tot espectacular.

De la parella de liceistes, vestit fosc, destaca el més jove, un amenerat cantant que enfila, entre altres àries, la d’un ‘Figaro’ amb ressons lírics impagables, interpretat per Marc Pujol (Romança), i que, juntament amb el veterà Camilo García (Don Paco) —una mena de representant linguístic de l’espècie Camatxo/Rivera, però del segle XIX— fan la llesca al pretendent de bona fe (Don Ricardo), interpretat per Francesc Ferrer —ignorant de la més mínima escola musical— a l’hora de destapar l’engany pel que fa als bàndols teatrals del pretendent de conveniència (Don Lluís), que representa Jordi Llordella.

Com en tota obra goldoniana —o, en aquest cas, pitarresca— hi ha la parella de classe popular, aquí representada pels servents Rita i Jaume, dos papers tan agraïts com camperols i taverners que han fet a la seva mida l’actriu Berta Giraut i l’actor Oriol Guinart, per als quals els misteris de l’amor no tenen fronteres com els passa als seus senyors. Ho suavitza tot el pianista Andreu Gallèn, un paper més de la gresca en un muntatge breu de vuitanta minuts que passen com una alenada d’aire fresc i que tenen lloc sense entrades ni sortides sinó amb silents retirades dels personatges, convertits en espectadors de les escenes dels altres i còmodament asseguts en les cadires de braços del fons d’un saló que podria ser el dels Miralls del Liceu de no fa gaires anys —prohibitiu encara a l’accés de les senyores i als colls sense corbata— o el de qualsevol Cercle dels Senyors de la Catalunya petitburgesa i premodernista que acabaria enfonsada i engolida pel seu propi passat

«Liceistes i cruzados», de Serafí Pitarra. Adaptació de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Andreu Gallén, Camilo García, Berta Giraut, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Anna Moliner, Marc Pujol i Pep Sais. Assessorament escenogràfic: Ricard Prat i Coll. Assessorament vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Direcció musical i pianista: Andreu Gallén. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 octubre 2014.