L’homenot Albert Jané

El jurat dels Premis Martí Gasull i Roig ha acordat atorgar el primer Premi Especial del Jurat, que s’incorpora als guardons aquest any, a l’escriptor, gramàtic i traductor Albert Jané. El jurat ha valorat la seva llarga trajectòria de fidelitat a la llengua catalana, el seu paper en la construcció d’un imaginari col·lectiu infantil en llengua catalana a través de la revista Cavall Fort, que va dirigir, la important contribució en l’àmbit de la traducció de literatura infantil i juvenil i, d’una manera genèrica, la seva contribució acadèmica com a gramàtic al Termcat i a l’IEC, del qual forma part. El premi es lliurarà, juntament amb el Premi Martí Gasull i Roig, el 27 de febrer al Teatre Poliorama. Per a l’ocasió, recuperem aquest homenatge de Jordi Llavina sobre Jané.

Recordo que jo era molt petit, fa quatre decennis, i el nom d’Albert Jané ja imposava molt. Eren aquells anys de mitjan setanta en què els nostres pares encara estaven molt acollonits, i els nens no acabàvem d’entendre gaire què passava. Però en Jané, que llavors era quarantí, perquè és nascut el 1930, el mateix any que Jordi Pujol, en aquell moment ja desplegava amb esplendidesa la seva activitat intel·lectual en el camp de la cultura —i, per tant, també en els camps polític i cívic—. Nosaltres, vailets de poc seny però amb ganes de créixer, llegíem Quim Carbó, Sebastià Sorribas, Joles Sennell, Oriol Vergés —aquest últim, l’escriptor empipat, com es defineix ell mateix: solia fumar sempre amb pipa, un adminicle indissociable de la seva imatge—. Albert Jané, el savi embigotat, era l’autoritat lingüística del moment, el qui sabia més català de tots i més gramàtica i més lèxic de tota la colla. S’havia empescat una quimera que, gràcies a l’esforç dels activistes de la iniciativa i al de moltes famílies del país, ens va educar –educar en totes les lletres i amb un cos de lletra superlatiu— en aquells primers temps de la democràcia que ja no eren tan negres, però que no s’acabaven de desprendre del color gris: Cavall fort. L’Albert Jané és, a Cavall Fort, si se’m permet el símil casteller, el que les colles de Valls i la meva de Vilafranca són a la tradició castellera del país i del món!

A part d’inventar-se una revista que és molt més que una revista, en Jané corregia articles, componia pàgines, traduïa contes tradicionals d’altres literatures, suggeria o escrivia reportatges… Hi tocava totes les tecles (i tecles de teclats d’altres alfabets, val a dir-ho). Una mica més tard, a mitjan anys vuitanta, jo solia anar, si no cada tarda, tarda sí tarda no, a casa dels meus avis, a Gelida. L’avi Joan era un autodidacte de la cosa cultural, i subscriptor de primera hora del diari Avui. Jo no podia sortir de casa seva sense haver llegit, abans, la secció sobre llenguatge que firmava un tal Albert Jané: més que convidar-me a llegir-la, l’home m’hi obligava. De primer, jo arrufava una mica el nas: m’estimava més que l’avi em toqués alguna cosa a la guitarra. A poc a poc, però, vaig anar trobant el gust en la lectura d’uns articles que t’ensenyaven llengua tot fent-te gaudir del català. L’Albert Jané és un home que ha treballat tota la vida com un escarràs per la nostra cultura, i sospito que continuarà fent-ho fins a l’últim dia de la seva existència, que espero que sigui molt llarga. Llarga vida, doncs, al lingüista, a l’activista, al patriota i al savi Albert Jané!