L’home que cantava als ocells

11.11.2012

Cada matí, a les nou del matí, amb puntualitat anglesa (– on time!, com diuen ells) se sent el seu cant, el mateix cant suau i alhora trencat, gairebé és un plany, mentre va netejant les gàbies que té penjades al balcó, sempre en el mateix ordre: de dalt a baix i d’esquerre a dreta; seguint la mateixa rutina: despenja una gàbia, la col.loca amb cura a la taula atrotinada que hi ha sota l’ampit de la finestra, li canvia el paper de diari de la base, bufa les menjadores i les reomple amb escaiola; i, per últim, canvia l’aigua dels abeuradors.

Els ocells no piulen, ara és l’home qui canta i ells escolten admirats com aquell pobre ser que hi ha rere les reixes plora per dins; amb el seu instint ho capten ben clar, és el lament d’un home empresonat, engarjolat per la vida, per la rutina, pel passat, per l’apatia del present.

Quan acaba la feina, l’home seu a la gandula vella i castigada pel temps que té al costat de les gàbies, ara netes, a l’ombra dels edificis que l’engabien. Estira les cames, s’encaixa els dits de les mans a tocar de la boca, com si estigués pregant, qui sap potser en el fons ho fa, i tanca els ulls. A l’instant, els ocells comencen el seu cant com volent alleugerir el patiment d’aquell home, un home buit, que ara abstret es transforma en ocell i somia que pot volar i, durant uns segons, se sent lliure, viu.

Per un instant, tot torna a tenir sentit, si pogués no obriria els ulls mai més; tanmateix, els crits que vénen del menjador de casa, on es barallen cada dia la seva filla i la dona, el desperten, i els seus somnis, com cada dia, s’esberlen de nou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una faula molt ben treballada Joan, les imatges que descrius estan molt ben creades i tenen un alt nivell poètic, cosa que se’t dóna molt bé. Felicitats!

  2. M’ha agradat el conte, tot i que molt realista, jo pense que un costat de somni barretjat amb la realitat és el que necessitaria aquest home, saber que el seu present, futur i fins i tot passat pot ser modelat amb el seu dir, pensar, fer, sentir i dir.
    M’ha encantat perquè és la realitat de moltes persones que se senten com ocells engaviats, han perdut la seua vida i s’arrosseguen entre la faena i una dona o fills que no els fan cas o pels que només senten ràbia o ressentiment.

    Molt bo, de veres, una abraçada des de València.

    Vicent