Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

L’home orquestra 2.0

Pau Vallvé acaba de publicar el disc De bosc.

No conec gaire en Pau Vallvé i tampoc estic capacitat per fer una crítica entenimentada del seu disc, De bosc. Prou bé que ho fan Xevi Pujol i Oriol Rodríguez, els dos articulistes que m’acompanyen avui en aquest speaker’s corner. També en diu coses interessants Esteve Miralles avui al seu nou blog, Vol de llavors.

Pau Vallvé és un home orquestra. L’altre dia comentàvem amb el productor Max Porta, un altre home orquestra, que Pau Vallvé és una rara avis, un artista capacitat per conduir i acompanyar el procés artístic d’un disc des del primer germen fins que és un producte acabat i retractilat. A banda d’escriure i compondre les seves cançons, Pau Vallvé, les enregistra, tocant un per un tots els instruments que és capaç de tocar, que són uns quants, fins a aconseguir amassar el so ple que inunda les seves cançons. Ell mateix s’encarrega de mesclar i produir el disc i posteriorment fer-ne la comunicació 2.0 a la comunitat de fidels que ha anat creant amb els àlbums, seus o d’altri, publicats des de la productora Amniòtic Records.

No conec gaire en Pau Vallvé, però conec prou bé la seva família per endevinar l’herència que ha rebut. El seu avi, Andreu Vallvé i Ventosa (1918-1979) també era un artista integral: escenògraf d’òpera, de teatre i de cinema, autor de teatre i novel·la infantil i juvenil, pintor, poeta, il·lustrador i autor d’auques, professor de perspectiva i d’història de l’escenografia, Andreu Vallvé tant podia escriure una novel·la juvenil per als Grumets de la Galera com fer l’escenografia per a Plácido de Berlanga. Era també pare de deu fills. Fabià Puigserver, veí seu de tota la vida al carrer Bruc, el respectava i l’adorava com un germà gran. Andreu Vallvé, amb qui jo de petit coincidia cada estiu a la vall de Pineta, va morir jove, amb els fills ja granats i sense poder conèixer en Pau ni molts dels seus néts que naixerien després de la seva mort.

Entre els Vallvé el talent està molt repartit, però es podria dividir en dues grans inclinacions. Uns són els manetes, gent amb un gran domini dels materials i la tecnologia, que són tan capaços de pastar un gerro com d’edificar una casa; els altres són els místics, més musicals i earis, que fan coses de valor més intangible quan bufa l’esperit. Hereu de totes dues inclinacions, Pau Vallvé és un manetes que sap volar.

P.S. El nostre col·laborador Esteve Miralles proposa una lectura personal d’”A baix, a les valls”, una de les cançons de De bosc (2012), l’últim disc de Pau Vallvé. Vallvé és també el responsable de la producció del vídeo musical de la cançó. Segons Miralles, a la cançó de Pau Vallvé: “hi ha una pulsió d’activista camuflat. Hi és, penso, al darrere de la necessitat de mostrar, de fer visibles –enmig de tant i tant soroll, de tants espais d’expressió segrestats pel poder–, les coses més evidents. És un activisme respectuós, que no vol imposar creences, sinó reivindicar la consciència del que és evident.”  Podeu llegir el comentari complet al bloc Vol de llavorsaquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació