L’home més irat de Gelida

25.05.2012

Tota la vida somiant poder escriure una columna, i quan en Bernat Puigtobella (¿no creieu que algú amb aquest nom està predestinat a escriure el “Tirant lo blanc” del segle XXI?) m’ofereix redactar articles d’opinió a Núvol.com, no tinc ni punyetera idea de què dir.

Sí que tinc clar que vull que la columna es tituli “L’home més irat de Gelida”, un petit homenatge a Nick Hornby i la seva entranyable criatura David Grant, protagonista de la seva tercera novel·la, “Com ser bo” -un periodista gris que té una columna d’opinió en un petit i atrotinat diari local anomenada, justament, “L’home més irat de Holloway”-. I és que pot semblar un detall intranscendent, però un bon nom, un bon títol, és tota una garantia d’èxit. Per exemple, si em digués Quim Monzó escriuria una columna a La Vanguardia, però em dic Oriol Rodríguez i l’escric a Nuvol.com. Un altre cas. Si em digués Belén Esteban seria copresentador de Sálvame i mataria pels meus fills. I, evidentment, si em digués Bernat Puigtobella escriuria el “Tirant lo blanc” del segle XXI.

Aquest matí l’Aina, la meva filla de quatre anys, mentre la vestia per anar a col·legi, percebent l’habitual estat de nervis i excitació de son pare (jo, perquè no hi hagi cap dubte) a la prèvia de tot partit important, m’ha preguntat per què el Barça seguia jugant partits si al Guardiola l’havien  “despedit” per esgotament. Com la bombeta que s’encén sobre els caps dels dibuixos animats quan tenen una idea genial, he cregut que ja estava, que ja tenia tema per a la meva columna! Després he recordat que aquest és un diari cultural, i que segurament aquí a ningú li importaran les meves teories sobre el perquè de tot plegat a Can Barça. Això sí, entroncant la pregunta de l’Aina amb la línia editorial de Nuvol.com, tot parafrasejant Martí i Pol, li he contestat que en aquest món tot està per fer i tot és possible, fins i tot que els Messi, Xavi, Iniesta i companyia continuïn guanyant títols sense el Pep a la banqueta.

Desesperat per trobar un tema amb què omplir l’article, me n’he anat al bar. Quantes grans obres literàries i periodístiques deuen la seva inspiració a aquests caus curulls de situacions inversemblants i personatges fascinants! Al Molinet, el bar de Gelida, el meu poble, on cada matí vaig a fer el tallat, l’Antonio, l’amo, parlava amb en Vladimir, un immigrant d’una d’aquelles petites repúbliques que poblaven l’antiga URSS. “Cataluña tiene que ser independiente”, li explicava l’Antonio amb el seu castellà d’accent sevillà que, tot i portar tres o quatre dècades al Penedès, només deixa d’emprar quan parla en català amb la Laia, la meva filla de dos anys. “¿Por qué Cataluña fuera de España?”, ha replicat l’homònim de Putin. “Porque son todos unos vagos y unos chorizos”, ha sentenciat l’Antonio. “¿Y tú qué piensas, Oriol?”, m’ha inquirit l’home que em subministra la meva dosi de cafeïna diària. I aleshores he cregut que ja estava, que ja tenia tema per a la meva columna! Però després he recordat que aquest és un diari cultural, i que segurament aquí ningú li importaran les meves teories sobre el perquè de tot plegat a casa nostra.

Ha estat tornant a casa que he recordat que potser hauria d’escriure sobre música, que és el que faig habitualment quan m’enfilo al núvol. M’he assegut davant l’ordinador i m’he posat a escriure, tant que ja no tinc espai per opinar sobre la nova i molt estimulant escena pop catalana. Prometo que la propera setmana, després de passar a veure l’Antonio, ho faré.