L’examen

5.09.2012

I tot perquè li agrada massa gandulejar. Ha deixat que s’escolaren els dies sense mirar-se el llibre per a res i aquest n’és el resultat. No tindrà manera d’aprovar l’examen. I si no l’aprova, ja sap bé el que li passarà. Els pares li ho han repetit més de mil vegades. Li han deixat ben clar que si no aprova l’examen de cap manera anirà a l’excursió de fi de curs. I ell vol anar-hi. De fet, és el que més vol. Vol muntar a cavall i fer ràfting i a la nit passar d’amagat a l’habitació de les xiques per fumar cigarrets i beure una mica. Però si suspén, no hi haurà res d’això. Ni ràfting, ni cigarrets, ni xiques. Li ho han advertit sense descans. No pot dir pas que no ha estat així. I no d’una manera subtil, com de passada, mentre sopen o veuen la televisió, no, que va, els pares li ho han dit ben a la clara des del primer moment i si no n’ha fet cas és senzillament perquè no li ha donat la gana. I punt.

Però no pot suspendre i és justament per això que ara es troba dins de la cabina telefònica. No és la primera vegada que ho fan, els seus amics. Per a ell, en canvi, sí que serà el primer cop. Sabia que algun dia li havia d’arribar el torn. No li fa gràcia, però sap que ha de fer-ho. No en té altra. Si ho pensa bé, alhora que s’allibera de l’examen —s’ha fet el ferm propòsit d’estudiar-lo a consciència quan el mestre el torne a fer—, els amics comprovaran que és com ells. Ha de demostrar que és com ells. Això també és molt important. No tant com l’excursió de fi de curs, però quasi. Ell bé que ho sap, que és com ells, però aquestes coses cal demostrar-les. Era conscient que aquesta prova l’hauria de passar tard o d’hora. El seu particular bateig de foc ja ha arribat i no pot fer-se enrere.

És a la cabina i nota la mirada dels amics clavant-se-li al clatell. A ells també els va bé que s’ajorne l’examen. De fet, sempre els va bé que s’ajorne qualsevol examen, siga de la matèria que siga. Anem-hi, doncs. Despenja l’auricular i fica un parell de monedes. No li caldran més. Sap del cert com aniran les coses. Tot serà molt ràpid. Ho ha vist fer altres vegades. Marca. Com sempre, avisaran classe per classe i faran que tots isquen d’una manera ordenada, evitant les corredisses. És el procediment habitual d’actuació que se segueix en ocasions d’aquestes. Fa un to. Es passa el palmell pel front per torcar-se una mica de suor. Està nerviós. Al segon to l’agafen. Sense corredisses. Ordenadament. Primer evacuaran els més petits i, curs per curs, fins els grans. No serà la primera vegada. Ja n’estan acostumats. Saben perfectament que no va a passar res però tampoc no poden deixar de fer el que fan. Per si de cas. Reconeix la veu. No és el director. Es tracta de la cap d’estudis. Ell estrafà la veu, diu el que ha de dir i penja sense esperar cap resposta. Es treu el mocador de la boca i se’l guarda a la butxaca. Ja està. Respira fondo. Ara avisaran la policia i farà les comprovacions oportunes. Es suspendran les classes. I l’examen. Cap problema. Tot molt rutinari. No hi haurà ensurts de cap mena. Sap que els amics l’estaran esguardant amb ulls fixos. Un tel d’heroïcitat el cobrirà des d’ara. Ja és com ells.

 

Ha sentit l’explosió i els veu a terra. L’ona expansiva els ha estavellat arreu de la plaça. No obri els portells. S’està a dintre, suant, arrelat al terra de la cabina. No vol girar-se. Si ho fes per comprovar que l’escola encara hi és al seu lloc, veuria un núvol immens de pols que va cap a ell a càmera lenta i és just a punt d’engolir la cabina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol a la Setmana del Llibre en Català | Núvol

  2. Suspens fins al final… una bona anàlisi del pensament adolescent respecte del que està bé i del que està mal, respecte del que està correcte i del que no… i escrit amb versemblança!