L’etern explicar què fem

7.06.2017

El Dia Internacional dels Arxius, aquest divendres 9 de juny, ens permet, un any més, reivindicar la nostra professió exposant els potencials que tenim i els serveis al ciutadà. De la mateixa manera, cada any la vindicació va acompanyada d’un plany de certa incomprensió per part de les institucions amb qui treballem. I és que la nostra és una feina que s’haurà d’explicar sempre perquè està en una evolució contínua. Canvia al ritme de les necessitats socials, de la tecnologia i de la manera d’entendre el món.

Dipòsit d’Arxiu

Els arxivers vàrem començar tenint cura del patrimoni documental a les administracions centenàries. Al nostre voltant hi van créixer estudiosos, erudits, inquiets del passat i tota mena de fauna investigadora. La història escrita fins avui deu molt al treball discret dels arxivers que coneixien amb profunditat el patrimoni documental, l’estimaven com a propi i feien de pont entre els investigadors i els documents, sovint situant-se a la frontera entre el curador i l’historiador. Aquest perfil professional és el primer que es va conèixer, i és l’estampa que ha quedat en l’imaginari de molta gent.

Després, els gurus de l’arxivística van dir que el document en realitat feia un cicle de vida i que els arxivers a l’administració ens n’havíem de cuidar des de seva creació a l’oficina. Va arribar la gestió documental i els arxivers, en major o menor mesura, van submergir-se en aquesta nova dimensió de la professió que va revolucionar l’ordre dins les organitzacions. El canvi de perspectiva va ser tan gran que aquesta nova funció es va afegir a la denominació clàssica d’arxiver amb l’esperança que el nom fes la cosa. Vàrem passar a ser arxivers-gestors documentals. La necessitat d’explicar la professió es va fer encara més gran.

En els últims anys, les TIC han irromput per canviar-ho tot i el canvi tecnològic ha cavalcat sobre la reivindicació social d’una governació oberta en atenció a la transparència, al dret d’accés a la informació pública i la participació ciutadana. La política s’ho ha fet seu i ho ha incorporat a la legislació amb l’esperança de recuperar la credibilitat de la gent. Els arxivers hi tenim un gran paper i en aquesta qüestió la realitat ha vingut a nosaltres, que ja fa temps que dèiem que la gestió documental a l’administració pública és garantia de drets.

I juntament amb aquest canvi de mentalitat, s’ha produït també un canvi de forma en la matèria del nostre treball que sempre ha estat la informació. Fins ara la informació havia pres la forma de document, els límits i característiques materials dels quals tothom coneixia. Avui la matèria del nostre treball segueix essent la informació, però ha perdut la forma. Ara parlem de dades que els arxivers hem de governar en una definició cada vegada més àmplia de la nostra feina. Les hem de posar a l’abast de la societat per tal que s’aprofiti en benefici propi, lliurament, imaginativament. I els arxivers hem de ser aquí.

Tots aquests estadis han passat en un tancar i obrir d’ulls. Però en cap cas s’exclouen, sinó que es sumen. Tenen en comú la gestió de la informació pública en tots els seus estadis, formes i valors. Hem de trobar les eines per atrapar-ho tot, hem de ser eficients i eficaços en aquest ampli ventall d’experteses cada dia més diverses. La nostra professió, inquieta per definició, lluita per estar a l’alçada, però l’assoliment de totes aquestes tasques necessita suport i recursos per part de les administracions a les quals estem vinculats. Perquè la diversitat de competències necessàries per fer tota aquesta feina tant variada tensiona els nostres serveis, que necessiten cada cop més mans i més especialització.

En el nostre Dia Internacional dels arxius aprofitarem novament per explicar-nos. Les nostres funcions evolucionen al ritme de la matèria amb què treballem, la informació, i la societat que tenim. La modernitat ens ha fet evolucionar de curadors de documents a governants d’informació. De moment.