L’espadatxí que ens adula

18.06.2012

Com que tots portem un fracassat a dins, el Cyrano de Rostand té la glòria assegurada. Però el seu èxit no es deu només a aquest mecanisme psicològic. Rostand va trobar una manera de continuar somiant el segle clàssic de França. El drama té els cinc actes tradicionals i està escrit en uns alexandrins que rimen amb la naturalitat d’una altra època. L’acció transcorre sobretot el 1640 i en un ambient en què la poesia encara era més que una cosa de minories i de gales benèfiques. I no hi falten ni els gascons: Rostand, nascut a Marsella, se’n fot una mica, els presenta com a mig salvatges, però els reconeix la noblesa. Fins i tot Cyrano, que era parisenc, hi fa de gascó, com si França no hagués tingut jacobins. «Heus aquí l’alegre sol de la vella Gàl·lia que, després d’una llarga nit, remunta a l’horitzó!», va gosar escriure un crític entusiasta. El pastitx fa somriure, però lliga a la perfecció amb el nucli del drama. Cyrano és l’orgull de defensar unes formes sempre i a tot arreu i és el triomf moral damunt les oportunitats perdudes. Per això li és igual que aquestes formes les aprofiti un altre, com quan Molière li plagia una escena, o que en el fons tot sigui impostura, perquè les formes acaben generant la seva pròpia vida autèntica. Si tot això ja devia sonar nostàlgic quan es va estrenar l’obra el 1897, avui sembla l’informe sobre una civilització antediluviana.

Ara l’Oriol Broggi i companyia fan un nou Cyrano a la Biblioteca de Catalunya. I a fe que hi aniré.

 

Pere Arquillué interpretant al Cyrano de Bergerac amb Marta Betriu | Foto: Bito Cels.

Llegiu el blog de Raül Garrigasait, aquí.

Etiquetes: