L’escuma infinita!

Jordi Martín Lloret presenta 'L'escuma dels dies', de Boris Vian, que ell mateix ha traduït i enguany reedita Navona

L’any 2013, Jordi Martín Lloret va guanyar el premi Ciutat de Barcelona per la traducció de L’escuma dels dies, de Boris Vian, publicat llavors per Viena Edicions. El jurat, format per Anna Casassas (presidenta), Miquel Cabal, Jordi Nopca i Miquel Casacuberta, ha premiat el traductor per haver traslladat amb encert al català el món oníric i poètic de l’obra original i haver trobat solucions imaginatives i pertinents als trets principals de la prosa de Boris Vian: la comicitat, els jocs de paraules, els anglicismes i una certa extemporaneïtat. Ara que Navona en publica una reedició, recuperem aquest text del traductor.

Boris Vian

Recordo la primera vegada. L’eufòria i l’embriagament de les primeres pàgines, la intuïció que estava llegint un text que ja no m’abandonaria. Enamorament. Passava els fulls febrilment, sense treva i sabent que pel camí de l’argument em perdia mil detalls, jocs de paraules i al·lusions a coses, a persones i a peces musicals que encara no havia descobert. El remolí de l’escuma et xucla voraçment i, quan te n’adones i vols deixar-te fer conscientment, ja és tard i el ratolí està a punt de suïcidar-se. I t’entristeixes, però no pel ratolí, ni per la Chloé, ni pel pobre Colin, ni tan sols pel desgraciat d’en Chick, perdut per l’obsessió partriana; t’entristeixes perquè has arribat al final de la novel·la, perquè trobaràs a faltar Vian i el seu llenguatge-univers; i el jazz, l’humor, els jeux de mots enginyosos, els invents, el pianòctel, Duke Ellington, l’anguila addicta al dentifrici amb gust de pinya, l’Arquepispa, l’Acòlic, l’Escolanot, el nuvolet rosa, els remeis del doctor Menjamanxa, Jean-Sol Partre, la duquessa de Bovouard, els raigs de sol juganers, els doblezons, el biglemoi i, també, malgrat tot, o potser sobretot, el nenúfar maligne dins del pit de la Chloé.

Tot això és L’escuma, però L’escuma no és només tot això. És, també, la novel·la que sempre havia volgut traduir. Quan la Isabel Monsó, l’editora de Viena, em va confirmar que sí, que me n’encarregaven una nova traducció —la primera, de Jaume Fuster i publicada per Columna, era de 1988 i ja estava descatalogada—, l’alegria pel somni a punt de complir-se es va esvair en tres segons i de seguida em va assaltar cruelment una temença inevitable que estic segur que coneixen bé tots els traductors d’autors admirats: «I ara què? Ho sabré fer prou bé? Sabré estar a l’altura del gran Boris Vian?»

Per no escatimar recursos, vaig fer servir tres edicions: la clàssica de la col·lecció 10/18 de Jean-Jacques Pauvert (1963); la canònica de la Pléiade (2010), i «l’edició definitiva», anotadíssima, que Gilbert Pestureau i Michel Rybalka van enllestir per a Christian Bourgois l’any 1994. Pestureau i Rybalka havien recuperat el manuscrit original —amb el permís i el suport de Michelle Léglise-Vian, la primera dona de l’escriptor, i de la Fondation Vian— per revisar-lo un altre cop i publicar-ne una edició restaurada i definitiva; en un estat més pur i més fidel a la intenció de l’autor, i sense totes les correccions innecessàries que Gallimard va demanar a un Vian jove que aleshores encara havia de demostrar que era un gran escriptor. Pestureau i Rybalka van entendre que, prop de cinquanta anys després d’aquella primera edició, i quan el temps ja havia consagrat l’autor i la novel·la, calia tornar al manuscrit original i revisar-lo amb més respecte perquè el lector pogués gaudir més plenament de l’estil i de la genialitat de Vian.

Per escriure L’écume des jours, Boris Vian va utilitzar el dors dels impresos de l’AFNOR (Association française de normalisation), l’organisme en què treballava aleshores. La data del manuscrit és el 10 de març de 1946 —el dia que l’autor feia vint-i-sis anys. El maig del mateix any, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van tenir a les mans l’original i en van publicar alguns fragments en el número d’octubre de la revista Les temps modernes. La novel·la va ser publicada per Gallimard/NRF el 20 de març de 1947. Amb el suport de Raymond Queneau, de Jacques Lemarchand i de Jean-Paul Sartre, el manuscrit original s’havia presentat al Premi de la Pléiade, però aquell any el jurat va preferir Terre du temps, un recull de textos poètics de Jean Grosjean, el candidat apadrinat per Malraux. Vian va quedar molt decebut, i aquest «fracàs» va canviar el destí de la seva obra. Aviat les novel·les posteriors que va signar amb el pseudònim de Vernon Sullivan van eclipsar L’écume des jours, fins a tal punt que Gallimard va deixar de publicar-la. Malgrat el suport de Les temps modernes, aquella primera gran obra no va cridar gaire l’atenció. Va caldre esperar la reedició que en va fer Jean-Jacques Pauvert el 1963, dins de la col·lecció 10/18, perquè L’écume des jours es convertís en el long-seller que continua sent avui a França.

L’escuma dels dies és una novel·la lliure, onírica, càustica, divertida, excessiva, musical; una història que encongeix el cor, com el nenúfar desconcertant de la Chloé, amb un llenguatge elegant i hiperbòlic alhora. Té les virtuts i els defectes de l’obra de joventut d’un geni. Però és també un text honest, escrit amb passió per l’art de la literatura, per la vida i per la música. Vian anuncia en el pròleg: «Només hi ha dues coses importants, que són l’amor, de totes les maneres i amb noies boniques, i la música de Nova Orleans, o de Duke Ellington, que és el mateix.» Si no hi esteu d’acord, tant és, perquè L’escuma és molt més que això: és infinita, i mai no és tard per descobrir-la o per rellegir-la.

Jordi Martín Lloret
Nova Orleans, 5 de febrer de 2014

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació