L’Escola del Treball i el 9N

Recentment, i a propòsit del 9N, vaig interpel·lar l’incombustible director de l’Institut Escola del Treball —incombustible perquè fa més de vint anys que fa i desfà amb el vist-i-plau de les autoritats educatives, siguin les que siguin— sobre quina havia estat la seva postura respecte a la petició de cessió del centre per part del Govern de la Generalitat.

Ens va explicar que a la reunió informativa on se’ls va proposar la participació i cessió voluntària dels centres d’ensenyament, públics i privats, per a la consulta, ell va manifestar que si no rebia l’ordre per escrit no estava disposat a fer-ho. Em diuen que al llarg de l’esmentada reunió va mostrar en tot moment una actitud obstruccionista i funcionarial, actitud que no va passar desapercebuda a una bona pila de directors i directores, que es preguntaven d’on havia sortit aquell personatge, que semblava nedar a contracorrent com els salmons.

La seva negativa no m’ha vingut de nou, perquè en aquest petit gran món de l’ensenyament tots ens coneixem i me l’esperava. Cadascú té un passat i quan arriben els moments decisius a tothom li acaba caient la màscara i demostrant qui és i d’on ve. Tanmateix és una llàstima no poder votar el 9N en un edifici tan emblemàtic com el de l’Escola del Treball, si tenim en compte que enguany se’n commemora el centenari.

Ara fa cent anys tingué lloc un esdeveniment crucial per a la història del nostre país: la creació de la Mancomunitat de Catalunya. A banda de les actuacions de modernització industrial que va emprendre —xarxa viària, ferroviària, telefònica, elèctrica, agropecuària…—, la Mancomunitat també va desenvolupar la Ciència, la Cultura i l’Ensenyament amb programes de foment de la investigació, xarxa de biblioteques, normalització de la llengua catalana, així com la creació d’escoles i la formació de mestres. Però sens dubte una de les empreses més innovadores fou la transformació de l’antiga i gremial Escola Industrial de Barcelona, en la nova Universitat Industrial, coneguda posteriorment com l’Escola Industrial o del Treball, una institució que havia de formar generacions de joves estudiants preparats per afrontar els reptes que la política mancomunada plantejava.

Enguany, l’Institut Escola del Treball, diuen que el vaixell insígnia de la Formació Professional a casa nostra, ha celebrat aquest centenari. Som a punt de passar pàgina a una efemèride tan important i encara que no estic en absolut d’acord amb la valoració complaent, triomfalista i mancada de crítica que n’ha fet el director —la participació de l’alumnat, per exemple, ha estat mínima— cedir l’espai modernista construït per la Mancomunitat per a la celebració lliure i democràtica del 9N hauria estat un encert. En canvi, s’ha perdut una ocasió irrepetible de convertir una diada que serà històrica en la cirereta del pastís dels actes de commemoració del Centenari de l’Escola del Treball. Un 9N del qual aquells prohoms de la Mancomunitat s’haurien sentit orgullosos, i encara més pel fet de celebrar-se en el nostre il·lustre i centenari edifici, presidit per l’estàtua del Forjador, de Josep Llimona.

Una ocasió perduda d’honorar aquells homes que van plantar la llavor que ha fet créixer una part molt important d’un país que ara ja és major d’edat, vol votar i decidir el seu futur. Si llegeix aquest escrit, potser se’n penedirà, conscient —ara que deo volente sembla que es jubila— de l’ocasió perduda de passar a la història com el director que va permetre que a l’Escola del Treball es votés i no al contrari. Rafael de Campalans, primer i insigne director d’aquesta santa casa, no hagués comès aquest error.