L’Escola del Grec

27.07.2012

Jo també vaig anar a la Primera Escola de l’Espectador del Grec. Prenent una cervesa als jardins del Teatre Grec, em fascina tancar el festival amb la meravellosa llum rosada del capvespre. Com cada any des de en fa ja uns quants, estem a l’espera del primer timbre per anar prenent posicions i gaudir del que serà l’últim espectacle d’aquesta edició. Miro al meu voltant i somric perque l’espai és a vessar. Faig una panoràmica ràpida i veig entre els assistents moltes cares conegudes, gent que hi ha estat present des de fa molts anys. També gent nova, de tota condició, edats i procedències. Hi ha cert moviment, millor dit, vitalitat, alhora que una agradable serenor. Aprofito aquests instants de felicitat per deixar anar la imaginació i fer un viatge per la memòria fins arribar a aquella primera vegada. Ho recordo perfectament. Juliol 2012, primer divendres de mes, retrobada amb alguns companys de passió teatral i coneixement d’uns altres. Rotllana, grup, diversitat, presentacions oficials i primeres impressions: tots tenim alguna cosa en comú: sentir la vida en stand by, enmarcar moments, sensacions i sentiments, anar a l’essència per entendre, per conèixer, per gaudir: Ens apassiona el teatre


Fosc

Dia 1: Sobre el fet i l’experiència teatral:

Tres frases claus, ja inesborrables i leivs motivs de l’escola:

1.  Mirar més enllà per veure-hi millor; Formar-se com espectador teatral, no és anar preparat, és anar enriquit i predisposat a descobrir i experimentar.

2.  Essència i moments de veritat: El teatre pot ser un gran divulgador social, ens ha de fer reflexionar i reaccionar. Ens hem de retrobar amb l’essència i cercar la veritat.

3. Teatre de tot i enlloc: No posem fronteres al teatre.

No eren exactament les seves paraules, però sí la meva interpretació. Gràcies Ramón Simó, Carlota Subirós i Marcel·lí Antúnez, Hermann Bonnín, Tena Busquets i Jordi Colominas per aquell primer contacte.

 

Dia 2: La Metamorfosi o l’espectador reflexiu

Proposta: una mirada teatral a la novel·la de Kafka. Un director i actor amb la seva particular versió/visió, producte de les seves circumstàncies. Un exemple d’una de les vivències que vaig tenir com a espectadora: adonar-me’n de la meva mirada, i reflexionar sobre la mateixa.

Dia 3: Tarde de doblet: Crítica i Dansa o “comentators” i espectadors experimentals

Uff, va dir ella! Una tarda mogudeta però molt i molt enriquidora:

Primera part: Una lliçó magistral de critica teatral per part de l’Eduard Molner, en especial pel que fa al descobriment de la figura del “comentator”; l’especialista que et contextualitza i et dóna referents i eines per fer atractiu un muntatge i alhora posar-te en antecedents. L’anàlisi posterior: La crítica teatral avui en dia està en les xarxes, el “comentator” als suplements de cultura i revistes especialitzades.

Segona part: Tot seguit, una mica massa seguit, un espectacle de dansa: Full Evening, Contrapuntus: uns auriculars, uns ballarins en xandall; als auriculars, 3 canals de música per anar jugant i provant. Quina gràcia! En qualsevol música queden bé! Que estrany; què voldran dir-me? Quan queda? Què faig? Segueixo, gaudeixo. Que bé ballen!, Com es mouen! Final. Sensació d’haver estat en un experiment, i d’haver vivenciat un nou rol com a espectadora; en el meu cas,res més.

Dia 4: Com col·lar-se en un assaig i acabar parlant del drama contemporani pot encaixar a la perfecció

Aquell dia, vam tenir la sort de col·lar-nos en un assaig de la Portacelli i del seu muntatge El Video no el veu ningú, un text d’en Martin Crimp. Un assaig tècnic però, i previ al passi general, ja que l’obra s’estrenava l’endemà. Poca broma. Tenia la sensació de ser una intrusa, i alhora una privilegiada. Un assaig no deixa de ser l’obra definitiva desfragmentada; un conjunt de peces que després encaixen totes màgicament. Entre la Portacelli afònica, la Maria de les llums estressada i els actors pendents del passi general, no hi havia cap dubte que va ser un moment molt especial.

A posteriori, en Carles Batlle i Davide Carnavali varen parlar-nos de l’obra d’en Crimp, del drama contemporani i de la seva fragmentació i la nostra societat. El teatre és un reflex de la societat i si avui vivim en una societat liquida, fragmentada, el teatre també ho està. Van explicar-ho tot amb molta claretat i alhora saviesa. Sou uns cracks.

Dia 5: Cloenda al Grec: L’espectdor còmplice o l’emoció i la identificació

Per què les complicitats es comencen a generar quan tot s’acaba? L’últim dia hauria de ser el primer! Un grup format, uns espectadors satisfets d’haver compartit un plaer, una passió i entre cerveses, entrepans i un capvespre de somni, vàrem anar tancant l’edició amb algunes propostes: seguir tot el procés d’un muntatge, tallers més participatius, fer pre i post funcions, etc.

I tot això, precedit i continuat amb la traca final: l’accés a l’escenari del Teatre Grec per veure de prop el muntatge de A la Ville de Barcelone; un gran espectacle que, segons el meu parer, emocionava, identificava i et feia còmplice per a bé o malament, de la nostra ciutat. I, per últim, la possibilitat de tenir al davant el seu credor Joan Ollé i poder comentar de primera mà les nostres impressions.

Tot un luxe, tot un plaer compartit des del 2012 . Gràcies Agost Produccions.