L’escola contenidor

Quan tens un fill de dos anys i s’acosta el mes de febrer és l’hora de triar escola. En molts pobles i ciutats de Catalunya el nen entra directament a l’escola del seu barri i les úniques preocupacions són saber si s’adaptarà o no. Desgraciadament aquest no és el cas de Barcelona.

A Barcelona, en una illa de cases hi viu tanta gent com en molts pobles de Catalunya i és normal que hi hagi un ventall d’escoles per triar. Entre concertades i públiques pots triar al voltant de 17 escoles. Un fotimer. Quina sort que tenen els barcelonins! Doncs no, és un engany!

Com a pare responsable, a partir del mes de gener inicies el periple per totes les escoles del barri. Fas el primer triatge i de les 17 te n’atrauen 10. Entre aquestes 10 en trobaràs de tots els estils: amb lavabos dignes de El Exorcista, d’acabades d’estrenar o en barracots. A tots ens atrau el que és nou i bonic, però el que t’enamora, després de 10 visites, és la idea d’escola. Sentiràs parlar d’escola activa, lliure, tradicional, viva, “per projectes”, Finlàndia, BITS. Triaràs, remenaràs, i al final un sorteig (un altre dia en parlarem) decideix que aniràs a una escola que no s’ajusta a les teves idees educatives o, com és el nostre cas, una escola sense projecte.

El primer que fas és plorar. Molt. Quan acabes, escrius una reclamació al consorci i aquest et respon que si no t’agrada pots triar entre les escoles amb places buides. Les mires i tornes a plorar. Molt. T’apuntes a les assemblees per una nova educació, et manifestes, vas a reunions amb la FAPAC, amb els partits polítics o amb el consorci. Tothom diu que això és un any excepcional, que es veuen desbordats i que no s’ho esperaven. Que com a pares hem de lluitar des de dins de les escoles i que poca cosa més s’hi pot fer en les actuals circumstàncies. Ja se sap, la crisi ho explica tot. Finalment acceptes l’escola que t’ha tocat, perquè et diuen que volen canviar les sinergies. Passa el mes de juny, arriba l’estiu, les assemblees s’apaguen, la FAPAC se’n va de vacances, els partits polítics inicien una altra lluita i el consorci respira. Ja és setembre i comença un nou curs. Ni rastre de les mobilitzacions.

T’apuntes a l’AMPA i crees un parell de comissions per a millorar l’escola: una per a reformar el pati que sembla un no-lloc abandonat i una altra per a revertir la mala fama de l’escola, que tothom diu que és injustificada. Fas propostes, et reuneixes amb el consorci, amb la direcció de l’escola, amb l’AMPA. “Canviar-ho des de dins”, t’havien dit. Escrutes  les aules, examines la mestra, els racons, i penses “El nen sembla content”, “no fan fitxes” i “juguen molt”. I durant uns mesos tens la sensació que potser n’has fet un gra massa i que si no és una escola moderna algun dia ho serà.

Aleshores arriba el primer cop. Descobreixes per què l’escola és el que és. El cop pot venir de direcció, del claustre o de la junta de l’AMPA. Allà on et deien: “tu proposa i ho tirarem endavant”, ara reps un no rotund. Un no que ressonarà a les profunditats del teu cap tot el que queda de curs. Et repliquen que “tenim l’escola que tenim”; que “això ho ha de fer el consorci, nosaltres (AMPA, direcció, consell escolar) no hi tenim dret”;  “no volem sorral al pati perquè fa cucs”, o qualsevol altra frase. Discussió tancada “ara a parlar de la festa de Nadal, qui contracta el pare noel?” L’escola on has anat a parar és un simple contenidor on hi cau qui no té lloc i tothom s’ho pren així.

Plores. Molt. Vas al consorci i preguntes com pots canviar d’escola. Reclames. Et diuen que pots demanar el canvi, si vols, només t’has d’apuntar a un nou sorteig per a unes places que potser ni existeixen i esperar que soni la flauta per entrar a l’escola amb un pati decent i on els nens no punxin línies tot el dia. A sobre s’atreveixen a dir-te que l’escola on tu vols anar no és cap cosa i —abaixen la veu— “la gent de quart i cinquè marxa d’aquesta escola perquè no els agrada”. Plores. Molt. Et sents abandonat i sol.

Arriba el mes de gener i tornen a començar les jornades de portes obertes. Ja coneixes totes les escoles i per tant el procés és diferent. Truques a les que t’interessen i demanes per les places de P4. Has de repetir el que vols més d’una vegada perquè les secretàries no entenen que demanis per P4. Els estalvies explicar-los com és la teva escola; que la direcció marxa a les 16:30; que no vol reformar el pati per por a posar-hi un sorral; que no hi ha relació mestres-pares, i que l’AMPA contracta pare noels per Nadal. Senzillament repliques, “P3 no, P4”. “Potser tenim una plaça de necessitats especials”. Millor això que res, penses, i t’hi apuntes. En sou catorze per una plaça que potser no s’obrirà.

A la teva escola es sorprenen que vulguis canviar. “Tan implicat com estàs. Per què?” “Doncs perquè en un any heu tombat totes les idees. Sigui direcció, sigui consell escolar, sigui AMPA. Tenim una de les pitjors escoles del barri i no voleu canviar res. Doncs jo, aquí, no m’hi quedo”. Et miren estranyats.

Aquest cop vius el procés amb un altre tipus d’angoixa. “Podré canviar?”. Saps que les teves possibilitats són mínimes. Parles amb altres famílies que tenen el mateix problema. Algunes competiu per la plaça fantasma. D’altres han optat per marxar, sigui on sigui, però fugir d’allà.

I arriba el sorteig i òbviament quedes fora. Plores. Molt. No per la injustícia, això ja ho sabies, sinó perquè et tornes a sentir sol. Arreu s’han organitzat plataformes a favor d’un nou model educatiu, assemblees de pares que han quedat fora del sorteig, AFA i AMPA en contra de bolets a les seves escoles. Però dels nens atrapats a P4 a les escoles contenidor ningú en parla i esteu sols, intentant canviar les coses des de dins.