Silencis que parlen

12.11.2012

Us demano perdó. Prego que em perdoneu perquè no podré ser objectiva. Les tres germanes m’ha atrapat i fascinat. Només fa dues hores que s’ha acabat però sé, amb total claredat, que hi haurà un abans i un després d’aquesta adaptació de l’obra de Txèkhov a càrrec de Declan Donnellan.

Les tres germanes de Txèkhov a Temporada Alta | Foto de Igor Zakharkin

Les tres germanes és possiblement un dels drames més aconseguits d’Anton P. Txèkhov. Ens explica la història d’Olga, Maixa i Irina, tres germanes que viuen en un un entorn que canvia i ja no comprenen mentre busquen un constant sentit a la vida. Fa onze anys que viuen a una ciutat de província i anhelen tornar a Moscou. Són infelices però també incapaces de moure ni un sol dit per canviar-ho. En el pròleg de la traducció al català a càrrec de Narcís Comadira, Diana González Martín defensa una intencionalitat humorística, una mescla de farsa i ironia tràgica, en Les tres germanes. Segons González Martín aquest humor rau en el contrast entre epicitat i emoció.

L’adaptació de Donnellan capta a la perfecció aquesta ironia. Gràcies a la fantàstica interpretació dels actors russos ahir els espectadors del Teatre Municipal de Girona vam riure, i molt, tot i la tragèdia que (decideixen) viure les protagonistes de l’obra. Moltes adaptacions de Les tres germanes, i d’altres obres de Txèkhov, s’han caracteritzat per l’estaticisme. Això, sumat a la voluntat  per part de l’autor de no identificació amb els personatges, provocava gairebé segur “l’avorriment” del públic.

En canvi, la posada en escena de l’adaptació de Declan Donnellan és totalment dinàmica. Els actors van amunt i avall per l’escenari i es defineixen a través d’aquests moviments. Sense entendre ni una paraula de rus enteníem a la perfecció què sentien els personatges. La gestualitat, les expressions i el to de veu sumat a l’absurditat d’algunes situacions ens provocava el riure, tot i el drama que viuen les protagonistes.

A Les tres germanes l’espectador és cridat a exercir de jutge i a criticar la falta de voluntat dels personatges en la seva pròpia vida. Verxinin no para de filosofar que “d’aquí 200 o 300 anys començarà una nova vida feliç”, però no és capaç de fer res per ser-ho amb Maixa. I les tres germanes anhlen tornar a Moscú, però no mouen ni un dit per aconseguir-ho. Amb uns personatges tan inactius l’espectador ho té difícil per identificar-s’hi i empatitzar, uns elements que sovint considerem indispensables en el drama.

 

Les tres germanes de Txèckov a Temporada Alta | Foto de Igor Zakharkin

 

A l’adaptació de Donnellan, com en l’obra de Txèkhov, són els silencis els que ens parlen. Ens identifiquem amb alguns dels personatges a través del silenci i la contenció. Sentim i palpem la impotència que senten. I gràcies a la brutal interpretació dels actors assistim a l’evolució de Les Tres Germanes. Irina perd tota innocència i lirisme, Olga substitueix la sensibilitat per una certa brusquedat, i Maixa s’abandona a la tendresa. Un retrat meticulós de la seva època i, sobretot, de les persones. La naturalitat, austeritat i intimitat de l’escenografia, amb una maqueta de la casa semblant a una casa de nines, ens crea una certa sensació de voyeur. La incomoditat de qui, pel forat de la porta, observa un fragment de la vida d’unes persones. La vida de Maixa, Olga i Irina continuarà precipitant-se inexorable cap al no-res, però ja l’hem desat per sempre més en la nostra retina.