Carles Camps Mundó

Carles Camps Mundó

Poeta. Foto de BiBi Oye

Les millors obres de la literatura catalana

Aquí tenen la meva clarificadora llista sobre les millors obres de la literatura catalana d’ençà del Año de la Victoria del Alzamiento Nacional

En vista de les reiterades i reiteratives polèmiques que hi ha entre nosaltres quan s’acosta qualsevol fira, premi o pessebre literaris, i ara també amb l’últim Sant Jordi, sobre si la literatura catalana es fa només en català o si també en formen part els escriptors que a Catalunya escriuen en español, español, español, aquí tenen la meva clarificadora llista sobre les millors obres de la literatura catalana d’ençà del Año de la Victoria del Alzamiento Nacional:

1944: El viudo Rius, d’Ignacio Agustí (1913-1974)

1944: Nada, de Carmen Laforet (1921-2004)

1949: Patapalo, de Bartolomé Soler (1894-1975)

1950: Nuestra elegía, d’Alfonso Costafreda (1926-1974)

1953: Los cipreses creen en Dios, de José María Gironella (1917-2003)

1954: La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, d’Eugenio d’Ors (1881-1954)

1956: Visiones contemporáneas de España, de Guillermo Díaz-Plaja (1909-1984)

1957: Metropolitano, de Carlos Barral (1928-1989)

1959: Cerrada noche, de Rafael Santos Torroella (1914-2002)

1961: La feria vacía, de Julio Manegat (1922-2011)

1963: Antagonía, de Luis Goytisolo (n. 1935)

1963: Los soldados lloran de noche, d’Ana María Matute  (n. 1925)

1966: Las últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé (n. 1953)

1966: Moralidades, de Jaime Gil de Biedma (1929-1990)

1966: Arde el mar, de Pedro Gimferrer (n. 1945)

1966: El Espanyol y los siete pecados capitales, de Fernando Díaz-Plaja (1918-2012)

1967: Condenado a muerte, de Félix Ros (1912-?)

1968: La casa de las chivas, de Jaime Salom (1925-2013)

1970: Nueve novísimos poetas españoles, de José María Castellet (n. 1926)

1970: Reivindicación del conde don Julián, de Juan Goytisolo (n. 1931)

1975: La gangrena, de Mercedes Salisachs (n. 1916)

1975: Crónica, de Juan Margarit (n. 1938)

1977: Manuel Fraga Iribarne: perfil humano y político,de Carlos Sentís (1911-2011)

1979: Palabras para Julia, de José Agustín Goytisolo (1928-1999)

1979: Mapa de Grecia, d’Enrique Badosa (n. 1927)

1981: Asesinato en el comité central, de Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003)

1984: Crónica sentimental en rojo, de Francisco González Ledesma (n. 1927)

1984: El héroe y el Único, de Rafael Argullol (n. 1949)

1985: El círculo de luz, de Carlos Trías Sagnier (1946-2007)

1993: Todos somos Kafka, de Nuria Amat (n. 1950)

1994: Perfil de sombras, de Juan Ramón Masoliver (1910-1997)

1994: La edad del espíritu, de Eugenio Trías Sagnier

1999: La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza (n. 1943)

2001: Soldados de Salamina, de Javier Cercas (n. 1962)

2001: La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón (n. 1964)

2001: La puerta del inglés, de Juan Antonio Masoliver Ródenas (n. 1939)

2006: La catedral del mar, d’Ildefonso Falcones (n. 1958)

2012: Victus, d’Albert Sánchez Piñol (n. 1965)

Segur que em deixo autors —i no cal dir que la resta de les obres dels citats—que han honorat les lletres catalano-españolas amb textos lluminosos que sí que han sigut apreciats com es mereixen, tot i ser d’autors “catalans”, per milions de lectors d’España Una i d’Hispanoamérica, com Maruja Torres, els germans Moix, Rosa Regás, Esther Tusquets, Joaquín Marco, Francisco Ferrer Lerín, Mauricio Wiesenthal, Marcos Ordóñez, Ramón de España, els germans Zarraluki o Javier Pérez Andújar. A més a més, a la llista, hi podrien aparèixer amb tots els honors escriptors que es van tornar catalans pel sol fet de sojornar o establir-se a Catalunya, com García Márquez i Vargas Llosa —ja ho veuen, la literatura catalana té dos premis Nobels i no ens n’havíem adonat—; un falangista de la talla —com a falangista i no pas com escriptor— de Luys Santa Marina, autor d’un “inoblidable” Hacia José Antonio (1958), o, per contra, dos escriptors ben dignes com Ramón Carnicer i José María Valverde.

¿I per què no posar-hi noms com Juan Gil Albert, Francisco Brines, Vicente Molina Foix o Manuel Vicent? ¿O és que potser el valenciano-español té diferències amb el catalano-español, com les tothora “evidents” del valencià amb el català?

També hi podria afegir alguns escriptors menors, com Maragall, Sales, Riba, Fuster, Foix, Rodoreda, Espriu, Pla, Sagarra, Vinyoli, etc., però no ho faig, per culpa del seu tossut provincianisme, com és entestar-se a fer la literatura catalana… ¡en català! Ja em diran si no són ganes de complicar-se la vida i de fer-los posar Wert(s). A més a més, hi ha el problema de l’exili: molts autors es van tornar americans en català, com Calders, “Tísner”, Bartra, Xirau, Pere Quart i tants altres, i per això surten a totes les antologies de Mèxic, de Xile, de l’Argentina, etc., com a autors catalano-mexicans, catalano-xilens, catalano-argentins. O com el cas de Josep Carner, reconegut poeta catalano-belga que surt a totes les antologies poètiques, tant valones com flamenques.

Em penso que una llista com la que presento, amb tota seriositat i sense cap mena d’ironia, podria ser una llista de consens político-cultural que servís per posar d’acord des del conseller Mascarell hasta Caja López (la Caja que le ahorra el catalán), pasando por Mis PP i el combo Albertito Rivera y sus Ciudadanos. Quizá Caja López y Alicia echarían de menos más falangistas y les sobrarían comunistas; a Alicia, claro, no le gustarían, si se pusieran, los valenciano-españoles como catalano-españoles, afirmando enérgicament que el valenciano-español y el catalano-español no son la misma lengua, que ello es una maniobra del pancatalanismo, y Albertito seguro que borraría de la lista traidores como Gimferrer, Margarit o Castellet, porque se pasaron al catalán o porque combinan las dos lenguas, como el dudoso homónimo suyo Sánchez Piñol. Amb la seva mítica capacitat de negociació, de ben segur que el conseller Mascarell els faria tota mena de concessions en pro del consens cultural.

Allò que el franquisme, amb la seva capacitat d’assimilació cultural a punta de baioneta, no va poder fer, com era anorrear l’expressió cultural en català, encara ho aconseguirà CiU, amb el permís d’ERC, en pro de la seva política de (con)cessions per sumar voluntats de cara a la independència. Això sí, quan s’aconsegueixi, es redactará la Constitución Catalana, que començara així: El nuevo Estado de Cataluña… 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació