Les finestres passant

12.08.2012

E l primer record és de l’aniversari dels tres anys, quan li van dir que l’avi no vindria, perquè se n’havia anat al cel, cosa que ell no li perdonà, què s’havia cregut, l’aviador del diantre, i el segon flaix és de vora els quatre, quan s’abraçava a la mestra tutora, perquè feia olor de peix i tenia un mamellam flonjo i acollidor, i als sis anys li van regalar la primera pilota oficial del Barça, una joguina que, tanmateix, un dia, al pati de l’escola, el xulo de la classe la hi va arrabassar, i de retruc ell plorava com una magdalena, i quan en va fer deu, just abans d’aquella pulmonia, perquè havia caigut a l’estany del parc o, més ben dit, perquè el glaç havia cedit dessota els patins, els seus pares ja portaven un temps separats, ja feia temps que no s’escridassaven, i aleshores ell tenia dues cases i molts capricis, però dels catorze als setze, amb la primera moto, llavors sí que començà a esbravar-se de veritat, i se n’anava a voltar pel poble, durant els estius, a fer el milhomes, i per això va conèixer la Maria, que li va fer la primera mamada, furtiva, en una platja, i que després de la universitat, i després de casar-se amb la Mònica, encara rememora com una mena de paradís, la noia i la mamada, tot i tenir un matrimoni feliç, amb una criatura meravellosa, fins que aquesta va morir en aquell fatídic viatge de fi de curs, de fa un any, cosa que va embogir la mare, havent-la d’ingressar a l’hospital, per sempre, i a ell li va fer perdre la feina, ahir mateix, per mor de la tristor que l’ha dut, fa quatre segons, al terrat de l’edifici, des del qual acaba de saltar.