Les ànimes mortes

12.11.2012

 

Les tres germanes de Txèkhov a Temporada Alta

 

IRINA Contenint-se Oh, sóc tan desgraciada (…) Estic desesperada i no entenc com puc ser viva encara, com és que encara no m’he matat.

Doncs potser perquè estàs morta, ja, Irina, com ho estan la casa i la ciutat de províncies on representa que vius, aquest infern de Gogol.

Declan Donnellan va llegir així Les tres germanes, divendres passat, a Girona, fent-les venir de Shakespeare, per la companyia Cheek by Jowl, i sobretot perquè Txèkhov és l’únic dramaturg que ha estat capaç de parlar de tu a tu des del seu temps amb Shakespeare. Fent-les venir de Shakespeare, però inevitablement fent-les passar per Pirandello i Beckett.

És com si una identificació del metge Txebutikin amb el metge Txèkhov ens els deixés posar al cor exacte de la peça: “No hi som. No hi ha res al món. Nosaltres no existim. Només sembla que existim…” Els personatges, llavors, són ninots de llauna que, amb una precisió de cadenes – “una cadena d’or al roure…” -, es mouen amunt i avall de l’escenari sense llibertat, com si l’escenari fos una capsa de música eterna, una capsa de música posada en la negror còsmica. Parlen i es mouen mecànicament i només tenen l’almoina de les rialles. Que una posada en escena com aquesta funcioni tan bé com funciona només s’explica per la potència dels actors.

Txèkhov deia que l’autor ha de plorar sense que l’espectador se n’adoni, creia en la impassibilitat i el refredament, o sigui, en no tractar el públic d’idiota. Donnellan, el director, ho fa seu: “és un gran error pensar que la distància vol dir fredor, és tot el contrari. Hem d’estar una mica allunyats per poder estimar. I aquesta és la meravella de Txekhov.”

De no haver traït gens Txèkhov va venir l’ovació i l’entusiasme del públic.