L’enrunament del somni americà

8.02.2015

Si La Kompanyia Lliure per una banda i la de Les Antonietes per una altra representen per separat dues bones promeses, juntes ja són “la pera”, amb perdó dels puristes. I si les dues companyies s’apleguen sota el paraigua estimulant del Teatre Lliure per crear un espectacle que parteix de la lectura i el buidatge d’una vintena d’obres de mitja dotzena d’autors nord-americans, principalment del primer quart de segle XX, la proposta és més que atractiva.

Somni americà es pot veure al Teatre Lliure fins l'1 de març. © Ros Ribas

Somni americà es pot veure al Teatre Lliure fins l’1 de març. © Ros Ribas

Mai com ara, el Crac del 29, la Gran Depressió i el miratge del somni americà havien estat un referent tan evident. Entre el 2007 i el 2008, quan el paisatge esquelètic de grues de la construcció augurava l’esclat de la bombolla de l’especulació immobiliària que encara s’arrossega, eren pocs els que s’atrevien a qualificar de “nou crac” el que després vindria.

Ha estat, doncs, la generació que en aquell moment acabava d’aterrar al mercat laboral i artístic amb una motxilla de projectes sota el braç, i la que ara en pateix greument les conseqüències, la que es troba en la millor situació anímica per fer-ne una relectura i una reflexió des de la mirada dels que, com la generació dels seus besavis i avis, també han vist com s’esfondrava el somni promès.

El muntatge Somni americà s’ambienta en un súper de mala mort, el Nick Nelson’s Market —un espai metafòric d’un oasi, diuen, enmig del desert americà, que han ocupat durant quatre anys amb l’amenaça imminent de desnonament sota la piqueta— i els onze personatges que hi apareixen representen la tipologia de la societat nord-americana sorgida de l’eufòria dels anys 20 i que rep la clatellada de la ressaca del crac durant la dècada dels anys trenta, abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Com en tota bona literatura nord-americana —en la tria dels textos del muntatge la novel·la guanya el teatre—, hi ha el pòtol que promet un món millor i que sap com salvar la humanitat, ni que s’estigui dins d’un dels armaris frigorífics del súper; hi ha qui porta el súper carregat d’aforismes sobre el que creu que volen dir els autors quan diuen el que diuen; hi ha l’aspirant a clown amb el violí a coll que sap que pot fer riure la societat que ha perdut el gust de fer-ho; hi ha la prostituta que pregona que ha estat una vedet cobejada pels aristòcrates de tot el món; hi ha la Blanche que apareix enmig de l’urbs perquè li han dit que agafés “un tramvia anomenat desig”; hi ha l’aspirant a trobar una feina ni que sigui per aconseguir l’amor de la seva vida; hi ha la jove embarassada que acut al súper després d’una trucada telefònica per error; hi ha el pinxo ben vestit, que convida tothom i que sap que amb una trucada obté el que vol per fer un favor a qui sigui i que espera la seva oportunitat de moure un dit perquè el món dels altres rodoli; hi ha el soldat que busca la seva promesa fins que la troba i que existeix per salvaguardar la pau en un món d’entreguerres; hi ha el repartidor de diaris amb crosses que s’acompanya d’un gos (Tennessee), un gos que només la imaginació dels personatges i la dels espectadors pot fer visible…

Amb aquesta auca de personatges, el director Oriol Tarrasón ha fusionat idees en breus monòlegs convertits en diàlegs sobre com veien el somni americà els autors més importants de l’època. O potser seria millor dir com el veuen avui —el somni del segle XXI— els que tenen per davant bona part del segle per recórrer.

Davant la dificultat de travar una trama amb els tradicionals plantejament, nus i desenllaç, el trencaclosques va prenent forma en escenes gairebé individuals de cadascun dels personatges, a manera que es van connectant els uns amb els altres fins al ball col·lectiu, en un únic ambient —posició vertical de pista de tennis— amb una il·luminació neutre de tubs fluorescents que integren també els espectadors —crispetes incloses de franc— en el somni desitjat d’igualtat d’oportunitats enmig del gran desert de l’èxit.

La conjunció de les dues companyies no presenta cap fractura ni grinyola per enlloc. Cadascun dels intèrprets dóna allò que fa temps que regala als espectadors que els segueixen. Els onze intèrprets i la direcció del mateix autor de la dramatúrgia van a una, s’entenen i, mai més ben dit, ballen sols, aconseguint un bon resultat coral amb mèrit repartit a parts iguals que, per la dosi de risc que comporta, ha de ser aplaudida.

Cal advertir, però, que els espectadors no han d’esperar una gran història sinó un conglomerat de petites històries —com qui pica una a una amb la punta dels dits les crispetes del pot de cartró que recullen a l’entrada— que el temps va consumint de la mateixa manera que van fent figa els tubs fluorescents, al llarg de l’hora i mitja de la representació, fins al fosc final, quan la piqueta, als afores del súper, ha començat la seva feina d’enrunament del somni de tots… del somni americà.

«Somni americà». A partir de textos d’Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugene O’Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams. Autor i dramatúrgia: Oriol Tarrasón. Intèrprets: Pep Ambròs, Laura Aubert, Paula Blanco, Javier Beltrán, Annabel Castan, Mireia Illamola, Pol López, Arnau Puig, Bernat Quintana, Mima Riera, David Verdaguer, Tennessee (gos invisible). Imatge i escenografia: Assad Kassab. Ajudant escenografia: Paula Santos. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Alumna pràctiques vestuari Institut del Teatre: Alba Macfarlane. Caracterització: Ignasi Ruiz i Montse Sanfeliu. Il·luminació: Iñaki Garzón. So: Roger Julià. Assessora moviment: Fátima Campos. Ajudant direcció: Ariadna Castedo. Alumna pràctiques direcció Institut del Teatre: Sigrid Pérez-Obiols. Direcció: Oriol Tarrasón. La Kompanyia Lliure & Les Antonietes. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 31 gener 2015.