L’enemic

Feia temps que el meu enemic m’atacava i ho feia sempre durant les nits. Jo no sabia amb exactitud quan feia les incursions però, el que quedava clar, eren les ferides del seu assalt escampades pel meu cos.

Per què no em matava? No, ell preferia martiritzar-me. D’aquesta manera em mantenia viu per la propera vetllada. Jo hagués preferit un adversari menys covard. Que anés de cara, lluitar d’home a home. Però no. Era com si es rigués de mi.

La majoria de vegades m’avisava de la seva agressió amb un lleu brogit. Però només era una estratègia. Aquest xiulet anava creixent, se’m posava a les orelles molt endins fins que, un cop dins al cervell, em paralitzava. Després, ell aprofitava el meu bloqueig corporal per abordar-me.

Era tan gran el meu enuig que, quan per fi podia descansar i dormia profundament, llavors el somiava.

Havia buscat armes per combatre’l. Vaig provar-ne de físiques, però era jo qui resultava acordonat. Tècniques acústiques per reduir-lo, però no semblaven que l’afectessin, amb el seu brunzit les desactivava. Solucions químiques, però només em trastornaven a mi: em produïen tos, irritació als ulls, picor, mareig.

Si mai havia provat algun mètode efectiu, la primera nit funcionava. Però a partir de la següent, el meu incansable rival deuria trobar l’antídot i em turmentava de nou. O bé, després d’una nit, d’aparent tranquil·litat, l’endemà descobria un munt de nafres escampades en mi. Com coïen!

Tot d’una se’m va acudir una nova estratègia. Canviaria de tàctica radicalment. Aquest cop seria jo qui l’esperaria. Aquella nit em vaig mudar amb l’estampat de camuflatge i, maquillat amb pintures de guerra, vaig engegar tots els focus i em vaig amagar.  Al cap d’unes hores de vigilar, vaig sentir una remor lleu que s’acostava. Només podia ser ell. Es va delatar, el burro! Vaig posar l’orella i el sorollet es va aturar. Amb lentitud vaig observar amb els binocles on podia ser. Sí. Una breu taca grisa destacava damunt la paret blanca. Amb molt de sigil, m’hi vaig acostar i…

—Pataplaf!

Un estrèpit horrible va ressonar per tot l’edifici. Amb aquell cop de sabatilla vaig encastar contra la paret el, fins ara, imbatut mosquit! Em vaig quedar contemplant aquell fantàstic espectacle mentre els llavis, lentament, van començar a encorbar-se cap amunt.

Com si fos l’endemà de Sant Joan, el silenci es va fer gruixut. El cos se’m va relaxar. Vaig asseure’m al llit admirant el cadàver inert del fastigós insecte que,  encara xop de la meva pròpia sang, dibuixava una taca en la paret, com en un quadre. L’he vençut! L’he mort! He guanyat! Només la imatge de les despulles del meu rival, em podia fer sentir realment feliç. Tantes vegades havia fantasiat aquell moment, que ara, ja podia gaudir del preuat premi.

Vaig estirar-me al llit i vaig allargar el braç cap la tauleta de nit per agafar el got d’aigua. Vaig aixecar-lo fins a l’alçada del cos present del meu contrincant i, fent un brindis a l’aire li vaig dir.

—Per tu, Culex pipiens molestus!

De lluny vaig sentir:

—Bzzzzzz.