Legitimació i catalanisme

11.12.2013

Les bases socials del règim franquista van canviar amb les dècades, com també van canviar la seva essència i ideologia. El projecte inicial del franquisme, l’annihilació física dels seus enemics polítics i socials, no va durar molt més enllà de la segona Guerra Mundial, tot i que el règim continuava essent una dictadura repressiva. El franquisme dels anys seixanta no era la mateixa cosa que el dels any quaranta, i en aquest context veiem una evolució de voler imposar una identitat nacional monolítica cap una altra política més matisada. Trobem tres fases en la política del regim cap a les nacions internes, la catalana també: primer la repressió, després la tolerància i, per últim, en la fase final de la dictadura, podem parlar d’una política de cooptació de la cultura catalana per a fins concrets, que jo anomeno de legitimació.

L’objectiu del règim franquista en la immediata postguerra no fou cap altre que l’extirpació de la llengua i la cultura catalanes, un projecte radical d’assimilació forçada. Aquesta fase de repressió generalitzada de la cultura catalana s’allarga fins a 1950. Però, per altra banda, trobem també una certa tolerància cap a una cultura catalana religiosa. Als anys cinquanta, el règim ja no vol aixafar el sentiment nacional català sinó, al contrari, controlar-lo. L’ús de la llengua catalana amb finalitats religioses podia ser entès com un element de legitimació del règim. Potser per aquest motiu el règim de Franco també va iniciar en aquests mateixos anys un procés d’incorporació al seu discurs d’alguns dels elements culturals del catalanisme. A poc a poc s’abandonaria la idea franquista inicial de la completa extirpació de la cultura catalana i l’assimilació absoluta per passar a exercir un control i una acció repressiva fonamentalment sobre aquelles manifestacions més polítiques de la revitalització cultural catalana. El règim doncs va optar per una nova estratègia: la institucionalització de les expressions culturals del catalanisme i, si era possible, per aprofitar-ho en favor de la seva pròpia legitimació.

 

Andrew Dowling és professor de la Universitat de Cardiff i autor del llibre La reconstrucció nacional de Catalunya 1939-2012. És un dels ponents convidats al seminari internacional “Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització”, organitzat pel grup Identi.Cat de la UOC.

Etiquetes: