Lectures per no dormir

30.09.2012

Rufus rep periodistes rares vegades, però quan el premien per la seva trajectòria crítica és gairebé inevitable que la premsa el maregi una estona. Els que ja li coneixen la veta mordaç, el provoquen amb incitacions. Un dia, un periodista cultural li va preguntar “Quin és el llibre més pesat del món? Podria recomanar alguna lectura avorrida a una persona que pateixi d’insomni?” Rufus se’l va quedar mirant amb una contracció sorneguera als llavis que feia presagiar un contraatac despietat. “Els llibres avorrits no serveixen per adormir-se” va dir, “ni són tampoc una bona companyia pels tres o quatre graons d’inconsciència que hem de baixar cada vegada que ens lliurem al son. Qui digui que El Quixot és un llibre pesat i que el té sempre a mà a la tauleta de nit per adormir-se, és un cretí integral. Perquè passa justament al contrari: és impossible que un llibre pesat ens ajudi a conciliar el son. Ens pot avorrir, i aquí l’avorriment només se suma al cansament d’una llarga jornada de treball, però no ens pot conduir amb pas segur cap al son ni donar a la nostra consciència l’empenta que necessita per rendir-se a la plenitud d’un somni. Als insomnes que menyspreen El Quixot d’aquesta manera, els diria que no s’adormiran mai gràcies a un llibre, com tampoc seran capaços de reviure els seus somnis quan es desvetllin. Si un llibre ens avorreix, no ens acompanyarà més enllà de la vigília. Als cretins no és la lectura que els adorm, sinó la fatiga. Les bones històries, en canvi, sí que ens transporten més enllà del nostre cansament. El Marcel de Proust descriu molt bé aquest fenomen al principi de la Recherche, quan ens explica que reviu la rivalitat entre Francesc I i Carles V, debatent-se entre el son i la vigília, fins al punt que se li empelta la història que llegia amb la tija d’un somni. Si el que llegim ajaguts al llit se’ns va enroscant en una mitja inconsciència fins a fer-se deliri de son, aleshores podrem dir que ens ha obert les portes d’una passió més gran. Ara bé, ja t’aviso que si pateixes insomni, insomni de veritat, més val que oblidis totes aquestes disquisicions i et prenguis una pastilla”.

 

James Joyce

 

“Passa el mateix amb les traduccions”, continuava Rufus. “No són pas les obres mestres de la literatura universal les que costen més de traduir, sinó aquells llibres que estan mal escrits”. Aquí el periodista cultural l’interpel·lava: “No em dirà que és més fàcil traduir The Portrait of Dorian Gray d’Oscar Wilde que les novel·les del Pérez y Pérez?”. “Sí, és exactament així, però no pas pels motius que vostè es pensa. De la mateixa manera que un llibre avorrit no ens guiarà mai cap al somni, un text malgirbat no ens portarà mai a un llibre ben escrit, malgrat que el traductor s’esforci per dignificar-lo. Sempre fa de més bon traduir una obra mestra, encara que sigui la Recherche o l’Ulysses, que no pas un llibre mal escrit i sense gràcia, per més que una traducció automàtica sempre surti més a compte al traductor que veu un cèntim rere cada pulsació. Com més ben escrit és un llibre, més traduïble és. Com més maldestre sigui un autor, més avorrit serà de traduir-lo. Per això resultarà sempre més fàcil fer una bona traducció de l’Ulysses de Joyce que no pas de les novel·les del Pérez y Pérez, i paradoxalment també tindrà més mèrit”.

@puigtobella