L’arxiu Ràfols-Casamada: deixadesa o fetitxisme patrimonial?

L’episodi de la troballa als Encants de l’arxiu i la biblioteca dels pintors Ràfols-Casamada i Maria Girona ha generat un important enrenou, amb peça al telenotícies inclosa i diversos articles periodístics. Segurament, el fet que el curs polític hagi acabat explica en part el ressò mediàtic. Sens dubte, costa entendre un final així per a un fons que, tal com recordava a Núvol Joan Pinyol hauria d’haver acompanyat un conjunt artístic que preveia custodiar-se en una fundació amb seu a Capellades; un projecte, però, que des del 1999 resta aturat. Si tenim en compte que, per a la Generalitat, la Llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern ja ha entrat en vigor, potser fóra bo contextualitzar millor la trajectòria de les diverses negociacions que s’hagin produït durant aquests anys, més enllà de la nota de premsa publicada pel Departament de Cultura. Una nota de premsa en què, per cert, tot i qualificar-s’hi d’arxiu personal el fons, cap dels quatre alts càrrecs tècnics que s’hi mencionen i que han estat consultats pel conseller Mascarell no són arxivers.

Cal context i cal transparència per part de les administracions, sobretot, perquè, de moment, els hereus, els que per llei tenen sempre l’última paraula sobre el destí dels fons privats, no han donat pas cap explicació. Ep, i potser no cal que en donin cap, si la seva voluntat ha estat desfer-se’n sense més i a preu de cost. Si no vaig errat, no es tracta de cap bé catalogat i, per tant, segons la Llei 9/1993 de patrimoni cultural (art. 19), els arxius personals fins passats cent anys no esdevenen patrimoni ni estan sotmesos a obligacions de protecció per part dels seus titulars, així com de salvaguarda i inspecció per part de l’administració. Legalment, per tant, es poden literalment trepitjar sense cap més conseqüència que el descrèdit ètic i estètic.

Però tan criticable pot arribar a ser el menyspreu per una documentació que pot ajudar a entendre millor l’obra d’un artista, com el fetitxisme patrimonial que, pel simple fet de tractar-se de “papers” pertanyents a una parella de reconeguts pintors, ja exigeix que l’administració actuï de manera expeditiva i comenci a reservar entre les migrades partides pressupostàries una xifra que faciliti tant la compra de la part no venuda com la recompra de l’adquirida pel senyor Enric Palmitjavila. Unes exigències que, a més, sovint s’acaben en el moment de l’adquisició onerosa dels “papers” i no afecten mai al tractament arxivístic que se’n fa ni a la idoneïtat del centre de custòdia final. Fem memòria d’algunes assenyalades compres de fons? Fem memòria de si ni tan sols disposen actualment de quadre de classificació? Fem memòria de si avui dia són accessibles per als usuaris? No cal.

La lògica que ha mogut tota aquesta actuació apressada, a partir de l’alerta via xarxes socials, sembla més la d’una cursa entre postors privats per veure qui arribava abans per fer-se amb el millor lot de la col·lecció, que no pas la pròpia d’una administració segura d’ella mateixa perquè té definida una clara política d’adquisicions de fons documentals. Després d’anys insistint-hi, finalment, a l’últim Consell Nacional d’Arxius es va aprovar l’elaboració d’un pla nacional d’adquisicions. Esperem que el pla inclogui tots els agents i centres, no només als arxivístics, per evitar descoordinació i la competència entre grans institucions (no precisament arxivístiques) acostumades, per la mateixa natura del patrimoni que conserven, a engrossir les seves col·leccions via compra. El patrimoni documental, per contra, no pot mai regir-se per aquest punt de vista, ja que allò que realment té valor arxivístic és l’antítesi del que realment té valor col·leccionista. I, per tant, cal evitar que criteris que poden ser aptes per a la compra de patrimoni artístic predominin a l’hora d’adquirir fons documentals.

I és que el problema de fons és aquest. I si, d’una vegada per totes, deixem de considerar el patrimoni documental com a mercaderia? I si, d’una vegada per totes, deixem de confondre el valor amb el preu? I si, d’una vegada per totes, la compra de fons documentals es comença a entendre com a sinònim de mala praxi de l’administració i no com a exemple d’una amatent política cultural? Perquè hauríem de començar a explicar a la ciutadania que allò que realment permet de posar en valor un fons no és el preu de compra, sinó el tractament correcte per part de professionals, la conservació a llarg termini i l’accessibilitat permanent. De la mateixa manera, hauríem de començar a fer entendre als titulars de fons privats que l’acceptació d’un fons per part de l’administració és en si mateixa el més gran reconeixement (i, diguem-ho clar, no tots els fons privats s’han d’acceptar), sempre que vagi lligada als tres aspectes que acabem d’esmentar.

Si ningú no dubta de la rellevància del fons documental de Ràfols-Casamada fins al punt de donar per descomptat que es tracta ja d’una part del nostre patrimoni nacional, suposo que és perquè es disposa d’un fefaent inventari arxivístic fet pels tècnics del Museu Nacional d’Art de Catalunya (la institució que, segons la nota de premsa, havia mantingut diversos contactes amb els titulars). Qualsevol negociació que pretengui adquirir un arxiu privat ha de fonamentar-se en el coneixement previ, com més aprofundit millor, del seu abast i contingut. Precisament, perquè, si al final no hi ha acord o es preveu que no s’acabi produint un desenllaç positiu, l’administració pugui arribar a declarar bé catalogat el fons i, si més no, pugui obligar els titulars a assegurar-ne la conservació i consulta o bé disposar del dret de tempteig en cas de voluntat de venda per part d’aquests. Ara bé, pel que la premsa ha informat, ha estat la mateixa directora de la Biblioteca de Catalunya la que ha hagut de fer un reconeixement d’urgència in situ de la seva composició, mentre que el senyor Palmitjavila va adquirir la seva part “a pes”. Com deia abans, la cultura de la transparència que tots volem que formi part del nou país hauria d’anar molt més enllà de la mera nota de premsa. Esperem que en els propers dies es mostrin els informes tècnics que avalaven la qualitat i la integritat del fons documental que han motivat aquesta ràpida actuació, arribant a bloquejar qualsevol altra venda.

La documentació és un constructe històric que ha de servir de material de transformació social a partir de la correcta contextualització i no pas una relíquia que cal venerar degut a la seva provinença. I si del que es tracta és de debatre què mereix ser considerat patrimoni documental més enllà del que fixi el marc normatiu, fem-ho, però fem-ho obertament i sense judicis previs, en la major part dels casos, extraarxivístics.

Última hora: Cultura desactiva l’operació de rescat dels papers de #RàfolsCasamada