L’art de la patacada

14.07.2012

La companyia de Brussel·les Peeping Tom ha presentat 32 rue Vandenbranden.

La companyia de Brussel·les Peeping Tom, dirigida per Gabriela Carrizo i Franck Chartier, ha presentat durant dos dies –només, ai las!- al Teatre Lliure de Montjuïc un espectacle absolutament extraordinari, a cavall entre la dansa contemporània i el teatre: 32 rue Vandenbranden.

L’escenari presenta un paratge muntanyenc inhòspit i gèlid, poblat només per tres caravanes desmanegades, amb finestrals i anèmiques llums a l’interior que conviden al voyeurisme (peeping tom), i habitades per personatges insòlits,  aïllats en aquest entorn desangelat. El temporal de neu i de vent i la foscor embolcallen els protagonistes d’uns episodis delirants, sense cap ni peus, que no arriben a trenar un fil argumental clar. Amb tot, s’identifiquen perfectament unes càpsules narratives, que abracen des del registre còmic fins al patètic, amb personatges tipus: la dona i l’home immersos en la rutina quotidiana, el turista, l’exhibicionista, la dona posseïda, el cantant de karaoke eclipsat per la cantant d’òpera, el nuvi i la núvia, la vella esparracada que fa les seves ablucions nocturnes exhibint les carns flàccides…

Poques vegades hem vist un espectacle amb tants elements situats als antípodes de la dansa més acadèmica: predomina la gran patacada, el contorsionisme de maniquí articulat, la pirueta del saltimbanqui, la vibració lúbrica, el flirteig amb la capoeira, la gestualitat clownesca, i el fregolisme, entre d’altres moviments inqualificables –quan cal, amb el tors nu. I encara salpebrat amb solucions imprevisibles com ara el truc de prestidigitador que fa desaparèixer personatges o la dona que compareix cantant a la teulada.

Com que als espectadors ens agrada reconèixer, hem gaudit d’allò més quan han desfilat una successió d’atmosferes tan radicalment oposades, que claríssimament convoquen la nostra memòria cinematogràfica; des del gag del slapstick fins a les pel·lícules de por, les èpiques lluites de l’home contra els elements de la natura (o contra els objectes en rebel·lió), les sèries d’intriga nord-americanes o els dibuixos animats. Un patchwork molt ben cosit, amb solucions imprevisibles, i d’una efectivitat sonora i visual inqüestionable. A Joan Brossa aquest espectacle li hauria entusiasmat- diríem.