L’aposta per la cultura

6.06.2016

Avui és la queixa recurrent d’un col·lectiu que denuncia la marginació creixent de les humanitats i, en concret, la «residualització» de la literatura en l’ensenyament secundari; ahir era la queixa, també recurrent, d’un periodista que us explica que, cada vegada més, els grans grups editorials decideixen promocionar exclusivament aquells llibres que consideren la seva «aposta», comercial és clar, marginant tots els altres que ells mateixos publiquen (amb quina finalitat, doncs?); fa uns dies, era el lament de l’escriptora que, quan ha de fer la promoció del seu últim llibre –encara que no hi cregui gaire, en la promoció– es troba amb un periodista que «sembla que no hagi vist mai un fet literari, ni de quilòmetres lluny», com diu amb tota la ironia Imma Monsó en l’entrevista d’aquest mes. «Malos tiempos para la lírica», cantava un grup musical de Vigo, ara fa més de trenta anys: el fenomen no és, en absolut, nou, però entre la crisi en què estem instal·lats i la pressió creixent cap a la rendibilitat econòmica immediata, tot sembla indicar que no fa més que accentuar-se. Però si avui la prioritat és atendre la urgència social que la crisi ha creat, cal també entendre i fer entendre als poders públics que, sense reforçar la cultura, no sortirem mai de la crisi, perquè el futur no es pot construir sobre la ignorància i l’oblit. Sense necessitat de caure en una visió idealitzadora, perquè els anys 1930 van ser prou difícils arreu, tanmateix pensem que està bé de recordar, com tractem de fer en aquest número de L’Avenç, que hi va haver un temps en què es confiava en la força alliberadora de la cultura.

Nens mirant llibres infantils, publicats pel Comissariat de Propaganda durant la primera Fira del Llibre, a Barcelona, 1937. ANC

Nens mirant llibres infantils, publicats pel Comissariat de Propaganda durant la primera Fira del Llibre, a Barcelona, 1937. ANC

El 1928, a Badalona, s’engegava una editorial moderna i pionera, Edicions Proa, que com ens explica Julià Guillamon va ressuscitar, precàriament, l’any 1950 a l’exili de Perpinyà, combatent l’intent que feia el règim franquista d’anorrear la cultura catalana. I el 1935, a València, hi havia un grup d’artistes i intel·lectuals progressistes, nucleats entorn de Josep Renau, que van fundar Nueva Cultura, una revista mítica, tal com la qualifica Gustau Muñoz en el seu article, que maldava per «obrir de bat a bat les finestres del resclosit ambient hispànic». Tots dos projectes, sens dubte, podrien haver coincidit sota aquella pancarta que presidia un dia de Sant Jordi als anys trenta: «Llegir ens farà lliures».El món d’avui potser és més escèptic respecte a la potencialitat alliberadora de res, començant per la lectura. La utopia no cotitza gaire, fora dels sectors més radicals. Ja ningú no sembla advocar per una «nova cultura», com definitivament ja ningú no advoca per un «home nou». Tony Judt, a El món no se’n surt, era conscient que la seva defensa de la socialdemocràcia la feia des d’una posició «conservadora», resistent fins i tot. I, tanmateix, tan necessària. Però si reivindiquem allò que va funcionar en el passat, llavors, cal fer-ho en la seva integritat, i tornar a posar la cultura en el centre de les prioritats polítiques, perquè no només de serveis socials viu l’home (i la dona). Ens cal, per tant, seguir apostant per la cultura. Encara que els instruments i els mitjans canviïn. «Escric ficció perquè els diaris se’n van anar a la merda», explicava fa poc David Simon –també entrevistat en aquest número–, que va deixar la seva feina de periodista al Baltimore Sun i es va posar a escriure i produir una sèrie com The Wire, convertida en un clàssic. Ja ha esdevingut un tòpic dir que les sèries de ficció televisiva fan avui el paper que feia la novel·la al segle XIX: són el nostre Balzac. Com ell, són capaces d’explicar-nos el món amb les armes de la literatura, de la ficció, potser millor del que seria capaç de fer-ho qualsevol peça periodística. És l’opció que va prendre ja fa temps Svetlana Aleksiévitx, l’última guardonada amb el premi Nobel de literatura, que ha estat aquests dies a Barcelona, i que amb la seva literatura polifònica ens ha ajudat a entendre tot un món. En seguirem parlant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel·lent article, Josep Maria. La cançó «Malos tiempos para la lírica» (1983) del grup Golpes Bajos, de Pontevedra, és una represa d’un poema esplèndid de Bertolt Brecht, «Mals temps per a la poesia», escrit en algun moment entre 1938 i 1941, segons la cronologia establerta per John Willet i Ralph Manheim el 1979.