L’apoderament de la dona

26.07.2017

Per casualitat m’arriba a les mans un article d’en Jordi Garrigós que es titula Roller derby, feminisme sobre patins. No em cridaria l’atenció si no fos perquè, una mica més enllà, puc llegir que aquest esport el practiquen dones “empoderades”.

Roller Derby | Foto: F. Lee

Per començar, i si volem ser puristes, el concepte correcte en català és “apoderar”, i no “empoderar” i, en segon lloc, i per si hi ha algú a qui se li escapa el significat d’aquest concepte neofeminista, l’Optimot –oasi de saviesa per a filòlegs i professionals de l’escriptura que necessiten sadollar llur ignorància– el defineix com a “l’acció de donar els mitjans a una persona o un grup social per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials”. Llavors, entenem que aquest esport que consisteix en donar-se empentes amb patins i casc fins fer fora els rivals de la pista, és la pedra filosofal del feminisme, oi? Bé, no ens embalem abans d’hora. Continuo llegint i puc veure que l’article fa referència a algunes formacions amb noms ben curiosos, com Ingles de Acero o Bstrd’s (bastards, en anglès), i em fan pensar si això és realment feminisme o provocació. En fi, continuem… Diu l’articulista, a més, que el posat de les joves és “dur, extrem, empoderat” –apoderat, millor dit– i em pregunto com deu ser el rostre d’una dona amb aquestes característiques i si mai tindré l’oportunitat de veure’n cap. Garrigós afirma que “tot això té un evident punt d’autoafirmació antipatriarcal”, i a partir d’aquí segueix un discurs pseudofeminista en el qual apareixen noms com els de Beyoncé i Miley Cyrus. Sí, sí, Beyoncé i Miley Cyrus!

Arribats a aquest punt, i com a dona, he de dir que em sembla tot una pantomima, una excusa per poder dir tothora la paraula “feminisme” o “apoderament”, ara que està de moda, i semblar el més maco de la classe. Jo entenc el feminisme des d’un punt de vista social, no biològic, senyors; jo no soc ni millor ni pitjor que un home, pel sol fet de poder gestar, ni pel fet de poder donar de mamar; ni tan sols entenc com pot ser que un jutge atorgui la custòdia d’un fill directament a la mare, sobreentenent que el pare és part menys important en el procés maduratiu de l’infant. En base a què? Com deveu imaginar, m’ha sobtat trobar el nom de Beyoncé com a exponent del feminisme, perquè l’únic que fa és promoure un apoderament de la dona per la seva sexualitat, i no com a lluita de les desigualtats estructurals entre homes i dones; i em sobta encara més veure que es fa referència a Miley Cyrus, aquella mateixa que fa twerking pels escenaris, que s’ha fotografiat menjant plàtans amb més poca gràcia que en Floquet de Neu, i amb ves a saber quina intenció, i que ha intentat burlar la censura de les xarxes socials per ensenyar les poques carns que té al cos. Això és feminisme, ara? On ha quedat la lluita de Clara Campoamor durant la II República per tal que les dones poguessin votar per primer cop l’any 1933? On ha quedat la força de voluntat que va mostrar Rosa Parks l’any 1955 per fer-se valer com a dona i, a més, com a dona negra?

Altres casos ben coneguts i que s’han condecorat amb l’etiqueta feminista són FEMEN i Pussy Riot, agrupacions de l’est d’Europa que exhibeixen pits i entrecuix sempre que poden amb l’excusa que és l’única manera que els escoltin. Un mètode força trist per justificar els seus actes, certament… N’estem segurs que l’única manera que tenim les dones per fer-nos sentir és ensenyar els nostres palpissos? Què en diríem si ho fes un home? De ben segur que ens semblaria la cosa més execrable del món.

No entenc com despullar-se dins d’una església amb els pits tacats de pintura pot ser entès com a feminisme; tampoc entenc el pseudofeminisme que pretenen liderar Beyoncé o Miley Cyrus –les quals, per cert, des de la seva posició social i econòmica no s’han vist mai obligades a fer-ne ús–; i tampoc entenc com es pot dir que les noies que practiquen Roller derby, amb tots els meus respectes, són “feminisme sobre patins” només pel sol fet que el seu posat és “dur, extrem i empoderat”.

Durant la Guerra Civil n’hi va haver moltes, de dones, amb el rostre dur, extrem i apoderat; joves que havien perdut el pare, que havien de treballar a la fàbrica i que amb prou feines tenien un rosegó de pa negre per menjar, sense patins ni casc, i sense cap cançoneta feminista de fons; elles representaven i representen el feminisme. El feminisme d’avui tan sols és l’eco del que va ser fa molts anys, malauradament.