L’ànima del Liceu

23.04.2012

 

Ho sabia tothom i no era profecia: el Liceu té ànima. Però va anar bé verificar-ho al llarg de gairebé tres hores que van passar volant. Alguns dels qui em llegiu sabreu que Catalunya Música transmetia el concert i que un servidor estava a l’escenari, explicant i vivint el que hi passava dins i fora. En molts moments, em va ser difícil contenir l’emoció exigida a qui té un micròfon davant, tal era l’entusiasme i l’adrenalina que pul.lulaven entre caixes: tècnics, regidors, coristes, músics de l’orquestra i molts dels solistes que van participar vivien una complicitat única. Aquí estem i d’aquí no ens mouran. I és que un poble sense cultura està destinat a desaparèixer. Aquestes van ser algunes de les impressions que es tenien a l’entorn de L’ànima del Liceu, encertat títol que va servir perquè solistes de l’alçada de Roberto Alagna, Ainhoa Arteta, Carlos Álvarez, Joan Pons, Karine Deshayes i tants altres desfilessin per un escenari amb l’omnipresència d’una orquestra i d’un cor que, com el personal de la casa, va oferir desinteressadament la seva voluntat d’existir davant d’un públic igualment agraït.

No és de rebut, penso, fer una crítica del concert d’ahir. Perquè va ser més que això: va ser un plebiscit, ben conduït per la carismàtica presentació de Ramon Gener. Amb tot, l’entusiasme i les ganes de fer bé les coses, des dels criteris de la programació fins a l’execució de les peces, va demostrar que les “forces vives” del Liceu poden fer molt bé les coses. I sense populismes ni concessions a la galeria. El mateix podríem dir dels solistes, entregats al risc en peces no sempre fàcils, i amb “sorpreses” com la presència de Lang Lang o l’impagable vídeo de Rolando Villazón amb un català que ja voldrien molts dels qui defensen la multiculturalitat sense moure un dit… com voleu que amb aquestes condicions un mantingui la imperturbabilitat exigida al professional d’un mitjà de comunicació? L’esforç, per tant, va ser considerable, però crec que va valer la pena.

És simptomàtic que La Rambla s’omplís per veure a través de la pantalla gegant un esdeveniment únic i que va fer història. Això també és l’ànima del Liceu, dels qui senten el teatre barceloní com una cosa pròpia, més enllà dels seus encerts i dels seus errors al llarg d’una història de més de 165 anys. Anoteu-vos-ho a l’agenda: 22 d’abril del 2012. Serà una data per al record.