L’ametller

11.11.2012

Ha arribat la tardor. Les branques de l’ametller sobresurten per damunt la teulada. Les fulles seques ja comencen a caure damunt les teules que s’omplen de grocs, ocres i vermells. La Laura observa l’alçada desafiant del brancatge i tem que la nova fullaraca nodrirà, encara més, l’humus acumulat durant tots aquets anys.

-Si no ho fem, aquest hivern tornarem a tenir goteres- diu amb gest contrariat.

La Gina la mira i no diu res. Li fa mal sentir aquella frase que, any rere any, sentencia la mare. I si un dia ho fa? Què farà ella, llavors?  S’aferrarà encara més a aquell distanciament que manté com un duel?

– El gronxador el guardarem al soterrani –  diu la Laura mentre s’empassa el mutisme de la filla.

-Em sents?

Però la Gina ja no l’escolta.  Sap que, com cada any, quan arriben les primeres pluges les fulles caigudes de l’ametller fan que l’aigua s’entolli entre les teules i les canaleres. Llavors, un degotall continu es filtra generosament a través del sostre i les gotes d’aigua cauen rítmicament sobre els mobles, o llisquen sobre les parets fins aturar-se damunt dels quadres.

-Gina, porta’m una altra galleda.

La Laura va posant galledes per tota la casa. Vol evitar que els records d’aquells objectes es deteriorin encara més. La Gina l’ajuda en silenci mentre la nit va embolcallant la casa.

A fora, la pluja cau amb força. Dins la casa, el ritme hídric i constant de les gotes d’aigua omplint les galledes no la deixa dormir. És un degoteig persistent que l’embrolla en un malson. Dins del  llit, tapada amb les mantes de llana gastada i els abrics antics de l’àvia, la Laura sent com cau un plugim inintermitent dins les galledes. Els poals s’omplen temeràriament. L’aigua comença a vessar i va inundant la part baixa de la casa. El nivell continua pujant. Els esgraons que drecen a la cambra queden immergits dins l’aigüerol. El fluid li xopa els peus, les cames, els braços. El baf humit de la casa és irrespirable. El primer glop li ennuega els sentits, el segon li entolla els pulmons i el tercer glop, ai el tercer glop. S’ofega

-Mare. Ja no plou.

I la Laura es desperta estossegant una salivera espessa.

-Les galledes, vessen les galledes. S’han de buidar! –xiscla mig escanyada dins el bassiol.

-Ja les he buidat- diu la Gina

La mare s’incorpora i, amb els ulls esbategats, implora el consol de la Gina. La filla li apropa la bata. La Laura s’aixeca i mira, incrèdula,  les galledes arrenglerades contra la paret. Ni una gota d’aigua dins d’aquella filera de recipients. A poc a poc s’encamina al jardí. Enmig del pati de la casa les branques de l’ametller la desafien altra vegada. Observa la capçada pensarosa. Ho hem de fer. Es repeteix la Laura com en un sol·liloqui abans de prendre la decisió.

Les flors blanques de la primavera, els ametllons tendres i lletosos de l’estiu, o les ametlles ja madures de la tardor no han aturat l’acte final.

I quan la nit li engoleix l’ànima una veu llunyana l’esguerra de dalt a baix.

-L’has fet tallar!!

Mentrestant la Gina dorm a la cambra del costat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Montsse, no pares de escriure contes, llegint-lo, m’ha situat a casa teva,al teu jardí, rodejada dárbres en plena tardor. felicitats!!!

  2. Com tots els altres que has escrit, m´ha encantat aquest relat breu. Tens l´ànima d´una veritable escriptora.

  3. És realment fàcil immergir-se en els teus contes! Hom pot endinsar-se en la història, viure i sentir tots els petits detalls descrits en aquest relat (els colors dels arbres, les olors de les flors, el soroll que fan les fulles al trepitjar-se…).

    No deixis de fer-nos imaginar i viure el teu particular teatre!

    Un petó ben gran i molts, molts, moltíssims records! Muaaa

    • Una de les moltes coses que m’emocionen es saber de tu, de vosaltres. Sempre portaré al cor aquell tan curstan intensament compartit. Una abraçada molt i molt forta Pol.

  4. Escrit rodó, com les galledes que fa les imaginis d’un determinat color. L’amosfera creada instal.la el lector en plena natura la qual controles de manera artística, es pot dir de la teva escriptura que ets la “VIVALDI” de les estacions. (perdó les quatre estacions de “MONTSE”

  5. M’ha agradat molt. Sovint els somnis tenen respostes que despert no pots o vols veure, M’has fet recordar antics olors i colors , gràcies!

  6. Estimada Montse,
    El fil conductor de les teves narracions en porta fins a una atmosfera real, coneguda, pero amarada de lirisme per la màgia de la literatura.
    Felicitats pel relat,
    Glòria

  7. El teu nou relat, Montse, fresc, senzill i amb un punt de dolor m’ha traslladat a la meva adolescència a casa els avis. Teniem un amtetller a l’entrada dels porxo i l’àvia el va fer tallar perquè dos germans seus -que venien un cop cada tres o quatre anys- li van omplir el cap de: “els ametllers atreuen els llamps! Et cremaran la casa! Talla’l! I l’àvia, poruga ella de les tormentes i devota de Sta. Bàrbara, el va fer tallar sense escoltar els meus precs de clemència. Adèu a la llet d’ametlles, adéu a un amic… I els oncles-avis del llunyà sud no van venir mai més! Segueix, Montse, tens fusta literària prenyada d’olors, colors, sensacions, d’evocacions… d’Estima.

  8. Realment es tracta d’una lectura apropiada pera quests dies de l’any. La melàngia i el ritme pausat del text ens recorda una tardor llarga i humida, on els dies cada cop s’escurcen més i el record del bon temps queda lluny.

  9. Montse, com sempre l’atmosfera que crees i recrees amb les teves paraules és ben vívida. Les olors, les emocions… Tot ens embolcalla…
    Continua escrivint… Un petó!

  10. Més proper, més senzill. No fan falta retrospeccions per guarnir un paissatge de tardor. Amb el cromatisme i las veus d’una llar la Montse aconsegueix que en gaudim un cop més.

  11. Felicitats, Montse. M’ha agradat tant o més que els altres que has presentat a “Núvol”. Si em permets el símil musical, cada relat publicat em sembla més jazzístic que l’anterior, més rítmic, més sincopat, més emocionant. En aquest, les gotes d’aigua ressonen com els cops de la baqueta sobre els timbals que són les galledes, les fulles entollades evoquen algun saxo avellutat, el baix marca el diàleg de mare i filla. De cop, ataca una trompeta que recorda a la de Miles Davis i cau l’ametller. Visca la mùsica.