L’altre Tarantino

16.11.2012

Amb una posada en escena sòbria, sense concessions a l’efectisme, Jordi Prat i Coll porta a la Sala Beckett els Vespres de la Beata Verge, d’Antonio Tarantino, una història petita entre un pare i un fill; com a rerefons, una realitat social, la Milà grisa i marginal. Albert Arribas en signa la traducció, Jordi Prat i Coll la dirigeix i Oriol Genís li dóna vida amb una extraordinària interpretació.

 

Vespres de la Beata Verge | Foto: David Ruano.

 

El cognom Tarantino no té un únic referent. Tot i així, aquest cognom d’origen italià invoca, en un exercici que esborra tota possible alternativa, al director de cinema i autor de pel·lícules com Kill Bill. Aquesta inicial menció al director nord-americà no ha de confondre ningú. En aquesta ocasió, el protagonisme el té un altre dels referents invocats, encara que amb un ressò mediàtic menor: la figura de l’autor teatral Antonio Tarantino. Nascut a Itàlia l’any 1938, Tarantino va descobrir tard l’escriptura: després de dedicar gran part de la seva vida professional a la pintura, va decidir substituir els traços pictòrics per aquells de l’escriptura. La seva decisió no només el va portar a guanyar l’any 1993 el premi Riccione per Stabat Mater –una de les seves primeres obres-, sinó que el va convertir en autor d’una extensa obra dramatúrgica, considerada per gran part de la crítica, sobretot la crítica italiana, com una proposta clau dins del panorama teatral actual, un panorama, i d’aquí la importància de la iniciativa de la Sala Beckett, que no es tanca dins de les fronteres del país de Dante.

Portada a escena en el seu país natal pel director teatral Cherif, ara l’obra de Tarantino arriba a Barcelona de la mà de Jordi Prat i Coll,  que s’enfronta amb valentia amb Vespres de la Beata Verge, una obra que conforma, juntament amb Stabat Mater i La passió segons Giovanni, una trilogia de monòlegs-diàlegs en què l’acció en escena es dilueix, arribant quasi a la seva dissolució, a favor de la paraula dels personatges, a favor d’una paraula que es converteix en l’eix vertebrador de l’obra dramàtica representada. Considerar la paraula com a eix vertebrador pot semblar una obvietat, atès que el teatre és, per definició, la escenificació de paraules escrites; tot i així, en el cas d’Antonio Tarantino, aquesta definició de la paraula i, més en general, del text teatral té un sentit molt concret, sobretot si es pensa en la trilogia de la qual forma part Vespres de la Beata Verge. De fet, en aquesta obra, estrenada ahir dijous en la Sala Beckett, així com en Stabat Mater, la història es construeix a partir d’un monòleg -el diàleg és present només en La passió segons Giovanni- un monòleg que podria definir-se, recolzant-nos així en els estudis sobre el llenguatge del teòric rus Mijail Bajtin, com un monòleg dialògic, ja que les paraules pronunciades per boca del protagonista i únic personatge a escena no només articulen la història, la narració pròpiament dita dels fets, sinó que entre les seves paraules s’escolten les veus d’altres personatges que, tot i sent absents en escena, apareixen i es mostren com a figures essencials per l’articulació d’allò que és narrat per l’aparentment única veu que ressona per damunt de l’escenari. Entre les paraules que el pare dirigeix al seu fill mort, s’intercalen aquelles del propi fill, aquelles pronunciades pel jove al llarg d’una conversa mantinguda en el passat, però també aquelles que la mort ha impedit pronunciar i que, tot i així, s’escolten al llarg d’un monòleg, el del pare, que es va convertint en un diàleg, impossible només en la praxis, amb el fill. No són només les veus dels dos homes les que es fan presents al llarg del monòleg dialògic. Els gemecs de la mare al veure el destí dels seus fills i els comentaris irònics, malintencionats, dels veïns apareixen com a notes, com a contrapunts, del discurs traçat de manera espontània i, per això, amb repeticions i anacronismes pel pare.

El joc de veus proposat per Tarantino és, alhora, un joc de trames i un joc de registres i dialectes lingüístics que permeten al dramaturg articular una estructura narrativa que parteix d’una circumstància concreta –el reconeixement del cadàver per part del pare-, i que es desplega de manera que la concreció temàtica, espacial i temporal esdevé el punt inicial a partir del qual Tarantino construeix un món abstracte, un concepte o un discurs que podria ser definit com a mite en el sentit que els personatges són imatges recognoscibles, imatges construïdes a partir de conceptes organitzadors de la realitat contemporània transformada en tragèdia. Tarantino esdevé un creador de mites moderns, nous mites que sorgeixen no tan sols de l’art del propi autor, sinó de l’imaginari col.lectiu, d’aquell imaginari a partir del qual s’observa la realitat i se la interpreta.

Com el crist de Mantegna un cop baixat de la creu, estès sobre una taula, el cos del jove representa la immobilitat de la mort, la immobilitat d’allò que ja no es pot canviar; davant d’aquesta immobilitat, en la foscor del dipòsit de cadàvers, el pare espera el final de l’autòpsia del seu fill.  Mort suïcidat, quasi en un acte de generosa immolació, el fill absent fa possible les paraules del pare, perquè només en aquell moment, només en aquell Vespre de la Beata Verge, el pare pot finalment parlar amb el seu fill en una conversa, una conversa durant la qual, com la verge als peus de la creu, torna a mirar cap enrere i, en aquest tornar cap enrere troba un sentit. En el suïcidi del fill, el pare troba el sentit de la seva pròpia biografia i d’aquella del jove. És en aquell moment, davant de la mort que separa, quan els dos personatges per fi es troben: el pare reconstrueix el relat d’un passat marcat per la incomprensió entre els dos, marcat pel desig del jove de fugir, per la vergonya, per la delinqència en la qual el jove sembla haver estat introduït pel propi progenitor i per l’exclusió i la marginalitat dels talons, del maquillatge i del vestit vermell on es refugia el noi abans d’iniciar el seu viatge solitari que finalitza en aquell dipòsit de cadàvers. I és precisament en aquella sala, en aquella sala buida i grisa, on el pare es retroba amb el fill per acompanyar-lo en el seu últim viatge, per acompanyar-lo davant de la “comissió” de jutges que el miraran, l’interrogaran, per deixar-ho finalment passar, creuar l’Estígia cap a l’altra vorera.

L’imaginari dantesc -el fred i la foscor d’aquest viatge cap als ínferns- es barreja amb la cultura grega, amb aquella cultura on, com escriu el propi Tarantino, les dones no tenien cap importància. La “comissió” de grecs, d’aquells filòsofs com Plató que en el seu Banquet exaltava l’amor envers els joves, no rebutja el fill, no rebutja els talons ni el maquillatge. Amb el vestit vermell, amb pintallavis, aconsella al pare que es presenti per poder creuar l’Estígia; aquesta és la imatge del fill, aquesta és la imatge en la qual el pare el reconeix perquè, al final, l’acceptació per part d’aquells grecs del jove és també l’acceptació paterna, una acceptació que fa possible el retrobament entre els dos i que dóna sentit a una història, la seva història, que Tarantino ha anat construint al llarg del monòleg dialogat entre els personatges.

Creuar l’Estígia és creuar el riu de l’odi. És, en el cas dels personatges, creuar el riu de la incomprensió, del rebuig; un cop passada l’Estígia, ells es retroben, però no l’oblit que provoquen les aigües del Leteo, sinó en la rememoració d’un passat comú que, ara, adquireix un nou sentit: la ràbia, les recriminacions, la vergonya continguda en les paraules pronunciades sense pausa pel pare es van diluint, els tons baixen, la ràbia inicial va donant pas a una amarga resignació; al final la pena impregna cadascuna de les paraules del pare. Com en una simfonia, els canvis tonals modulen el monòleg on s’articula un relat que, més enllà de les circumstancies vitals dels seus personatges, esdevé imatge i discurs general, representació mítica del drama contemporani, d’aquell drama del qual cal parlar, i del qual Tarantino es fa portaveu. La història d’aquells dos homes és la història de la tragèdia contemporània, la tragèdia de l’exclusió social, de la marginació, de la delinqüència com a mitjà de subsistència, del racisme social i geogràfic –de Milà cap a Nàpols-, de la necessitat d’un refugi personal, un refugi que el jove troba en la trista pensió en el carrer de les prostitutes i que la mare, contínuament esmentada pel seu marit, troba en les ampolles de Marsala.

Amb una posada en escena sòbria, sense concessions a l’efectisme, Jordi Prat i Coll porta a la Sala Beckett els Vespres de la Beata Verge, una història petita entre un pare i un fill; com a rerefons, una realitat social, la Milà grisa, marginal, la Milà sobreviscuda a la guerra, a les represalies nazis, la Milà del carrerons de prostitutes, del club i de les pensions on s’escolta Boy George i on el necesser amb el rímmel i el pintallavis reposa sobre la tauleta de nit. La petita història de Tarantino passa les fronteres, no només aquelles marcades per les cimentades autopistes milaneses, sinó també aquelles que limiten el relat a una circumstància, a una anècdota. Darrere el pare i el fill hi ha el retrat d’una realitat social que la Gran història ignora, una realitat de la qual els diaris no es fan ressò, una realitat que la mirada de la gent evita, però que existeix. Tarantino es fa càrrec d’aquesta realitat, li dóna llum i la porta a l’escenari en un compromís, present en tota la seva trajectòria teatral, envers l’individu, envers l’ésser humà. Antonio Tarantino no té carnet de partit, no recolza cap corrent política, sinó que dóna la paraula a aquells als quals la història oficial, aquella escrita en majúscula, li treu. Tarantino posa les paraules, Albert Arribas, en un excel·lent i complicat treball, les tradueix, Jordi Prat i Coll les porta a escena i Oriol Genís els hi dóna vida amb una extraordinària interpretació.

 

Anna Maria Iglesia

@AnnaMIglesia