Mireia Calafell

Mireia Calafell

Poeta (Barcelona, 1980). Autora de 'Poètiques del cos' (2006), 'Costures' (2010) i 'Tantes mudes' (2014), que ha obtingut el premi Benvingut Oliver 2013 i el premi Lletra d'Or 2014. Foto Laia Serch

Laia Prat, un tapís de versos

Rere el panorama de la poesia que s’escriu en català hi ha una veu nova capaç d’alterar la lògica i buscar perspectives que escapen a allò que passa per normal i es veu a simple vista

Fils bords, nusos, trampes al descobert, la pols acumulada amb els anys. D’entrada, això és el que esperem trobar al revers d’un tapís. Tanmateix, quan el tapís és metàfora i, més exactament, metàfora d’allò que hi ha darrera de la realitat, del que s’amaga, del que no es veu a simple vista, al revers hi trobem símbols, silencis, el·lipsis, casualitats, incoherències, pell i intuïcions. En definitiva, material poètic d’Al revers del tapís (Viena Edicions) que Laia Prat transforma en versos que barregen surrealisme quotidià i romanticisme cítric.

Laia Prat

Si Procne i Filomela, enredades en el mite, brodaven un teixit perquè era l’única manera amb què podien explicar una història i així alhora il·lustraven el sentit etimològic de la paraula text, els quaranta-cinc poemes de Laia Prat es nodreixen de l’observació del que queda rere un tapís, és a dir, un teixit. Si seguim la lògica de l’etimologia, podríem afirmar llavors que escriu allò que queda al revers i més enllà del text. Probablement això explica la ironia dels poemes, la plasticitat i el contingut oníric d’alguns versos, el to àcid i incisiu de la seva poètica, però també la distància crítica d’una escriptura que moltes vegades té encertades dosis d’humor.

Entre cites de Vetusta Morla, Clarice Lispector, Hugo von Hofmannsthal i Eduardo Galeano es trenen les quatre parts d’un poemari que no abandona mai la metàfora que l’inspira, fet que el dota de coherència interna. La primera part, El mirall del teixidor, fa referència al mirall que usen els teixidors per poder veure com els està quedant el tapís, ja que filen precisament des de l’anvers. Només amb els títols d’alguns poemes –Guaita, Por, Al raig de llum, la teranyina, La caverna– ja s’intueixen els temes principals: els dubtes, el misteri, els temors, allò que podem dir i el que no quan “Hi ha teranyines al bosc / a casa, al cos / al retrovisor dret del teu cotxe”. A No tot és el que sembla, la mirada més cínica, provocativa i divertida de l’autora té la virtut d’explicar-nos la verticalitat de la vida a partir d’una imatge que comença amb el metro i acaba en trens i autobusos de dos pisos, presentar el seu cos com un western amb portes de saloon i sheriffs passejant-se per l’esquena, i riure’s del romanticisme somiador tot explicant l’amor a través d’una “parella d’obesos / amb xandall / a la cua del súper”.

Les escenes quotidianes vistes des del darrera –i des de baix– conformen Ordits i trames, amb poemes com La vida més enllà de la vida, que s’enceta amb un metge forense i acaba amb taxistes i vigilants que “tornen a casa / i besen els seus fills, dormint, / que remuguen i es donen la volta”. Finalment, el poemari conclou amb Cartonnières, fent referència a aquells qui fan el dibuix previ del tapís, el patró, i representen, d’alguna manera, una picada d’ullet als ideals que, amb Laia Prat, són sobrevolats per mosques i citen prostitutes de carretera que poden “retratar / la sordidesa / del món sencer / amb les seves / sabates vermelles / plenes de pols”.

Després de la lectura de Al revers del tapís tenim –o almenys jo he tingut– la certesa de saber que rere el panorama de la poesia que s’escriu en català hi ha una veu nova capaç d’alterar la lògica i buscar perspectives que escapen a allò que passa per normal i es veu a simple vista, una veu que es diu de forma clara, sense necessitat de grandiloqüències, amb la seriositat i el rigor que reclama l’absurd i la quotidianitat.

Quan a la catedral de Girona van iniciar els processos de restauració del Tapís de la Creació –potser el tapís més rellevant de casa nostra– van endur-se una sorpresa. Fins llavors, es creia que el personatge que hi apareix representava Abel, però el revers va revelar les lletres de la constel·lació Hèrcules. Va ser necessari canviar els llibres de text. I és que no és possible acceptar el que ens ve donat a simple vista. Cal anar sempre a la recerca del revers. Laia Prat ho sap molt bé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació