L’agulla d’estendre que em va voler matar

4.09.2012

Hi ha pel·lícules on en diferents situacions hi passen casualitats increïbles. Com espectadors, les gaudim per si de cas després, les podem adaptar als somnis de la realitat que vivim el dia a dia. El que em va passar ahir no ho havia vist a cap pel·lícula ni llegit a cap novel·la i podria ser ben bé, una situació tragicòmica dins una ficció de qualsevol tipus. Us ho explico: el dia que comença meteorològicament l’estiu, la temperatura al meu termòmetre marca trenta graus a l’ombra. El vent de garbí, del sud-oest, escalfa encara més l’ambient. Bufa fort, molest i quan haig d’estendre els llençols acabats de rentar, al terrat, se m’emboliquen contínuament abans de poder-los penjar, per culpa de les ratxes de vent empipador. Amb els ulls clucs, tot i les ulleres de sol, decideixo posar-hi moltes pinces, allò que jo en dic agulles d’estendre, per tal que no voleien tant els llençols; hi poso tres agulles pinçant el llençol amb el fil d’estendre, una de centrada i les altres als costats. Al caient dels llençols i perquè tinguin una mica més de pes, n’hi poso una a cada banda per tal que no s’entortolliguin amb els altres fils d’estendre, lliures de roba. Perquè us en feu a la idea, el meu terrat és comunitari i hi ha molts fils d’estendre. L’espai és gran i no hi ha problema entre els veïns d’aquest edifici de quatre plantes. Per seguretat, el mur que separa el terrat del buit del carrer, mesura més o menys un metre i mig d’alçada, per tal d’evitar possibles accidents. No t’hi pots abocar amb facilitat sinó ets una persona molt alta. Quan he acabat d’estendre la roba i entro a l’escala ben despentinat, la porta se m’escapa i peta violentament. Aquest garbí és més que molest i sento que xiula amb to greu i amb ràbia continguda darrera la porta de vidre. A més, el sol espetega allà on arriben els seus rajos. Per acabar la feina domèstica del dia haig d’anar a comprar llet i

iogurts. Baixo al carrer tot seguit després d’estendre la roba i havent-me posat per primer cop aquest any, espardenyes d’estiu i pantalons curts. Passant per l’escala, fresca gràcies a les temperatures de la traspassada primavera, surto al carrer escalfat pel nou nat estiu. No passa ni un cotxe, salto de la vorera a l’asfalt, ajudat per una fortíssima ràfega de vent que revolta tota la brossa i passa amb un segon: rebo un cop sec i punxegut a l’espatlla dreta. Sense temps a pensar què passa, veig una agulla d’estendre que cau a terra, la causant de l’impacte. L’instint em fa girar per veure el maleït nen que vol experimentar i que m’ha llençat l’agulla, però els balcons són buits i penso que qui me l’ha tirat ja s’ha amagat. I tal com penso això, em ve al cap la ínfima possibilitat que l’agulla sigui de les meves. L’agafo de terra, és de fusta, com les meves, bastant nova, com moltes de les meves i el dubte m’envaeix. Camino cap al supermercat de la cantonada i en un moment donat em giro amb rapidesa, per veure si enganxo despistat, el possible nen que es dedica a llençar agulles d’estendre. Silenci i visió buida de nens. Encaparrat vaig a comprar i quan torno pujo directe al terrat. Veig un dels llençols a punt de escapar-se a l’infinit amb el seu amant, el vent. Les agulles que havia posat al voltant d’aquest llençol estan escampades per terra. N’havia posat tres per la part del fil d’estendre i una a cada banda, cinc en total. Del terra n’agafo quatre, falta la cinquena que la tinc a la butxaca i que és la que he agafat del carrer, ara ja, sense cap mena de dubte. Jo us pregunto: em pot odiar una agulla d’estendre per fer-la treballar un dia ventós? Per que, si realment m’odiés, m’hagués obert el cap, no?