L’agosarada ignorància

Abans de donar consells mètrics i retreure errors allà on no n'hi ha, cal ser un bon lector, i, si és possible, haver llegit algun tractat de mètrica

No llegeixo mai ressenyes de cap dels llibres que tinc publicats, si és que se n’han fet, perquè ho ignoro. Però fa uns dies un amic meu em va deixar llegir un exemplar ja vell de la revista Reduccions on un tal Dídac Pujol, professor a la Universitat Pompeu Fabra, ressenyava la meva traducció dels Sonets de Shakespeare. La ressenya consta de sis pàgines, en les quals les onze ratlles finals són elogis, fets molt a contracor, però elogis al cap i a la fi, cosa que agraeixo. La resta són retrets que rivalitzen en absurditat i que no penso enumerar, però sí que tinc ganes d’esmentar els més importants.

Salvador Oliva

Els retrets que l’esmentat Pujol em fa sobre solucions de traducció no tenen cap sentit. Un text es pot traduir de moltes maneres i el traductor proposa la seva. Qui en fa la ressenya pot dir que n’hauria preferit una altra, naturalment, però s’exposa a fer l’enze si ho retreu com a error. Si al primer sonet vaig traduir beauty’s rose per “la bellesa de la rosa” en lloc de “la rosa de la bellesa”, és obvi que ho vaig fer deliberadament, i no pas per error (el genitiu saxó és una de les primeres coses que s’aprenen estudiant anglès). Crec que això, a en Pujol, se li podia haver acudit, sense fer cap sobreesforç intel·lectual.

La meva traducció de l’apariat final del sonet 18 és la correcta si seguim la puntuació de la primera edició anglesa de 1609, de la qual cosa l’esmentat Pujol no se n’ha adonat. Ja a la segona edició del meu llibre, hi vaig afegir una nota explicant el perquè de la meva traducció i posant-hi la traducció alternativa segons la puntuació de la majoria de les edicions angleses modernes. També crec que això se li podia haver acudit. I, ja que és un professor universitari, i també «especialista» en les traduccions de Shakespeare al català, és estrany que no hagi donat com a mínim un cop d’ull a la primera edició de 1609 per evitar regar fora del test.

És obvi també que el meu pròleg li va caure molt malament per diverses raons. La primera, perquè critico maneres d’ensenyar literatura i esmento “una fragorosa i malhumorada catedràtica de literatura catalana medieval”. Això no li va agradar perquè, segons ell, és irrellevant. A part del fet que jo he de poder escriure el que vull i citar qui vull, resulta que sí que és del tot rellevant, perquè poso de manifest maneres diferents d’ensenyar literatura que a mi no em semblen adequades i això servia per mostrar-ne de més adequades ajuden a llegir més bé els Sonets de Shakespeare.

Un altre retret es refereix a «faltes de català» i un dels exemples que posa és que jo cometo la barbaritat d’usar «estar» en comptes de «ser» a la frase següent: com que els dos estan tan lluny de mi. És divertit que es pregunti com puc fer una cosa així, quan Joan Solà a la Gramàtica del català contemporani diu que la mera localització requereix «ésser». En Pujol no es va adonar que jo volia emfatitzar l’aspecte duratiu de la frase, i aquest aspecte ens és donat per «estar» i no per «ésser». ¿O és que no té ni idea de la diferència entre l’aspecte puntual i el duratiu? En aquest cas, li diria que el verb «estar» s’acosta el sentit de com que els dos viuen tan lluny de mi, que és el sentit que jo li volia donar, també deliberadament. D’altra banda una orella atenta a la llengua viva ja s’adona que, fins i tot en la mera localització, «estar» està substituint «ser» a marxes forçades, cosa que, per cert, tant si és un castellanisme com si no ho és, té una explicació tècnica més acurada: es tracta d’un canvi en les preferències aspectuals. És possible que la mania contra el verb estar d’en Pujol també m’obligués a dir Quan tu vas arribar jo ja era a punt, en lloc de dir …jo ja estava a punt. Tot és possible quan un vol demostrar que es més savi que els altres. Però a mi, després d’haver dedicat mitja vida a ensenyar gramàtica a la Universitat de Girona, difícilment em podrà convèncer.

El meu respecte per Joan Solà, diguem-ho de passada, és immens, tant per la persona com pel gramàtic; és molt més gran que el que li tenien els membres de l’Institut d’Estudis Catalans, els quals li van vetar l’entrada fins pocs anys abans de la seva mort. I és també un respecte molt més gran del que li té en Pujol, que, pel que diu, demostra que l’ha llegit de pressa i corrent, i que, a més a més, ha demostrat que no ha llegit ni de pressa ni a poc a poc el capítol dedicat enterament a aquest tema: la predicació no verbal. Per si li interessa cultivar-se una mica més, que sàpiga que és el capítol 14 del segon volum de l’esmentada gramàtica.

L’altra falta que «descobreix» en el meu pròleg és que poso la preposició «a» a l’adjectiu «diferent», que regeix la preposició «de». Si en Pujol hagués consultat el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, de L’Institut, cosa gens difícil perquè es troba a internet, hi hauria vist casos on l’adjectiu «diferent» pot regir, a més de la preposició «de», les proposicions «en» i també «a». Un dels exemples és aquest: els capitells del transepte són diferents als del cos principal del temple. Com diu la dita catalana: «Sempre s’ha de ser emmascarat per una paella».

Em podria allargar sobre moltes més incongruències, però em limitaré als retrets que fa a la mètrica de les meves traduccions perquè, tot i que són més tècniques, són també les més divertides. I com que la vida és curta, val més que ens divertim. Aficionat com sóc a la mètrica i a la prosòdia (ja tinc quatre llibre publicats sobre el tema), m’agrada d’escoltar i acceptar consells sobre aquesta disciplina. Ara bé: la insipiència d’en Pujol sobre mètrica depassa tots els límits imaginables i, tot i així, pretén donar-me’n lliçons. Segons ell, no es poden mesclar els alexandrins amb els dodecasíl·labs trimembres (que ell anomena erròniament alexandrins trimembres), cosa estranya si tenim en compte que els dos tenen el mateix nombre de síl·labes mètriques. Divertim-nos una mica amb l’anàlisi que fa d’alguns versos de la meva traducció: sonet 35, vers 1:

Pel que has comès, no sentis més el desconsol

Ell anomena aquest dodecasíl·lab, «alexandrí trimembre». Ja comencem bé: els alexandrins no són mai trimembres ni bimembres. L’alexandrí és un vers cesurat i la cesura divideix el vers en dos hemistiquis; el dodecasíl·lab, en canvi, si que pot ser bimembre (quan té dos còlons) o trimembre (quan en té tres). Passem al segon vers:

                  espines té la rosa, la font de plata, fang,

Ell anomena aquest vers «alexandrí bimembre», concepte —ho acabem de veure— també inexistent. Anem pel tercer vers:

núvols i eclipsis enfosqueixen lluna i sol.

D’aquest vers en diu dodecasíl·lab, sense adonar-se que aquest sí que és trimembre. No se n’ha adonat perquè té dos encavalcaments, un sobre cada còlon: núvols i eclip-/-sis enfosquei-/-xen lluna i sol, i ell només els deu reconèixer quan la frontera de còlon coincideix amb la frontera de mot.

Del quart vers diu que té «diverses lectures». El vers és aquest:

                  i hi ha cucs odiosos dintre el capoll més blanc

En Pujol segueix dient que aquest vers pot ser un alexandrí coix de 5 + 6 síl·labes (!!!) Aquí o li falla l’aritmètica o compta erròniament una sola síl·laba a i hi ha o potser pensa que odiosos té només tres síl·labes, tot i que mai no es fa cap sinèresi després d’una dental sonora. És difícil de dir quina de les tres possibilitats és la pitjor.

Però la més divertida és la següent: com que diu que la combinació d’alexandrins amb dodecasíl·labs no funciona, per demostrar-ho, posa un exemple sensacional (sonet 130, vers 9):

M’agrada quan la sento parlar, pro sé molt bé

del qual diu que (cito literalment): «o bé ens trobem amb un vers hipermètric (13 síl·labes) o bé el lector es veu obligat a torturar-lo (sic) i llegir-lo com un alexandrí amb una cesura a sento». (Segur que volia dir «després de sento». Veig que, sobre les preposicions, no té gaire competència activa ni passiva). Aquí hi ha tantes bestieses acumulades que les he d’enumerar.

Primera: en Pujol, professor universitari, hauria de saber que entre sento i parlar hi ha el que sempre se n’ha dit un encavalcament. En aquest cas és un encavalcament de la frase sobre la cesura. ¿O és que ell es pensava que els encavalcaments només es poden donar entre vers i vers? Un sol exemple: obro a l’atzar Poesia de Carner i trobo aquests tres versos finals al tercer poema de “Flora urbana (marco les cesures amb una ratlla inclinada):

Nosaltres i vosaltres, / en una ardent espera,

                  descomptaríem una / remor tota lleugera:

                  la sort que gira full.

El segon d’aquest versos té una cesura entre un article i un nom!, dos constituents que no poden ser més immediats. Recomano a en Pujol que quan llegeixi Carner, que, pel que veig, encara no ha llegit, es prepari per torturar aquest vers. Viure per veure!

Segona: també hauria de saber que la cesura (concepte del model de vers) no té per què realitzar-se amb una pausa (concepte de l’elocució del vers). En conseqüència no hi ha cap necessitat de «torturar» el vers, llevat que un tingui preferències sàdiques.

Tercera: també hauria de saber que les pauses en la lectura o recitació dels versos, és un fenomen que, pel fet de pertànyer a l’elocució del vers, està regit pel model d’elocució. Li caldria llegir bé Linguistics and poetics de Roman Jakobson, que li aclariria una mica el cap.

Quarta: si creu que l’única lectura del vers és fer una pausa després de sento vol dir que és la seva lectura que és aberrant, i no pas el vers, llevat que ell pensi que l’alexandrí de Carner que acabo d’esmentar també s’ha de «torturar».

Cinquena: també hauria de saber que, pel que fa a l’elocució dels versos, tot depèn del model d’elocució. La cesura, doncs, es pot realitzar, en l’elocució, de moltes maneres, i, com acabem de veure, no necessàriament amb una pausa. N’hi ha prou amb què qui recita (o llegeix en veu alta) posi més intensitat en el darrer accent del primer hemistiqui. Això ja ho he explicat a Tractat d’elocució. Per tant el remeto a la lectura d’aquest llibre (tot i que, de la manera com entén el que escric, preferiria que no es molestés a llegir-lo).

Sisena: en Pujol deu pensar que els versos i les frases o els sintagmes han de coincidir, cosa que donaria al text una sonsònia brutalment monòtona. Doncs no: poden coincidir (esticomítia) o no (encavallament). Això ho saben els nens i nenes de bàsica. I, pel que sembla, hi ha professors de lletres a la Universitat Pompeu Fabra que encara no ho saben.

Setena: en Pujol hauria de saber també que llegir els Sonets de Shakespeare no és el mateix que llegir La caputxeta vermella. No. Llegir un text on es combinen alexandrins i dodecasíl·labs (trimembres o no) requereix saber llegir una mica més. Igualment es necessita saber llegir més bé per dir en veu alta un text amb mètrica complexa, que és com jo i altres traductors, per exemple en Joan Sellent, Ángel-Luis Pujante, i molts més, hem traduït el teatre de Shakespeare, i, si l’actor que diu el text no s’ha adonat de quins versos són cesurats i de quins no ho són i també del fet que sovint hi ha hemistiquis que depassen les sis síl·labes, és evident que no els podrà dir bé i els haurà de «torturar», que és el que es veuria obligat a fer ell si fos actor. Afortunadament, no ho és.

De la combinació d’alexandrins i dodecasíl·labs diu que combinar-los és caure en la laxitud i en la cacofonia. Sobra tot comentari, perquè això és confondre els panellets amb els penellons. Prefereixo no imaginar què deu explicar en Pujol a les seves classes! Pel que fa al fet que ell escrigui i digui als seus estudiants que prefereix les versions d’altres traductors dels sonets a la meva, em sembla totalment perfecte. Cadascú valora com vol o com pot. Res a dir sobre aquest tema, tret que més aviat em complau que sigui així. Quan alguna vegada algun pallús m’ha dit que li ha agradat alguna cosa que jo he escrit, penso que segur que m’he equivocat. Quan un altre pallús em diu que no ho he fet bé, més aviat tinc la convicció de tot el contrari.

Per acabar, les recomanacions: abans de donar consells mètrics i retreure errors allà on no n’hi ha, cal ser un bon lector, i, si és possible, haver llegit algun tractat de mètrica i dicció, no necessàriament cap de meu. En Pujol també hauria d’haver recordat la dita catalana que afirma que la ignorància és agosarada i així, reconeixent la seva, potser hauria evitat fer el ridícul.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació