L’afrau

22.08.2012

–Bradbury.

–Què?

–Bradbury.

–Si no em diu el nom de l’autor –va dir amb una lenta caiguda de parpelles la dona que l’atenia.

–Bradbury, Ray Bradbury.

–Un moment –va fer lliscar un dit pel palmell de la mà. —No existeix. Està segur que es diu així? Deu voler dir Brad Wright –i es va disposar a fer la cerca de nou.

–No, no, Ray Brad-bu-ry –va pronunciar separant els llavis i tensionant-los.

–Miri –La dependenta li va acostar la mà ben oberta mostrant-li una nítida interfície subcutània. En aquell suport virtual no hi apareixia res.

–No existeix –va sentenciar ella torçant lleugerament el llavi superior.

–No pot ser –va dir Jeff Spender fregant-se els ulls cansats d’intentar connectar amb aquella mirada robòtica—Com es diu?

–Qui, l’autor? Me l’acaba de dir, Bradbury, Ray Bradbury, però ja li he explicat que no trobarà cap escriptor amb aquest nom.

–No, li pregunto com es diu vostè.

–Zzt.

–Escolti’m bé, Zzt, –assenyalant-la amb el dit– si hagués llegit Fahrenheit 451 no permetria que ningú l’anomenés Zzt. Voldria dir-se Dora, la Dora que Copperfield va estimar incondicionalment tot i ser tan diferents. El personatge de Dickens que a Fahrenheit va entendrir el bomber Montag i li va fer recordar de sobte què significava estimar, admirar, confiar, commoure. Existeixen almenys aquestes paraules al seu catàleg? No, no em respongui, si us plau; tanqui els ulls un moment i pari atenció:

    Vaig entrar a l’afrau quan el sol capvespral fulgurava damunt les remotes altures nevades que la cloïen, com núvols eterns. Els fonaments de les muntanyes que formaven la gorja on era el poblet verdejaven ricament, i per damunt d’aquella ufana més suau creixien selves d’avets tenebrosos que perforaven el torb hivernenc com uns rebles i feien cara a l’allau.

    De cop i volta, en aquella serenitat, em va parlar la gran Natura, i em va consentir, per a alleujament, d’estendre el cap fatigat damunt l’herbei i de plorar com mai no havia plorat d’ençà de la mort de Dora.[1]

–Què li ha semblat –va preguntar-li Spender apuntant un somriure.

–Ah, d’acord, –va dir ella mentre amb un bufec s’espolsava un minúscul borrissol de l’espatlla– vol que li editi això que s’ha après de memòria? Si m’ho dicta a poc a poc i no ens ocupa més d’una làmina li faig en un moment.

–Una làmina?

–Sí, les nostres sinopsis ocupen com a màxim una làmina.

–Però el que li he recitat no és una sinopsi, és Dickens.

–Dickens? I què és Dickens?

–Charles Dickens! Va cridar Spender aixecant els braços.

–No es posi nerviós, senyor, a la llibreria tenim totes les sinopsis però aquesta no.

Li va tornar a apropar la imatge que apareixia entre els seus dits. –Ho veu? Aquest autor tampoc no existeix. La seva obra ni tan sols surt entre les descatalogades.

–A veure, Zzt, on teniu els llibres? Les novel·les, els contes, els poemes, assaig, teatre, biografies, on són?

–Tot és allà, en aquells dos prestatges.

Jeff Spender s’hi va acostar amb cautela, temia que tots els llibres cabessin en aquell espai tan reduït. D’entre un grapat de làmines, flexibles i brillants, totes col·locades ordenadament en filera, en va estirar una. La metamorfosi,  F. KfK, va llegir en veu alta.

Al dors s’hi llegia això:

    “Gregor es desperta un bon dia convertit en un insecte fastigós.

    Els seus pares no poden suportar una visió tan horrorosa i l’ignoren, deixant-lo tot sol entre les quatre parets de la seva habitació. Només la seva germana Grete se’n compadeix inicialment i procura que no li falti el més indispensable per sobreviure, tot i que el seu aspecte li repugna.

    El rebuig de la seva família l’aboca lentament a la solitud més absoluta i a la decadència física.

    Per fi l’horrible insecte mor. Ningú no es podrà imaginar mai com es devia sentir aquella pobra gent, d’alleujada”.

Spender va tornar la làmina al seu lloc i capmoix va traspassar la porta.

Al carrer no hi havia ni una ànima. Humitejant-se els llavis es va palpar els braços i la cara. Si Bradbury no havia existit…



[1] Dickens, Charles (edició 2003) David Copperfield (J. Carner, trad.) Barcelona: Proa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  2. Unes quantes línies i ja desitjo buscar Cròniques marcianes, rellegir David Cooperfield – versió Carner- i fins i tot el final de la Metamorfosi. De Farennheit en vaig veure la versió cinematogràfica fa poc.
    Gràcies Anna!